(De la crónica del Padre Marca)
Curta espera va ser el Principat de Catalunya, València i Navarra per a la gran Santedat i virtut del Beneït Fra. Salvador, deixant-se sentir els seus ressons fins a la Cort de Madrid, que arribaren al propi Rei Felip II i la reina Isabel seva consort, demanant al Ministre General de l'Ordre manés al Sant Fra Salvador, vingués quant abans a la seva Cort i Palau, del que es donarien per servits. Com les insinuacions dels Monarques, i Principesc siguin inexcusables preceptes, desitjant el General complaure ambdues Majestats, va enviar despatx al Provincial de Catalunya, perquè manés de la seva part al Baró de Déu, que sense dilació partís per a Madrid a la seva presència, essent la Obediència virtut que té estretíssim parentiu amb la de la humilitat, i la més preciosa joia de la perfecció religiosa, sacrificant a Déu les penalitats de tan llarg viatge que de la seva professió li havia fet sacrifici, de la mes noble porció de l'ànima, en la negació de la seva voluntat pròpia. Rebuda l'ordre del seu prelat General es posa en camí sense prevenció alguna per al seu viàtic, deixant la cura de les seus assistències a la Divina Providència, de la era creditor seva la pobresa santa.
Arribat a la Cort, havent la seva humilitat i obligació pres la benedicció del seu Superior, manà aquest conduir a Palau, on amb l’avís de la seva arribada, li estaven amb devota impaciència, esperant les dues Majestats, assistides de la major Grandesa de la seua Cort. L'humil servent del Senyor, ja en aquella Reial presència, amb extraordinària senzillesa, si natiu i natural idioma català, els va dir aquestes formals paraules. "Déu que us ha criat, Vós beneficia Jesús Maria, perquè em haveu fet venir? Què en traureu de veure un pobre cuiner del Pare Sant Francesc ?. Les Majestats per traductor, van quedar enteses de les seves senzilles paraules i humils queixes, plens d'admiració , edificades per la seva gran senzillesa, i no menor humilitat, i en res queixosos del estrany estil de la seva santa senzillesa, perquè a ningú deixen amb queixa els tractes del virtuós i humil, per ser virtut la que arrossega efectes, sense encepar-se la sobirania per la queixa en els estranys estils, del qual profecia la virtut
Li va dir llavors el Rei: He sentit les meravelles i prodigis, que per vós l'Altíssim ha fet i fa, i en atenció a la pública veu, i fama de vostra virtut, perfecció o Santedat, desitjava veure-us i demanar-vos, com us demano, tingueu de la meva Real Persona, Família i Monarquia en les vostres oracions especial memòria, suplicant a la Divina Majestat, guardi i prosperes aquests meus Regnes, amb fermesa en la sinceritat de la Santa Fe Catòlica Romana, i concedeixi la seva pietat a la meva Reial Persona l'encert , que desitjo i necessito, per a servir-la en totes les meves operacions i resolucions.
Va respondre fra Salvador al sa Majestat: Senyor, és Déu tan bo, que coses tan de la seva agrada les farà, per intercessió de la seva Mare Santíssima, la devoció us encarrego, i per la liberal mà vam rebre totes les mercès, favors, i les gràcies ens fa; i les que el Senyor obra per aquest vil instrument, és perquè fa, el que Vós feu, que us serviu de vegades d'un mal criat en coses grans, i d'utilitat per a la vostra Monarquia. Compassiu el Rei, atenent estaria el Sant atropellat per la fatiga del seu llarg viatge i amb els ja nus indispensablement llotosos, doncs eren molts els llots pel temps d'hivern, va manar portar un coixí, en què el Sant s'assegués. Refusant l'humil Pare honra tan superior, que no es concedeix a la grandesa, i sense menysprear tan sublim favor, amb la seva acostumada senzillesa, i no menys impuls superior, va pujar de peus sobre el coixí, deixant en ella impreses, sense horror a la vista, les seves dues plantes.
Va manar la seva Majestat després retirar el coixí amb les estimacions de Tron, i setial a la Grandesa de la Virtut del Servent de Déu. Passat algun temps, va emmalaltir la Reina de fortes febres, que li anaven en augment la malaltia, sense trobar remei en els humans. Amb superior acord manar la portessin el coixí, sobre la qual Fra Salvador havia posat els seus peus, que encara contenien impreses les seves plantes, amb gran confiança va posar sobre ella el cap, i encomanant-se molt de debò al Sant, després va cobrar salut, amb gran admiració i alegria de tots.
Observació: Fins aquí la versió oficial, de la qual es desprèn el posar a proba Felip II a fra Salvador, en assegurar-se el seu regnat, a la seva manera de fer, i la resposta “diplomàtica” de Fra Salvador en respondre que és Déu qui fa les coses i demanant tingui fe en la Verge Maria. Per altra banda la anècdota del coixí, per aquella època només el reis i alts dignataris, incloent els cardenals, disposaven en posar els peus a sobre d’un coixí, honor que va dispensar a fra Salvador en veure el cansament derivat del seu llarg viatge. Respecte a la seva política i regnat, ha estat per Espanya el que va tindre territoris a tots els continents, derivant la frase que; “a Espanya mai és ponia el sol”.
Pel que fa a la política espanyola, era nét de Ferran el Catòlic el qual va tornar al Regne d’Aragó conservant els furs i independència, cosa que no va tolerar Felip II i va declarar la guerra per annexionar Aragó a la Corona espanyola. Donada la crisi política a la resta dels països catalans, derivada del Compromís de Casp, va fer una ruta de pau per tots els territoris, per una propera conquesta que varen culminar els seus successors, amb la batalla d’Almansa i la caiguda de Barcelona el 1714, per part dels seus néts. En visitar el monestir de Poblet i veure com estaven els sepulcres dels monarques catalans-aragonesos, per enveja va fer construir el Monestir de El Escorial, de mides colossals.
La anècdota de Sant Salvador, la podem considerar com una tafaneria per conèixer realment el poder del frare, del qual en deien coses de difícil credibilitat, i d’aquesta manera, el tindre’l en persona va poder quedar tranquil, per la seva dedicació i humilitat. De fet, els Superiors franciscans ja havien decidit enviar-lo a Sardenya.
