Capitol 12

RAMON FOLC de CARDONA, FELIP II i FRA SALVADOR.
De la seva estada a Bellpuig el pare superior de la comunitat franciscana, va tindre a fra Salvador sotmès a un aïllament molt sever, de manera que la seva vigilància era constant per tal no sortís de la cuina on l’havia assignat, per tal no fos descoberta la seva estada i evitar el que havia passat en els anteriors convents, poc convençut de la veracitat de les atribucions miraculoses que li donaven certa fama, per aquells que havien sanat les seves malalties. Com la seva arribada havia estat desconeguda pels seus seguidors, potser era la millor manera de persuadir-los si no veien la seva presència.
No deuria estar molt tranquil, quan era observat per tal no tingués temps lliure, i com la terra del Pla d’Urgell era generosa en fruita, li feia preparar melmelades per la despensa dels dies d’hivern per abastir la pròpia comunitat del convent, i per atendre els pobres que en compliment de les regles de Orde era obligat a donar al menys un cop per setmana.
D’aquesta rigorosa observació, fra Salvador en tindre les limitacions imposades, sempre disposava de petits moments per fer les seves oracions i plegaries en un racó de la cuina, transformant el seu cos de tal manera, que semblava talment s’enlairés del terra en aquest estat d’èxtasi que només és possible quan la compenetració és de grau tant elevat, que a ulls dels observadors els semblava estava més al cel que a la terra.
El pare superior estava al•lucinat d’aquelles vivències, considerant que aquella forma de demanar perdó i orar no era normal en qualsevol altre dels frares, que complint totes les normes i mostrant les seves aptituds, dedicació a la oració, predicació i servei a l’Església, el cas de fra Salvador s’apartava d’aquesta lògica en estar dotat d’unes aptituds que no havia aprés de les ensenyances teològiques i doctrinals ordinàries. Cridat al seu despatx va estar dialogant sobre diversos aspectes religiosos de la fe cristiana, arribant al convenciment que de la seva humilitat sorgia una saviesa que no era pròpia d’un ser humà, sense rebre ajuda de la providència.

 Com el noble Ramón Folc i de Cardona senyor de Bellpuig i els càrrecs que tenia com Almirall i ex Governador del Regne de Nàpols, estava per aquelles dates al seu palau de la població, tenint la preocupació de les relacions amb el rei d’Espanya Felip II, amb el qual havia tingut i desobeït les seves ordes en anteriors ocasions, temen les represàlies i càstig corresponent, buscant consell al frare superior del convent, del qual era de la família fundador, va pensar i confiar en fra Salvador en fer aquesta entrevista per les dots que tenia el frare miracler, el qual va rebre les pertinents explicacions de com estava la delicada situació directament de l’Almirall Folc.
Era pròxima la celebració de Corts a Montsó on havia d’acudir Ramon Folc i entrevistar-se amb el rei Felip II d’Espanya, amb el qual havia tingut alguna topada quan era Governador del Regne de Nàpols. Exposats els arguments a fra Salvador li manifesta la seva angoixa, suposant què Felip II voldria passar comptes amb ell, com podia ser l’empresonament.
Fra Salvador, respongué amb seguretat; "Estigueu tranquil senyor i confieu en Déu en la seva Santíssima Mare, que no aneu a rebre cap menyspreu, sinó un gran honor. Però l'Almirall insistia. Fra Salvador va continuar: "Els vostres temors seran grans fins al moment de parlar amb el Rei", però en aquell mateix instant, Déu els convertirà en gran satisfacció i honor vostre; recordeu el que us dic.
Quan l'Almirall va haver arribat a Montsó, va sentir certs rumors molt desfavorables per a la seva persona; fins i tot d'algunes li van dir que el Rei li havia manat trucar per decapitar-lo. Ell, no obstant això, confiava en les paraules de Fra Salvador. En arribat l'hora de l'audiència amb el rei Felip II i l'Almirall va entrar a la cambra reial, aquest li va saludar dient-li: "Benvingut sigueu, almirall. No fa un parell d'hores hem rebut per correu exprés la notícia que els francesos han assetjada la ciutat de Perpinyà. No us distrèieu i posar-vos al moment en camí, i feu el que tots esperem de vós ".
En tornar Ramon Folc al palau de Bellpuig, va enviar a buscar a fra Salvador, per donar-li les gràcies, dient al davant de tots els presents “Aquest frare és un Sant, tot anat com el va dir al peu de la lletra. Del temps restants que va estar a Bellpuig no ho sabem, però possiblement aquest fet va transcendir i una vegada més al convent va acudir els malalts que anaven a la recerca del frare per la seva curació.

La nissaga dels Anglesola, barons de Bellpuig, va ser molt important en la conquesta definitiva de la Catalunya Nova, i hem de destacar que fins als primers anys del segle XIV Bellpuig va ser comandada pels Anglesola, i posteriorment ho faran els Cardona, que deixaran la seva pròpia empremta en el territori.
Aquest traspàs de la baronia va tenir lloc dos-cents anys després de la seva creació; Ramon d’Anglesola va morir el 1386 sense descendència i l’herència va passar al seu nebot Hug de Cardona-Anglesola (fill de la seva germana Beatriu, casada amb els Cardona). Per tant, una branca d’un dels llinatges més importants de Catalunya es va instal•lar a Bellpuig.
En aquest temps (finals del segle XIV), la nissaga dels Cardona era forta i poderosa i s’havia escampat arreu, sovint jugant papers importants en l’àmbit militar, prop de la reialesa catalana. Això els va valer títols militars i nobiliaris, de manera que van estrènyer llaços amb potents famílies catalanes d’Occident. Per comprendre la fortalesa d’aquesta nissaga cal saber que, a diferència d’altres, els Cardona eren una de les poques famílies que traspassaven els títols, tant per línia masculina com femenina, fet que els ajudava a propagar-se cada vegada més. 
De fet, a Bellpuig, durant la guerra civil catalana (1462 - 1472) va haver-hi una traïció dins la nissaga dels Cardona: mentre el baró de Bellpuig (Hug de Cardona) era fidel a la Generalitat i al Príncep de Viana, que creia en l’autonomia de la Corona d’Aragó, el seu germà Antoni de Cardona va fer costat al rei Joan II en la seva voluntat d’unir les corones d’Aragó i Castella.
Aquesta fidelitat al rei li va donar la baronia de Bellpuig (que va ser presa a Hug de Cardona com a càstig per haver donat suport al Príncep de Viana). Quan va morir el nou baró, el seu fill Ramon Folch III de Cardona (personatge cabdal en la història de Bellpuig) va quedar sota la protecció de l’infant Ferran, futur Ferran el Catòlic.
No podem oblidar un fet cabdal en la història que té lloc en aquesta època durant el regnat del rei Ferran i la seva esposa, Isabel: el finançament del viatge de Cristòfor Colom cap a les Índies, tot buscant una nova ruta que va portar al descobriment d’un nou continent Amèrica, el 1492. Però a finals del segle XV, després de la conquesta d’Amèrica, el rei Ferran concentra la seva activitat en la tradicional expansió aragonesa cap a la Mediterrània, principalment Itàlia i el nord d’Àfrica. Mitjançant el Tractat de Barcelona de 1493 va recuperar el Rosselló i la Cerdanya, que feia anys que estaven en mans franceses. També va organtizar la Lliga Santa a Itàlia, que va aconseguir expulsar les tropes franceses (Carles VIII) del Regne de Nàpols i recuperar-lo per a la Corona d’Aragó (1504).
Ramon Folch III de Cardona va ser un dels grans capitans en aquests campanyes, i va aconseguir ser nomenat capità general, virrei de Sicília i, finalment, virrei de Nàpols.

RAMON FOLCH III DE CARDONA-ANGLESOLA
Fill del baró de Bellpuig, aquest personatge va quedar sota la tutela de Ferran II en morir el seu pare. Aquesta amistat amb l’infant li va valer grans possessions i diners que li van permetre deixar una forta empremta a Bellpuig (com ara el convent de Sant Bartomeu o el mausoleu). Tot i que va tenir grans condecoracions militars, aquestes també són més fruit de la seva amistat amb Ferran el Catòlic que de les proeses al camp de batalla, tot i que va tenir particiació activa en la recuperació de Nàpols durant la Lliga Santa, ja que va aconseguir el títol de virrei de Nàpols i de Sicília en senyal de reconeixement.
Podem constatar la importància de Ramon Folch de Cardona en la vida militar de l’època en el fet que el dia de Nadal de 1511 el mateix Papa en persona va beneir-lo a ell i a la seva espasa per les batalles que havia de lliurar com a capità general de la Lliga Santa (acord signat entre el Papat, la Corona d’Aragó, Venècia i després Anglaterra).
El mausoleu va ser encomanat per Isabel de Requesens –esposa de Ramon Folch III de Cardona- Anglesola– a l’artista italià Giovanni da Nola com a homenatge al seu difunt marit. De fet, a Catalunya la major part de l’escultura d’importació és d’art funerari i de molts nobles membres d’institucions al Regne de Nàpols nomenats pel rei Ferran.
El mausoleu sencer va ser esculpit amb marbre de Carrara a Itàlia i després desmuntat i enviades totes les peces numerades per mar fins a Salou, i per terra amb carro fins a Bellpuig el 1530 per ser instal•lat al convent de Sant Bartomeu (que el mateix Ramon Folch de Cardona-Anglesola havia fet construir anys enrere). Per tant, estem parlant d’art renaixentista italià del Cinquecento de mans del gran mestre Giovanni da Nola.
El mausoleu va romandre dins el convent fins a les desamortitzacions de Mendizábal (finals del segle XIX), quan el convent va ser desallotjat i el mausoleu traslladat a l’església parroquial de Sant Nicolau, on encara és avui.

Capitol 11

FRA SALVADOR D’ORTA – DE TORTOSA A BELLPUIG
En el capítol anterior de l’estada de fra Salvador al convent de Jesús a prop de Tortosa, només vaig fer referència a la quantitat de miracles que se l’hi atribuïren, dels quals únicament en farem menció a cada lloc dels succeïts amb algunes particularitats que els fan diferents El fet que la majoria eren molt repetitius, perquè les malalties i necessitat de la època també eren coincidents en farem un resum en un article destinat exprofés. Dels llibres consultats, la majoria com he dit escrits per reverents personatges religiosos, un cop difunt fra Salvador i de vegades en recull massa distant a la vida real del Sant, és evident la generosa i abundant literatura de lloances i barreja teològica que en fa gent més formada en religió, què els modestos observadors com jo, tot i sentir i entendre la intensitat de la fe cristiana, estem lluny de poder assolir els alts nivells dels predicadors habituals dels passatges evangèlics, que dediquen la totalitat de la seva vida a la propagació de la fe pel compromís i vots que comporta la seva activitat clerical.
Una vegada més i això ho veurem repetir, l’estada de fra Salvador és incòmoda per la comunitat franciscana que li ha estat assignada. Tot semblaria hauria de ser a l’inrevés, és a dir, que l’haurien de rebre com una persona excepcional i aprofitar per treure’n partit dels seus miracles en què la gent confia, però precisament aquest recel en no tindre clar les facultats miraculoses, i la pertorbació que ocasionen els fidels a la vida monàstica de sacrifici intern de les regles assignades per la comunitat, fa que tot i la modèstia, obediència i fervor de fra Salvador, trenquen aquell silenci sepulcral que acostuma haver-hi als convents.
D’aquesta manera ens diuen que fra Salvador és obligat a fer el desplaçament de Tortosa a Bellpuig, per una sèrie de camins plens de pols, incomoditats de difícil suposar, acompanyat d’un altre frare com a companys de camí, què només son portadors d’alguns petits queviures lligats al pal d’un gran mocador penjat a l’espatlla i previstos d’un bastó per ajudar la caminada i en defensa per si els sortia algun animal pel camí que els pogués destorbar, preveient trobar pel camí els aliments del camp suficients fins arribar a destí. No cal dir, que els caminants religiosos eren abundants en aquells anys pel fet dels pelegrinatges, i les masies on passaven eren generoses en donar aigua fresca i algun aliment casolà.

Del convent franciscà de Sant Bartomeu de Bellpuig i la seva importància poc en parlen els llibres que fan referència a Sant Salvador, com tampoc de la seva estada, llevat d’un fet que per la seva transcendència en farem més ampla informació en el proper capítol que dediquem a la biografia abreujada del nostre estimat sant.
Fra Salvador va arribar al convent quan feia pocs anys havia estat construït per voluntat de la noble família dels Folc i Cardona (trobareu escrit Folch com passa amb Orta amb la “h”) de gran renom en la història catalana. Les regles internes potser encara eren més estrictes per aquet fet, i no volent complicacions el pare Superior, envia al nostre frare directament a la cuina per no tindre contacte amb la gent, i a més per l’activitat que tenia pels compromisos senyorials dels Folc, on feien actes i celebracions constantment. 
És per això, que agafo el compromís de visitar-lo ara que no hi ha frares franciscans i estar declarat del 1985 Bé Cultural d'Interès Nacional
Per anar-hi es pot agafar l’autopista A-2 i la nacional N-II, i en arribar a Bellpuig s'agafa la carretera local LP-2015 que va cap a Belianes, a pocs metres i a mà esquerra hi trobem el convent franciscà de Sant Bartomeu, una de les joies arquitectòniques de la vila.

Fra Salvador camí de Tortosa a Bellpuig. 

Diversos estils arquitectònics han anat bastint l'edifici des de l'any 1507 en què Ramon Folc l'ordenà construir el convent. Sembla que al començament es planejà una obra senzilla i austera, però el lloctinent des d'Itàlia (era Almirqall i Governador del regne de Nàpols) manà augmentar les dotacions. El resultat final és un edifici de planta rectangular organitzat a l'entorn de dos claustres centrals. El menor, situat prop l'entrada, és de dos pisos, d'estil gòtic, amb arcs apuntats a la planta baixa i una galeria d'arcs de mig punt al primer pis. El segon claustre, o pati de la cisterna, presenta una galeria baixa amb quatre arcs apuntats per banda, amb volta de creueria que descansa sobre contraforts desproporcionats que donen al pati. Dels contraforts broten pinacles eriçats de frondes, coronats amb floró, que defineixen el nivell de la segona galeria. Els quatre pinacles d'angle sobresurten fins a la cornisa que tancava inicialment l'alçada del pati. La tercera galeria, d'ordre toscà, amb arcs rebaixats sobre columnetes estriades i balustres, més un ràfec de gran voladís fou erigida el 1614. 

L'element més notable és sens dubte la segona galeria esmentada, que gairebé no té precedents a Catalunya, i a propòsit de la qual s'ha parlat d'influències castellanes o portugueses, tot i que podria haver estat obra d'un mestre de la Itàlia meridional. Les columnes helicoïdals continuen el moviment pels arcs, i els capitells, tots diferents, són esculpits amb motius vegetals, animals i figures humanes. L'església es va arruïnar amb l'exclaustració del convent, i el temple actual edificat el 1903-6 no té cap interès. La sala capitular conserva a la clau de volta l'efígie dels primers ducs de Somma. L'escala al campanar és de caragol sense eix (els graons formen un passamà de moviment helicoïdal).

A l'exterior hi ha alguns elements renaixentistes del final del segle XVI, com la llotja toscana de la façana de llevant, coneguda com el mirador del duc, com també algunes finestres. A la sagristia hi ha una notable porta de pedra de l'armariet dels calzes, ornada amb pinacles i un gran floró central, d'estil gòtic florit (segle XVI). Al refetor hi ha el lavabo o font dels lleons, d'estil plateresc, ornat amb pinacles i floró. El segon pis és obra del 1614, amb arcades de mig punt. El 1969, en fer obres per a la calefacció de la parròquia, es descobrí una sitja subterrània amb plats de ceràmica antics (uns 300 de més o menys sencers i nombrosos fragments), algunes casulles i peces litúrgiques de roba, petits crucifixos i un diari del 1915. La troballa fou valorada fins al 1972, quan hom recobrí la sitja, i actualment hi ha una mostra de ceràmica al museu de Sant Bartomeu. Aquests plats, catalans i aragonesos, dels segles XVI-XIX, responen al costum de no fer servir o llençar els plats utilitzats a les cases per a la unció dels malalts (es consideraven quelcom de sagrat que calia no profanar). 
Demà tractarem sobre com va anar una qüestió entre Ramon Folc i el rei d’Espanya Felip II.

Capitol 10

ESTADA A TORTOSA DE FRA SALVADOR
No sabem exactament quan de temps va estar fra. Salvador a Tortosa, perquè els historiadors no son massa generosos en facilitar dades, però si tenim en compte que a Tortosa va arribar quan tenia l’edat de 21 anys i a Orta va estar entre 10 i 12 anys, tot fa suposar que als altres convents va estar-hi poc temps.
El convent estava totalment aïllat en mig dels camps i fou fundat l’any 1429, essent anomenat el convent de Jesús que en incrementar la població al seu entorn, agafaria aquest nom de Jesús com encara es a dia d’avui. Per aquest motiu segurament a meitat del segle XVIII fou reedificada l’església d’estructura barroca i ornamentació rococó a les voltes de les tres naus i a la cúpula central, actual església parroquial de Sant Francesc.
Com podem veure, la majoria dels convents franciscans eren situats a fora les poblacions, alguns dels quals eren fortificats per seguretat, però essencialment es buscava un lloc propici per la meditació, oració i dedicació en compliment de les severes regles internes, com el seu fundador Sant Francesc havia dictat i practicat. Això no era cap impediment per fra Salvador, que junt amb tota la comunitat feia totes les tasques i serveis al peu de la lletra, però tal com alguns dels frares tenien gran inclinació per l’escriptura, la literatura o especial èmfasi per la teologia, els càntics i alabances, el nostre fra Salvador optava per les coses més senzilles, amb gran passió i sentiment pel benestar dels altres, portant la herència de l’hospital de Santa Coloma de Farnés, què de la seva estada en la infantesa el va marcar per tota la vida.
Potser arrossegava aquell infantilisme que el feia feliç qualsevol cosa de la natura que adorava de la creació divina, essent les plantes i les flors les més admirades que portava als altars com a testimoni en expandir aquell sentiment per compartir amb el Jesús de la Creu, la Verge Maria i tots els sants representats al seu entorn, al quals no tenia prou temps per dedicar totes les oracions que sense necessitat de llegir, en la seva actitud extasiada, desconnectava d’aquest món en plegaria perpètua per demanar perdó i consol per la gent que ell coneixia prou be, el patiment que cadascú tenia.

 La caritat era la millor satisfacció quan la podia oferir, i l’angoixa quan no podia fer-ho, per això de la seva estada al convent de Jesús de Tortosa, contempla aquells pobres ocells que els atreu per a sí, amb la sana intenció de no fer-los passar gana i el mateix va fer amb els corbs que per aquesta causa se’l recorda. Tot anava de meravella i la seva formació cultural en augment dia a dia, fins que per bé, més que per mal, van arribar els dies que el convent necessitat de reposar la despensa en buidar-se les prestatgeries, feien necessària la sortida dels frares per demanar l’almoina, què per necessitat pròpia i la repartida diària els era necessària.
El contacte amb la gent fou el gran motiu de la seva acció miraculosa que li van atribuir tots els malalts a mesura que anaven curant, només en la benedicció de fra Salvador, sense prendre cap medicina. Cal insistir una vegada més, que mai fra Salvador va considerar fes cap miracle, tot i la evidència de les curacions que feia cada dia, les quals tampoc es van tindre en compte a l’hora de la beatificació.
Malgrat no haver els mitjans de comunicació com coneixem ara, de veu en veu corria la fama, que ell possiblement ignorava, de tal manera que en estar en alguna situació dificultosa, la gent amb més voluntat i creença religiosa incorporaven als seus càntics la bella frase.
Oh gloriós Sant Salvador
Guardeu-nos de prendre mal. 
La gent de les nombroses masies que de sempre les Terres de l’Ebre han estat abundants per estar més properes a la terra per treballar, anaven als mercats a vendre les mercaderies, i no cal dir que de les converses sorgides, les miraculoses (així considerades) accions de fra Salvador es feien extensives entre la gent afectada d’alguna malaltia. Com passa en qualsevol tertúlia sempre hi havia en fer saber que si no eren creients i ben confessats i penedits, no calia fer el viatge perquè resultaria en va, i així com passaria al llarg de totes les futures estades als convents que anirem desgranant, al de Jesús-Tortosa, en peregrinació familiar portadora d’un malalt, sense cap mena de convocatòria, es feien cita al davant del convent, de manera que no podien negar els frares responsables, deixar sortir a fra Salvador, que amb tota la modèstia del món, només els feia la senyal de la creu dient el Jesús – María amb aquella harmonia que tots els congregats en el més absolut silenci dirigien totes les mirades amb la més fervent esperança de curar els seus mals. Una passada per tots ells, de vegades li besaven els peus descalços, altres implorant súplica, els tocava lleugerament el cap fent el recorregut entre tots els presents, fent les pertinents oracions mentre caminava deixant-li pas.
La benedicció final amb les paraules de sempre: “Us beneeixo en el nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant”, ja afloraven les primeres llàgrimes d’alegria, en veure els propis interessants i llurs famílies com abans de retirar-se fra Salvador, ja havien sanat.

Interior església de Jesús.

Capitol 9

DE BARCELONA A TORTOSA.
De la benvolença caritativa en tots els llibres que he llegit, surt la narració dels ocells, quan sembla que fra Salvador ja estava al convent de Tortosa, la qüestió és que com una contalla als infants que d’antuvi explicaven les àvies als infants quan els envolta en el dolç somni de la nit, el qual deia així.
“Era un dia fred d’hivern, havent estat durant dies present la pluja, fra Salvador estava repartint a la porta del Convent, la ració calenta d’olla caritativa, que acudien assíduament els pobres i refugiats habitualment, i en acabar de buidar la gran perola havent repetit aquells que la gana no havien saciat completament, mirant la cornisa d’un racó del pòrtic d’entrada al convent, un gran nombre d’ocellets que havien buscat refugi i sembla portaven dies en el lloc, començaren a piular entre tremolors visibles de fred, amb la mirada posada a sobre de fra Salvador, que no poden fer altre que contemplar aquelles pobres aus, ple de sentiment i compassió, entra al rebost del convent, esmicola un bon tros de pa, i fent la senyal de la creu, torna a sortir al pòrtic, i reclama als ocells, dient; “veniu, veniu, criatures de Déu agafeu el pa del Senyor”, i agafant a les seves mans enlairant-les al cel, aquells ocells en posaren a sobre el seu cap, els braços i altres mig volant buscant una mica d’espai, no començaren a picotejar el pa, fins que fra Salvador, els va donar el permís pertinent., anant reposant el pa dels que havien menjat, mentre els que no ho havien fet esperant torn, tornaven al seu lloc els que havien omplert el pap, mentre els afamats eren saciats d’aquella fam que patien per culpa del temps”:
No havent acabat de menjar els últims ocellets, apareixen al cel dos grans corbs cridant com bojos, sent atenció de fra Salvador, que també els crida i ells acudeixen. Havent menjat més del necessari, els convida anar-se’n considerant que ells tenen millors recursos per buscar aliment i obedients surten volant entre la forta pluja que cau en aquell moment. D'aquest fet es diu, que tots els dies de l'any, fent fred o calor, la parella de corbs sobrevolava el convent, que amb els seus crits característics dedicaven la salutació a fra Salvador.
La història no acaba així, donant per afegit, que aquesta parella de corbs, foren vigilants perpetus perquè altres no anessin a pertorbar la pau del convent, fent fora a cop de bec als que ho intentaven. Aquesta parella de corbs era observada per la resta de la comunitat del convent, com també pels veïns de les rodalies, el quals eren coneguts com els “corbs de fra Salvador”.

D’aquesta contalla que alguns consideren miraculosa, potser és el preàmbul de la successió de fets que vindrien posteriorment, el que indiquen clarament la Voluntat caritativa, senzillesa, innocència i fins podem considerar malaptesa, amb la qual fra Salvador entén a la seva manera ha de ser la vida. No acaba la història, sense la reprimenda del pare superior, en veure disminuir la seva reserva alimentària, i manà a sortir al frare benvolent a demanar almoina amb la seva burreta pels voltants. Tot sembla indicar que l’ase que de ruc també en te poca cosa, en veure a venir la càrrega que li esperava, va fugir corrent camí avall sense fer-lo parar, malgrat els crits que feia el pare que acompanyava a fra Salvador en aquesta tasca, el qual dirigint-se a fra Salvador, li va dir; “Ara si que l’hem feta bona”.
Fra Salvador fa una petita pregària mirant al cel, alhora que la burreta para en sec al mig del camí, i espera l’arribada dels frares, ajupint el cap en submissió i penediment del que havia fet. Fra Salvador és posa al seu davant li fa aixecar la vista i mentre li toca el cap, li comenta al frare company, que no calia patir que aquella burreta no és tornaria a escapar més, al temps que li deia al frare company: “Germà, com s'haguessin rigut de nosaltres els frares del convent, si arriba a tornar l'animal sense nosaltres”.
No cal dir què el retorn al convent fou de plena càrrega, i el pare superior de la finestra observant, va callar i no va dir res més.
Podem dir sense temor a equivocar-nos que d’aquestes sortides molt freqüents per demanar almoines, era l’escola del món, i per fra Salvador era tindre en safata el concepte de la vida. Sempre anaven en parella, i eren ben rebuts a tot arreu, però de vegades en veure en primera persona certes realitats, el feien desistir en demanar el que aquella pobra gent de les masies del camp també tenien les seves mancances, quan de vegades necessitaven preferentment per a ells el que podien donar. Per això eren freqüents les malalties i epidèmies, on els metges no tenien accés per falta de mitjans principalment, i no parlem de les poques medicines que tenien a l’abast. A la vista de certes situacions fra Salvador, exhortant en sentida oració la clemència pel malalt de torn que li presentaven, la mateixa fe i consells del frare feia del malalt una persona sana en poc temps.
D’aquest fets, comença la vida miraculosa de fra Salvador, que la gent de les masies escampa arreu la contrada, donant a conèixer les virtuts curatives d’aquest considerat enviat de Déu. A la vegada trenca la pau del convent, donada l’afluència cada dia més nombrosa que demana a les portes del convent, la presència del futur Sant. Així comença una nova etapa, de la qual anirem explicant els fets més significatius i les conseqüències que va comportar.

Capitol 8

Fra SALVADOR D’ORTA FA EL GRAN PAS IMPORTANT.
Una vegada més, els comentaristes i historiadors d’aquella època, fan un salt i ens deixen orfes d’una informació que tindrem que suposar. El fet és que el jove Salvador, havent passat bastant temps al Monestir de Montserrat, i tal com s’explica a l’article anterior, malgrat les mostres vocacionals mostrades, les estades a l’ermita a dalt els singles, i el seu comportament d’obediència i sacrifici, possiblement els frares benedictins, no el van considerar amb prou formació i capacitat per formar part com a membre del seu cenobi. Sigui com va anar la causa, el cert és que les cròniques ens diuen que durant uns anys i fins la edat del vint anys, va fer de pagès a les rodalies de Barcelona, sense especificar el lloc exacte, tot fent suposar fou a les hortes que hi havia a tocar la ciutat, on els barris actuals eren petits pobles distants uns dels altres.
No podem pensar que els frares montserratins el fessin fora del convent del monestir, mentre les cròniques només parlen d’alabances, humilitat i religiositat extrema, amb obediència absoluta, però si ens situem a l’època en matèria de religió, podem observar l’abundància de homes i dones que ja tenen el mot de “beats”, pel sol fet de dedicar part de la seva vida a la religió, les seves creences fins i tot arribar a la situació de èxtasi, proliferant les aparicions de verges en determinades persones, trobada de imatges sobretot en pastorets, i fets miraculosos que anaven formant part de llegendes que eren seguides per bona part de la feligresia, sempre posades en quarantena per l’església, però tampoc podien negar davant evidències tangibles, narrades pels protagonistes i gent del seu entorn que les havien viscut.
Particularment, aposto què els frares de Montserrat, i possiblement per mitjà del seu prior, en vindre tanta quantitat de gent a la Santa Muntanya, parlaria amb algun terratinent de casa benestant, per tal de donar feina i una bona sortida a fra Salvador, per seguir una vida laboral, que estan en família cristiana, no tindria problemes per les seves pràctiques religioses. Ans el contrari, ja que de la crònica d’un butlletí parroquial, he trobat un apunt pel qual sembla que la mestressa de la casa d’acollida, en veure la religiositat de fra Salvador, li facilitava els llibres que disposava dels Evangelis, perquè fra Salvador anés ampliant coneixements dels passatges del nou testament i la vida de Jesús al qual tenia sempre a flor de pell, la paraula JESÚS-MARÍA, que sempre va emprar en la seva carrera eclesiàstica.
De la casa on estava, no deuria quedar massa lluny el convent franciscà de Santa Maria de Jesús extramurs de Barcelona, que freqüentava l’any 1540 per una crònica que ho descriu, i on podia dedicar en el mes absolut silenci les seves pràctiques de religió. El cert és que exactament el dia 3 de maig del 1541 és admès com a novici, fet que corrobora el Pare Superior coneixedor del gran fervor, zel, obediència i senzillesa del pretendent, què accedeix a la seva petició.

 L’ ingrés a la comunitat franciscana va suposar per a fra Salvador com obrir-se les portes del cel a la terra. Ja era coneixedor de la duresa de les regles franciscanes, però tot i ser jove, ja era expert en matèria de convents i podia afrontar-ho sense cap temor, donat que tot sacrifici suposava per a ell un mèrit que el feia sentir més satisfet i content. Sense fer cap distinció li assignaren les tasques que havia de fer, i va començar el noviciat amb tanta alegria, que també ajudava als frares més ancians que ja no podien seguir el ritme en alguna de les feines assignades.
Passat el temps reglamentari i superades totes les proves com a nou ingressat, és reuneix en claustre tota la comunitat per votar l’acceptació del pretendent, obtenen tots els vots al seu favor i consentiment, passat tot seguit el R. P. Guardià a vestir-lo oficialment amb el San Hàbit i tot el cerimonial requerit, amb l’alegria de fra Salvador i tots els religiosos de la comunitat, donant mostres de bona acceptació.
Aquest nomenament comportava tindre cel•la pròpia amb petit oratori dintre la senzillesa que requeria el vot de pobresa de la comunitat, però era més que suficient per tindre el lloc adequat per les seves llargues hores d’oració, en detriment a les necessàries per dormir que ja eren prou escasses. 
El cronista antic que fa aquesta narració sobre l’any 1760 aproximadament, ja ens diu que aquell convent franciscà d’extramurs havia desaparegut, per “deplorable demolició”. Així que mai han pogut arribar als nostres dies ni tan sols les restes, la cel•la i oratori on fra Salvador va començar la seva vida religiosa i de santedat.
Per la seva experiència en els afers de la cuina, i coneixent les seves habilitats demostrades durant els temps com ajudant, des del seu ingrés, va passar a la cuina a més de les obligacions religioses comunes que tenien lloc a la comunitat en diverses parts del dia en compliment al que estava reglamentat. A la cuina és trobava molt a gust, i més en l’exercici de la caritat que com a Santa Coloma de Farners, era pràctica habitual el donar aliments als pobres i desfavorits que anaven al convent, que ell considerava era una benedicció de Déu, agraint aquesta oportunitat.
Era tanta l’activitat que portava a terme, que no notava el cansament ni en les hores nocturnes d’oració, com tampoc el dormir sobre taules de fusta que tenia al llit, eren cap obstacle per al seu descans.
Com tota activitat humana comporta en certs moments de la vida, certes situacions que podem considerar com anècdotes, sense tindre nocions de les atribucions miraculoses que com veurem li foren atribuïdes i de major importància, farem esment del que va passa un primer de gener festa de la Circumcisió del Senyor, assistint com invitats Cavallers devots de la religió amb el Sr. Regent, enviaren abundant provisió per fer un dinar extraordinari, no sols per a ells, sinó per a tota la comunitat, el cuiner que portaven per tal esdeveniment va agafar una gran febrada no estan en plena disposició per cuinar tanta vianda per aquella quantitat de gent. Acudint a fra Salvador per resoldre el problema, que si bé estava més acostumat als menjars senzills de cada dia, va acceptar en obediència. Fra Salvador sense immutar-se va seguir ordenadament en totes les oracions a les hores que tocava, fins i tot cantant al cor les Matines de mitja nit, i al dia següent la primera missa, retirant-se a orar com era costum. En veure el Superior que la cuina era prop del mig dia i seguia tancada, va requerir la presència de fra Salvador per recriminar aquella actitud molt enutjat, responent fra Salvador, què a l’hora prevista podien seure a taula que tot estaria preparat. Així ho feren, resultant que tot el menjar estava en el seu punt i ben guisat amb abundància, assegurant no haver menjat mai viandes tan raonades i de tan bon gust.
Aquí queda la narració d’aquest fet, per altra banda conegut, que properament seguirem amb més informació sobre l’estada a Barcelona al començament de la seva vida monàstica, on encara tornaria al cap d’uns anys..

Capitol 7

SANT SALVADOR AL MONESTIR DE MONTSERRAT
Dels llibres consultats, tots tracten lleugerament l’estada de fra Salvador al Monestir de Montserrat, no donant massa importància en considerar fou un passatge més de la seva vida, Al contrari és el que penso, ja que considero fou determinant i el primer pas per la seva futura projecció com a frare en despertar els seus sentiments religiosos, de pietat, caritat i servei al pròxim en el context de la religió cristiana, heretada de la educació rebuda i exemple dels seus pares.
Va conèixer com era una comunitat religiosa en el seu interior, i la base fonamental de la seva existència dedicada a la oració, i servitud al necessitat. Per aquells anys, no al nivell de l’entorn més comercial com ara, el Monestir de Montserrat ja era lloc de peregrinació, que malgrat les dificultats per arribar al Monestir, la procedència dels fidels de diversos països i religions ja era notable. Naturalment no em refereixo a la vida monàstica dels benedictins que ara, com de segles, segueixen amb el compliment de les seves regles, càntics i oracions, què a més, actualment dediquen moltes hores a l’ensenyament dels membres de la Escolania, prou coneguda arreu del món, com també a la investigació, estudi teològic i publicació de llibres de rellevància literària amb estudis científics i acurats de totes les matèries.
El nostre benvolgut i estimat “Salvadoret”, és admès possiblement per la seva cara i actitud de bona fe i millor voluntat, que dels estudis que posseeix, que per altres frares eren determinants, però la modèstia també és una gran virtut i mereix un alt grau de benevolència. Així accepta el quedar-se a Montserrat, en les condicions que imposa el pare Abat, que accepta amb resignació, però amb alegria i el pensament posant en la voluntat de Déu. I d’aquesta manera sense tindre nocions de cuina, o possiblement de les experiències de la seva vida a l’hospital de Santa Coloma de Farnés, el nou ajudant de cuiner surt per la muntanya a la recerca de certes herbes que coneix, i donen un millor sabor al menjar, cosa que noten el frares de la comunitat, sense canviar el menú en la seva austeritat que els caracteritza.

Aquest punt és important, perquè denota la predisposició per portar vida monàstica, acceptant de bon grat totes les regles i disciplines que mostra la seva alegria en portar-les a terme. Com a dintre el seu cos porta impregnada la seva fe religiosa, ja observada i manifestada des de la seva infantesa, les hores que pot dedicar-se a la oració en els espais lliures que disposa, criden l’atenció a la resta de frares de convivència, els quals decideixen a instancies del pare prior, donar més formació cultural a Salvador, pel que fa a l’escriptura i coneixements de la pròpia religió.
Si donem una ullada a la història monàstica en general, podem observar com els frares també agafaven l’aixada per cultivar els seus hortets i arbres fruiters pels sosteniment intern, a la vegada que al redós del monestir, en la més aïllada i remota geografia disposaven de petites capelles dedicades a la oració i el sacrifici voluntari, fent llargues estades en solitari.
Així sabem, cosa desconeguda per a molts, que la pròpia muntanya de Montserrat entre les moltes capelletes conegudes i altres desaparegudes, hi havia la que va triar frare Salvador per fer-hi les seves estades. Aquesta ermita o capella no era altra que la documentada l’any 1342, construïda sobre una altra més antiga en el punt conegut com les Espases, on hi havia un antic castell del segle IX també desaparegut.
Pel que sembla aquesta capella o ermita tenia un accés molt difícil, i de les ressenyes trobades i segurament en estar escrites per narrar globalment la seva història, ens diuen que fra Salvador passava per aquest sender amb el penya-segat sense protecció, com si fos una catifa plana a ran del cel. Avui en dia aqueta capella és un refugi per excursionistes i escaladors, on ens diuen què per accedir des de Sant Benet, hi ha unes escales amb corriol i desnivell, i no és apte per les persones que no estan preparades, especialment en el darrer tram.
De les referència aconseguides copiem el següent paràgraf; “L’ermita de Sant Salvador pertany a la zona de Tebaida, està situada en l’extrem oriental del massís de Sant Salvador, al peu de la Roca de Sant Salvador i la trompa de l’Elefant, al costat de la Mòmia. Es troba al peu del camí del Pla de la Trinitat a la Serra de Lluerneces per la cara sud. També és coneguda com l’ermita de la Transfiguració. La seva existència es troba documentada des dels primers anys del segle XIII. Hi ha una balma que formava part de l’ermita antiga i en construir la nova la balma fou transformada en un oratori dedicat a la Nativitat del Senyor. L’edifici principal de l’ermita estava custodiat per uns immensos cons que s’aixecaven per tots costats simulant un niu d’ocells. L’any 1812 va ser destruïda per l’exèrcit francès, quatre anys més tard va ser restaurada i es va utilitzar fins al 1821, en què va ser abandonada”.
De la seva estada a Montserrat no en sabem la durada, però segurament fou una mica llarga per tots els relats coneguts, i el fet de tindre estades en aquesta capella allunyada del monestir i de difícil accés, que resulta difícil entendre la seva supervivència entre mig de les roques, sense altre que alguna herba que poca alimentació proporciona.
Com els historiadors salten pàgina, i no havent trobat més informació important sobre l’estada a Montserrat de fra Salvador, que no obstant va deixar la seva petjada en els cims de la muntanya amb el seu nom que perdura, ho deixem per demà el narrar el proper pas que va fer fra Salvador en retornar a Barcelona.

Capitol 6

SANT SALVADOR ES TRASLLADA A BARCELONA
Abans de començar l’article d’avui, he de donar les gràcies a l’acollida i seguiment a la publicació de la biografia de Sant Salvador, per altra banda prou coneguda, entenent que la ressenya de la seva vida i miracles, ha estat prou explicada en molts llibres i publicacions, no podent fer gaires variacions sobre el que està escrit i publicat. Per això anirem introduint aquelles particularitats que de vegada en tant apareixen poc controlades, i que sempre posarem en quarantena, però que son un complement per tindre un millor coneixement. Per altra banda, torno a repetir, estic fugint una mica en insistir de la sobre càrrega religiosa que en altres temps van escriure en sobre valorar certs aspectes, que cal respectar i dir, sense estar envoltat de manera enfarfegada, quan és pot dir el mateix més planament, sense perdre de vista que Sant Salvador de la religió i catolicisme en va omplir la seva vida.
Ahir, ja varem dir que fra Salvador va quedar orfe de pare i mare a la edat de catorze anys, una edat que per aquella època els vailets ja havien començat la seva vida laboral, emprenent les tasques d’aprenentatge en les arts i oficis manuals més usuals per l’època, i no cal dir en la agricultura on els pares i els avis eren els millors mestres en la matèria.
De feina en podria haver trobat a Santa Coloma de Farners, però com la germana gran es va casar, anant a viure a Barcelona, també s’endugueren als dos germans; Salvador i Antonio. Pel que fa a Salvador li van trobar feina com aprenent de sabater, ofici que era artesanal en la fabricació del calçat fet a mida per a cada client, que ja disposaven de la “forma” del peu fet en fusta, i només calia triar el model.
El seu cunyat en Antonio Traver es dedicava a la venda d’articles fets en ferro i coure als baixos d’una casa a la Plaça del Blat (la plaça del Blat havia rebut aquest nom pel mercat que es realitzava sobre el vell paviment de la plaça. Abans havia portat el de plaça del Mercadal i avui porta el nom de plaça de l'Àngel), i pel que sembla tenien el pis a la mateixa casa.
Per aquells anys, Barcelona tenia un gran creixement i el seu treball com a sabater no li mancava la feina. En sortir al carrer, com passa a les ciutats en totes les èpoques de la vida, hi havia per les cantonades gent desfavorida demanant almoina, alguns d’ells amb cara malaltissa. Fra Salvador molt sensible amb aquesta gent que prou havia tractat a Santa Coloma, en acabar la feina entrava a una de les esglésies que hi ha al Raval i Ciutat Vella de Barcelona, dedicant llarga estona a la meditació i oració, fins l’hora que tancaven l’església.
Era costum, el salari que guanyava com feien els fills que treballaven, era entregat als pares i en el cas de Salvador, el més provable és ho fes amb la seva germana, per pagar les despeses de manteniment, la qual cada dia li donava el pa corresponent per esmorzar, i poques vegades es menjava per donar-lo als pobres que demanaven almoina a les entrades de les esglésies, a les quals anava a orar abans d’anar al treball.

 De tal manera anava impregnant la religió en la seva persona, que animat en saber hi havia peregrinacions a Montserrat, cada dia insistí de tal manera a la seva germana, que finalment el va deixar anar, desconeixent si ho va fer en solitari o es va ajuntar en alguna peregrinació. El cas és que Salvador va posat tanta il•lusió i entusiasme, que no es fàcil entendre els peus no li tocaven al terra com s’acostuma a dir. 
Un cop dalt la Santa Muntanya contemplant els pics rocosos que s’enlairen al cel, el jove Salvador ja estava a la glòria en el seu esperit interior, respirava felicitat i la seva satisfacció era plena. Com havia fet a Barcelona en entrevistar-se i parlar amb els capellans de les respectives parròquies que visitava, mostrant la seva vocació sacerdotal, un cop a Montserrat, el seu entusiasme va anar en augment, de tal manera va cridar la atenció als frares de la comunitat montserratina, que en estar tantes hores en permanent oració agenollat sense símptomes de fatiga, li van preguntar si es trobava bé, i llavors Salvador va explicar les seves intencions. 
Informat el pare prior de tal circumstància va voler conèixer a Salvador, i en veure la poca formació per les tasques eclesiàstiques, basades més en una fe cega, que en la teologia i disciplina interna de la comunitat, va arribar a un acord en quedar-se temporalment per ajudar a les tasques de la cuina i neteja del monestir, començant la formació i participant en els actes religiosos que portaven a terme durant el dia, principalment els diumenges i altres festivitats importants.
De Montserrat estan, va escriure una carta per la seva germana, que no sabem el mitjà utilitzat per fer-la arribar, entenent que possiblement fou entregada algú pelegrí que li va fer arribar. Cal suposar va passar uns dies d’angoixa en no saber res, i també va decidir anar a Montserrat. En comprovar que Salvador havia enfocat la seva vida per la via sacerdotal, en un respir, va adonar-se que ja havia escollit el seu futur, i va retornar a Barcelona amb el sentiment de no tindre al germanet estimat, però amb la comprensió havia arribat el moment de la seva majoria per decidir per si mateix.
De la recerca efectuada sabem que el seu germà petit Antonio, va seguir els passos de Salvador, agafant l’hàbit i professant la religió seraphica anant a terres americanes. També seria interessant conèixer la seva trajectòria ja que pel que sembla va tindre les mateixes virtuts miraculoses, i va morir el 1591. De la seva germana, sabem que va viure feliçment casada però va morir jove sense successió. Del seguiment obtingut també va portar una vida de pràctica religiosa i aquest fet és un testimoni molt interessant de conèixer, com a gratitud als pares que van deixar orfes als tres fills, però deixant el seus fruits en benefici de la caritat, apostolat i be comú per a malalts i desfavorits.
En el proper capítol tractarem de l’estada de fra Salvador al Monestir de Montserrat.

Añadir leyenda