DE BARCELONA A TORTOSA.
De la benvolença caritativa en tots els llibres que he llegit, surt la narració dels ocells, quan sembla que fra Salvador ja estava al convent de Tortosa, la qüestió és que com una contalla als infants que d’antuvi explicaven les àvies als infants quan els envolta en el dolç somni de la nit, el qual deia així.
“Era un dia fred d’hivern, havent estat durant dies present la pluja, fra Salvador estava repartint a la porta del Convent, la ració calenta d’olla caritativa, que acudien assíduament els pobres i refugiats habitualment, i en acabar de buidar la gran perola havent repetit aquells que la gana no havien saciat completament, mirant la cornisa d’un racó del pòrtic d’entrada al convent, un gran nombre d’ocellets que havien buscat refugi i sembla portaven dies en el lloc, començaren a piular entre tremolors visibles de fred, amb la mirada posada a sobre de fra Salvador, que no poden fer altre que contemplar aquelles pobres aus, ple de sentiment i compassió, entra al rebost del convent, esmicola un bon tros de pa, i fent la senyal de la creu, torna a sortir al pòrtic, i reclama als ocells, dient; “veniu, veniu, criatures de Déu agafeu el pa del Senyor”, i agafant a les seves mans enlairant-les al cel, aquells ocells en posaren a sobre el seu cap, els braços i altres mig volant buscant una mica d’espai, no començaren a picotejar el pa, fins que fra Salvador, els va donar el permís pertinent., anant reposant el pa dels que havien menjat, mentre els que no ho havien fet esperant torn, tornaven al seu lloc els que havien omplert el pap, mentre els afamats eren saciats d’aquella fam que patien per culpa del temps”:
No havent acabat de menjar els últims ocellets, apareixen al cel dos grans corbs cridant com bojos, sent atenció de fra Salvador, que també els crida i ells acudeixen. Havent menjat més del necessari, els convida anar-se’n considerant que ells tenen millors recursos per buscar aliment i obedients surten volant entre la forta pluja que cau en aquell moment. D'aquest fet es diu, que tots els dies de l'any, fent fred o calor, la parella de corbs sobrevolava el convent, que amb els seus crits característics dedicaven la salutació a fra Salvador.
La història no acaba així, donant per afegit, que aquesta parella de corbs, foren vigilants perpetus perquè altres no anessin a pertorbar la pau del convent, fent fora a cop de bec als que ho intentaven. Aquesta parella de corbs era observada per la resta de la comunitat del convent, com també pels veïns de les rodalies, el quals eren coneguts com els “corbs de fra Salvador”.
De la benvolença caritativa en tots els llibres que he llegit, surt la narració dels ocells, quan sembla que fra Salvador ja estava al convent de Tortosa, la qüestió és que com una contalla als infants que d’antuvi explicaven les àvies als infants quan els envolta en el dolç somni de la nit, el qual deia així.
“Era un dia fred d’hivern, havent estat durant dies present la pluja, fra Salvador estava repartint a la porta del Convent, la ració calenta d’olla caritativa, que acudien assíduament els pobres i refugiats habitualment, i en acabar de buidar la gran perola havent repetit aquells que la gana no havien saciat completament, mirant la cornisa d’un racó del pòrtic d’entrada al convent, un gran nombre d’ocellets que havien buscat refugi i sembla portaven dies en el lloc, començaren a piular entre tremolors visibles de fred, amb la mirada posada a sobre de fra Salvador, que no poden fer altre que contemplar aquelles pobres aus, ple de sentiment i compassió, entra al rebost del convent, esmicola un bon tros de pa, i fent la senyal de la creu, torna a sortir al pòrtic, i reclama als ocells, dient; “veniu, veniu, criatures de Déu agafeu el pa del Senyor”, i agafant a les seves mans enlairant-les al cel, aquells ocells en posaren a sobre el seu cap, els braços i altres mig volant buscant una mica d’espai, no començaren a picotejar el pa, fins que fra Salvador, els va donar el permís pertinent., anant reposant el pa dels que havien menjat, mentre els que no ho havien fet esperant torn, tornaven al seu lloc els que havien omplert el pap, mentre els afamats eren saciats d’aquella fam que patien per culpa del temps”:
No havent acabat de menjar els últims ocellets, apareixen al cel dos grans corbs cridant com bojos, sent atenció de fra Salvador, que també els crida i ells acudeixen. Havent menjat més del necessari, els convida anar-se’n considerant que ells tenen millors recursos per buscar aliment i obedients surten volant entre la forta pluja que cau en aquell moment. D'aquest fet es diu, que tots els dies de l'any, fent fred o calor, la parella de corbs sobrevolava el convent, que amb els seus crits característics dedicaven la salutació a fra Salvador.
La història no acaba així, donant per afegit, que aquesta parella de corbs, foren vigilants perpetus perquè altres no anessin a pertorbar la pau del convent, fent fora a cop de bec als que ho intentaven. Aquesta parella de corbs era observada per la resta de la comunitat del convent, com també pels veïns de les rodalies, el quals eren coneguts com els “corbs de fra Salvador”.
D’aquesta contalla que alguns consideren miraculosa, potser és el preàmbul de la successió de fets que vindrien posteriorment, el que indiquen clarament la Voluntat caritativa, senzillesa, innocència i fins podem considerar malaptesa, amb la qual fra Salvador entén a la seva manera ha de ser la vida. No acaba la història, sense la reprimenda del pare superior, en veure disminuir la seva reserva alimentària, i manà a sortir al frare benvolent a demanar almoina amb la seva burreta pels voltants. Tot sembla indicar que l’ase que de ruc també en te poca cosa, en veure a venir la càrrega que li esperava, va fugir corrent camí avall sense fer-lo parar, malgrat els crits que feia el pare que acompanyava a fra Salvador en aquesta tasca, el qual dirigint-se a fra Salvador, li va dir; “Ara si que l’hem feta bona”.
Fra Salvador fa una petita pregària mirant al cel, alhora que la burreta para en sec al mig del camí, i espera l’arribada dels frares, ajupint el cap en submissió i penediment del que havia fet. Fra Salvador és posa al seu davant li fa aixecar la vista i mentre li toca el cap, li comenta al frare company, que no calia patir que aquella burreta no és tornaria a escapar més, al temps que li deia al frare company: “Germà, com s'haguessin rigut de nosaltres els frares del convent, si arriba a tornar l'animal sense nosaltres”.
No cal dir què el retorn al convent fou de plena càrrega, i el pare superior de la finestra observant, va callar i no va dir res més.
Podem dir sense temor a equivocar-nos que d’aquestes sortides molt freqüents per demanar almoines, era l’escola del món, i per fra Salvador era tindre en safata el concepte de la vida. Sempre anaven en parella, i eren ben rebuts a tot arreu, però de vegades en veure en primera persona certes realitats, el feien desistir en demanar el que aquella pobra gent de les masies del camp també tenien les seves mancances, quan de vegades necessitaven preferentment per a ells el que podien donar. Per això eren freqüents les malalties i epidèmies, on els metges no tenien accés per falta de mitjans principalment, i no parlem de les poques medicines que tenien a l’abast. A la vista de certes situacions fra Salvador, exhortant en sentida oració la clemència pel malalt de torn que li presentaven, la mateixa fe i consells del frare feia del malalt una persona sana en poc temps.
D’aquest fets, comença la vida miraculosa de fra Salvador, que la gent de les masies escampa arreu la contrada, donant a conèixer les virtuts curatives d’aquest considerat enviat de Déu. A la vegada trenca la pau del convent, donada l’afluència cada dia més nombrosa que demana a les portes del convent, la presència del futur Sant. Així comença una nova etapa, de la qual anirem explicant els fets més significatius i les conseqüències que va comportar.
Fra Salvador fa una petita pregària mirant al cel, alhora que la burreta para en sec al mig del camí, i espera l’arribada dels frares, ajupint el cap en submissió i penediment del que havia fet. Fra Salvador és posa al seu davant li fa aixecar la vista i mentre li toca el cap, li comenta al frare company, que no calia patir que aquella burreta no és tornaria a escapar més, al temps que li deia al frare company: “Germà, com s'haguessin rigut de nosaltres els frares del convent, si arriba a tornar l'animal sense nosaltres”.
No cal dir què el retorn al convent fou de plena càrrega, i el pare superior de la finestra observant, va callar i no va dir res més.
Podem dir sense temor a equivocar-nos que d’aquestes sortides molt freqüents per demanar almoines, era l’escola del món, i per fra Salvador era tindre en safata el concepte de la vida. Sempre anaven en parella, i eren ben rebuts a tot arreu, però de vegades en veure en primera persona certes realitats, el feien desistir en demanar el que aquella pobra gent de les masies del camp també tenien les seves mancances, quan de vegades necessitaven preferentment per a ells el que podien donar. Per això eren freqüents les malalties i epidèmies, on els metges no tenien accés per falta de mitjans principalment, i no parlem de les poques medicines que tenien a l’abast. A la vista de certes situacions fra Salvador, exhortant en sentida oració la clemència pel malalt de torn que li presentaven, la mateixa fe i consells del frare feia del malalt una persona sana en poc temps.
D’aquest fets, comença la vida miraculosa de fra Salvador, que la gent de les masies escampa arreu la contrada, donant a conèixer les virtuts curatives d’aquest considerat enviat de Déu. A la vegada trenca la pau del convent, donada l’afluència cada dia més nombrosa que demana a les portes del convent, la presència del futur Sant. Així comença una nova etapa, de la qual anirem explicant els fets més significatius i les conseqüències que va comportar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario