Capitol 10

ESTADA A TORTOSA DE FRA SALVADOR
No sabem exactament quan de temps va estar fra. Salvador a Tortosa, perquè els historiadors no son massa generosos en facilitar dades, però si tenim en compte que a Tortosa va arribar quan tenia l’edat de 21 anys i a Orta va estar entre 10 i 12 anys, tot fa suposar que als altres convents va estar-hi poc temps.
El convent estava totalment aïllat en mig dels camps i fou fundat l’any 1429, essent anomenat el convent de Jesús que en incrementar la població al seu entorn, agafaria aquest nom de Jesús com encara es a dia d’avui. Per aquest motiu segurament a meitat del segle XVIII fou reedificada l’església d’estructura barroca i ornamentació rococó a les voltes de les tres naus i a la cúpula central, actual església parroquial de Sant Francesc.
Com podem veure, la majoria dels convents franciscans eren situats a fora les poblacions, alguns dels quals eren fortificats per seguretat, però essencialment es buscava un lloc propici per la meditació, oració i dedicació en compliment de les severes regles internes, com el seu fundador Sant Francesc havia dictat i practicat. Això no era cap impediment per fra Salvador, que junt amb tota la comunitat feia totes les tasques i serveis al peu de la lletra, però tal com alguns dels frares tenien gran inclinació per l’escriptura, la literatura o especial èmfasi per la teologia, els càntics i alabances, el nostre fra Salvador optava per les coses més senzilles, amb gran passió i sentiment pel benestar dels altres, portant la herència de l’hospital de Santa Coloma de Farnés, què de la seva estada en la infantesa el va marcar per tota la vida.
Potser arrossegava aquell infantilisme que el feia feliç qualsevol cosa de la natura que adorava de la creació divina, essent les plantes i les flors les més admirades que portava als altars com a testimoni en expandir aquell sentiment per compartir amb el Jesús de la Creu, la Verge Maria i tots els sants representats al seu entorn, al quals no tenia prou temps per dedicar totes les oracions que sense necessitat de llegir, en la seva actitud extasiada, desconnectava d’aquest món en plegaria perpètua per demanar perdó i consol per la gent que ell coneixia prou be, el patiment que cadascú tenia.

 La caritat era la millor satisfacció quan la podia oferir, i l’angoixa quan no podia fer-ho, per això de la seva estada al convent de Jesús de Tortosa, contempla aquells pobres ocells que els atreu per a sí, amb la sana intenció de no fer-los passar gana i el mateix va fer amb els corbs que per aquesta causa se’l recorda. Tot anava de meravella i la seva formació cultural en augment dia a dia, fins que per bé, més que per mal, van arribar els dies que el convent necessitat de reposar la despensa en buidar-se les prestatgeries, feien necessària la sortida dels frares per demanar l’almoina, què per necessitat pròpia i la repartida diària els era necessària.
El contacte amb la gent fou el gran motiu de la seva acció miraculosa que li van atribuir tots els malalts a mesura que anaven curant, només en la benedicció de fra Salvador, sense prendre cap medicina. Cal insistir una vegada més, que mai fra Salvador va considerar fes cap miracle, tot i la evidència de les curacions que feia cada dia, les quals tampoc es van tindre en compte a l’hora de la beatificació.
Malgrat no haver els mitjans de comunicació com coneixem ara, de veu en veu corria la fama, que ell possiblement ignorava, de tal manera que en estar en alguna situació dificultosa, la gent amb més voluntat i creença religiosa incorporaven als seus càntics la bella frase.
Oh gloriós Sant Salvador
Guardeu-nos de prendre mal. 
La gent de les nombroses masies que de sempre les Terres de l’Ebre han estat abundants per estar més properes a la terra per treballar, anaven als mercats a vendre les mercaderies, i no cal dir que de les converses sorgides, les miraculoses (així considerades) accions de fra Salvador es feien extensives entre la gent afectada d’alguna malaltia. Com passa en qualsevol tertúlia sempre hi havia en fer saber que si no eren creients i ben confessats i penedits, no calia fer el viatge perquè resultaria en va, i així com passaria al llarg de totes les futures estades als convents que anirem desgranant, al de Jesús-Tortosa, en peregrinació familiar portadora d’un malalt, sense cap mena de convocatòria, es feien cita al davant del convent, de manera que no podien negar els frares responsables, deixar sortir a fra Salvador, que amb tota la modèstia del món, només els feia la senyal de la creu dient el Jesús – María amb aquella harmonia que tots els congregats en el més absolut silenci dirigien totes les mirades amb la més fervent esperança de curar els seus mals. Una passada per tots ells, de vegades li besaven els peus descalços, altres implorant súplica, els tocava lleugerament el cap fent el recorregut entre tots els presents, fent les pertinents oracions mentre caminava deixant-li pas.
La benedicció final amb les paraules de sempre: “Us beneeixo en el nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant”, ja afloraven les primeres llàgrimes d’alegria, en veure els propis interessants i llurs famílies com abans de retirar-se fra Salvador, ja havien sanat.

Interior església de Jesús.