Capitol 33

LA MORT DE SANT SALVADOR
Res perdura per tota la vida sinó l’infinit de l’univers, i així en la plenitud de la seva vida amb només 47 anys d’edat, el frare Salvador, abandona aquesta terra per entrar a la glòria del cel etern. Mirat fredament i amb certa dosi d’egoisme, potser no era just que un el nostre Sant Salvador d’Orta, no hagués viscut uns anys més, ja que molta gent que necessitava segurament va veure truncat el seu desig, que per altra banda, potser va ser un descans no absent del pecat d’egoisme, pels seus superiors que consideraven un destorb la seva acció miraculosa, mai reconeguda.
Abans d’entrar en el detall dels seus darrers dies de la malaltia i agonia del cos, val la pena dedicar uns minuts en recordar, quan de beneficiosa va ser la seva trajectòria de la seva curta vida, i quina sort per a Orta tindre l’honor que un sant porti el seu nom. Si fem una reflexió sobre la seva vida. !!!Quina vida senyor¡¡¡. Va néixer de família humil, va quedar orfe a curta edat, va creure en una vida de sacrifici i així la va practicar. Va ser rebutjat pels seus superior, Va practicar obediència absoluta sense considerar-ho un càstig. Va ser qüestionat per la Santa Inquisició. Va ser traslladat de convent en convent, Va ser exiliat a Sardenya, però va portar felicitat a quantitat de malalts en retornar-los la vida, i aquesta acció si és mereixedora de la seva santificació.

 Anem a posar com es va descriure oficialment el moment de la seva mort, en un resum del dossier que va servir per la seva beatificació i santificació:
“Quaranta-set anys va viure el Sant Fra Salvador d'Orta, caminant pels estrets camins de la perfecció evangèlica i claredat mes perfecta, abraçat amb la pesada creu de la mortificació i penitència, i més que passos van ser vols els seus, per posar-se a les portes del Temple de la immortalitat, on acabant el termini de la seva atrafegada vida, arribés aconseguir la Corona, que van llaurar els seus alts mereixements.
Arribat ja la fi dels seus treballs i principi del seu descans, li va revelar el Senyor la joiosa i feliç mort, com es deixa veure en un de les testimonis, que van jurar en el seu procés, que tres dies abans d'estar malalt el Sant, li va dir que si volia perseverar en la gràcia del Senyor, freqüentés els Sagraments. Va demanar li encomanés a Déu, amb el motiu d’estar convidat per unes Bodes.
No entenent el testimoni, li va preguntar quan seria la seva partida, responent el servent de Déu, no vagis amb compte que aviat ho sabràs. Al cap de tres dies va emmalaltir de gravetat el Sant, de tal manera, que agreujant-se per moments la febre, el setè dia va morir. Va rebre els Sants Sagraments, amb la disposició i fervor, que és mes fàcil de creure, que de ponderar un cor tan generós en tot genero de virtut. La seva confessió, per a la jornada d'aquestes Noces, va ser general de tots els seus descuits, havent estat les particulars i sagrades comunions, tots els dies. Com era tan gran l'afició, i devoció que tots tenien, quan van tenir notícia de la seva malaltia, i que per moments se li iva agreujant, va acudir molta gent a visitar-lo, el Virrei, l'Arquebisbe, el clergat i la noblesa i molts altres, demanant amb singular devoció les seves oracions, i pregués a Déu per ells.
Encara que era gran i treballosa la malaltia que patia, sempre la seva va mostrar alegre, i conformat, i si alguna cosa li demanaven, consolava a tots amb singular gust, i amb la cara com d'Angel responia a tots amb el seu: Jesús Maria que jo ho Faré. Quan en arribar l'hora tan temuda per tots, i pel ell tan feliç i amb raó desitjada, es va abraçar amb un Crucifix, i posats els seus llavis a les nafres dels peus, deia mil regals i tendreses.
“Senyor meu, espòs regalat, dolç Jesús, vos sou tot el meu bé i consol, tot es vostre i res meu, digneu-vos Senyor rebrem entre els criats de vostra casa. Perdona’m per què no us he servit com era just, ni he agraït, ni estimat tants i tants grans beneficis. Com haveu fet a aquest indigne Servent vostre. En vostre mans, Senyor encomano la meva ànima”. Pronunciant el “Jesús Maria”, va entregar la seva ànima al Creador, la vigília de Sant Josep dia divuit de mars de mil cinc-cents seixanta set, als quaranta set anys d’edat.

Després de la seva mort, fra Salvador, lliure ja de l mar tempestuosa d’aquesta vida mortal, i entrant en bon port de l’etern descans, sense que diligències humanes fossin necessàries, per divulgar la seva mort, es va escampar la notícia per la ciutat i comarca, on acudiren totes les autoritats anteriorment esmentades, i molts veïns i malalts que amb total respecte i devoció li tocaven l’Hàbit i besaven els peus, alguns dels quals en mostra de la seva fe van aconseguir recuperar la seva delicada salut.

Per ordre de l’autoritat a petició d’altres personalitat, tres dies va estar exposat el cadàver abans de la sepultura. Fou solemníssim el seu enterrament amb la concurrència del Cabildo i clerecia, noblesa i plebs, confessant totes les seves heroiques virtuts i santedat, que manifestava Déu amb tots els seus miracles, i per fer més cerimonial el funeral, va celebrar de Pontifical el Senyor Arquebisbe, diu el Pare Serpi, i que en ell va predicar el reverent Pare Peña de la Companyia de Jesús.

Van col•locar després el miraculosos cos en l'enterrament comú dels religiosos, en terra ferma, on va estar alguns anys, i en ell semblava no haver tingut jurisdicció la mort, així per la seva incorruptibilitat miraculosa, com per la seva bellesa, flexibilitat i olor suavíssim, que en testimoniatge de la seva santedat exaltava. Fou molt reparable, que després que va expirar el Beneït Sant, es van regirar l'aire, formant tan gran tempesta, que semblava haver desplomat rabiosos l'Infern amb totes les seves fúries, mostrant supèrbia en sentiment li cabia, veient vençut i haver de la seva xusma triomfa’t un home simple i senzill, com llargament i amb molta energia va ponderar al Sermó funeral el gran Doctor Pare Penya. Deixés també fàcilment entendre, haver estat aquella tempesta estratagema de l'infernal enemic, a fi d'impedir, vinguessin devots els fidels a besar els peus al Sant, a venerar-lo, com la seva santa vida i grandíssims miracles mereixien, perquè havent els Dimonis fet el mateix en la mort de molts sants, va ponderar i va manifestar el mateix Orador.

Capitol 32

FRA SALVADOR CAMÍ DE SARDENYA.
Difícil resulta entendre, com un membre d’una comunitat religiosa i més d’una prestigiosa ordre com la franciscana, pogués tindre una actitud tan poc benvolent amb fra Salvador, precisament per la seva actitud d’obediència, humilitat, i senzillesa que va mostrar en tots els convents on fou traslladat. Moltes hipòtesis es poden obrir sobre la seva vida miraculosa que ell mai es va atribuir, i que per la seva època altres frares foren millor considerats. Possiblement el caràcter també influeix, com el fet de posseir uns estudis superiors que fra Salvador no va aconseguir a tal nivell, possiblement per la seva procedència de pobresa dels pares i el fet de quedar orfe a tan curta edat.
De les cròniques anteriors publicades, ha quedat prou demostrat per part dels seus superiors, el passar-lo de convent en convent, pel fet que els seus miracles alteraven la vida monàstica de recolliment i vida contemplativa dedicada al servei de la religió, tot i que per part dels fidels i autoritats locals, tenia la seva admiració per l’obra beneficiosa que efectuava en la curació de malalts, i les seves obres caritatives en les almoines que podia donar, i els consells espirituals pels necessitats de salut.

 No cal dir, que l’estada més llarga fou a Orta al Convent a peus de la muntanya de Santa Bàrbara, on va donar a conèixer aquesta part allunyada del món, a tots indrets, i les autoritats d’Orta estaven joioses per aquesta afluència de gent, que reportava beneficis i prestigi per la població. Fou a partir d’aquí quant el Pare Provincial, a instància i queixa dels altres frares, va disposar el trasllat de fra Salvador a Reus i Barcelona amb espera del trasllat a Sardenya, la terra nadiua dels seus pares, que ell no coneixia, però sabent compliria en el seu deure d’obediència no posaria cap obstacle per aquest trasllat. Per aquella època del segle XVI la corona catalano-aragonesa encara mantenia els llaços de relació amb les illes del Mediterrani i sud d’Itàlia, si be ja eren sota domini d’Espanya, per tant, aquest trasllat es podia considerar dintre de casa.
En llegir la crònica oficial per la seva beatificació, ens diu que;
“No van sentir bé, els que en sobrada gosadia van dir haver passat el Sant Fra Salvador d'Orta, d'aquesta Província de Catalunya a la de Sardenya, uns dient haver estat amb el motiu de fugir la persecució que va patir; altres, per haver-li bandejat el seu Provincial. Els primers infamen al Sant, fent notar amb minves en la virtut de la seva paciència, i els segons recriminant al Prelat de indiscret i ignorant, desterrant a súbdit, en lloc fora de la seva jurisdicció. És cosa molt constant haver estat aquell trànsit, per disposició Divina, com molt abans al seu servent tenint el Senyor revelat; perquè volia magnificar la seva glòria amb les virtuts, i els miracles, no solament en la seva Pàtria, sinó també fora d'ella.
Aquest mateix va ser el mitjà que va prendre Déu per engrandir a Abraham, doncs li comanaven sortir de la seva Pàtria i parents. El motiu per sortir del seu Provincial el Beat Salvador, i passar a Sardenya, amb poques paraules explica l'il•lustríssima Gonzaga, dient va ser per fugir l'aire de la vanitat i aplaudiments amb els seus paisans els catalans li celebraven, ja que entre aquells, encara la major santedat viu malament segura... trobant-se habitant en el Convent de Santa Maria de Jesús de Barcelona, a aquest va arribar el Rvd P. Vicente Ferro, valencià, instituït Comissari Provincial per a la Sardenya, pel ministre general de l'Orde, amb facultat per portar amb si alguns religiosos de bon exemple, que bé li semblés. Va demanar a Fra. Salvador, si volia anar en la seva companyia, i com Baró Sant sàvia ser aquesta la seva voluntat de Déu, per haver-li revelat, com ja vam dir, va donar el seu consentiment.
Arribat el dia de marxar, que va ser l'any 1565, es van encaminar al moll de Barcelona per embarcar-se, sent gran el sentiment dels seus Germans religiosos, i no menys el desconsol dels seglars, perdent aquests en les seves necessitats el remei, i l'exemple de les virtuts i santedat aquells. Es van posar els navegants a la vela, sent molt favorable el temps, més tot just engolfats, es van commoure els vents, i en tan rebutja borrasca es encrespar de les aigües les onades, que es donaven per perduts els mariners. Va ser il•lustrat el servent de Déu, es allò estratagema del Dimoni, qui mai deixava de perseguir, i pujant a la popa de l'embarcació, va fer el senyal de la creu, i va manar al diable, s'anés submergit a l'abisme.
Va quedar tranquil el mar i favorable el vent, quan van arribar a un port de Sardenya, anomenat Pulla distant trenta milles de la ciutat de Càller, on feliçment van desembarcar. Li va passar a aquest sant Baró, el que al caminant quan va de cara el sol, que per més que camini, sempre va en el seu seguiment l'ombra: Fugit de les ombres dels aplaudiments, però com sempre camí directe al sol diví, per mes que hagués d'aquelles, al mateix compàs i amb la mateixa pressa li anaven seguint, perquè havent arribat a Càller, i destinat ja de l'Obediència per habitant del Convent de Santa Maria de Jesús d'aquella ciutat, els Pares observants, sense necessitar del que van publicar els mariners, fou tanta la commoció d'aquells ciutadans, i restant del Regne, que es donaven les enhorabones, per haver arribat el Sol amb ales de salut per al remei de les seves malalties. Van ser després els concursos de malalts, no menys que a Catalunya, consolant amb la mateixa claredat el Sant en els seus freqüents miracles, i altres meravelles, que per haver-ne ja referit moltes, no es repeteixen ara.

Capitol 31

FRA SALVADOR A LA CORT DE MADRID
(De la crónica del Padre Marca)
Curta espera va ser el Principat de Catalunya, València i Navarra per a la gran Santedat i virtut del Beneït Fra. Salvador, deixant-se sentir els seus ressons fins a la Cort de Madrid, que arribaren al propi Rei Felip II i la reina Isabel seva consort, demanant al Ministre General de l'Ordre manés al Sant Fra Salvador, vingués quant abans a la seva Cort i Palau, del que es donarien per servits. Com les insinuacions dels Monarques, i Principesc siguin inexcusables preceptes, desitjant el General complaure ambdues Majestats, va enviar despatx al Provincial de Catalunya, perquè manés de la seva part al Baró de Déu, que sense dilació partís per a Madrid a la seva presència, essent la Obediència virtut que té estretíssim parentiu amb la de la humilitat, i la més preciosa joia de la perfecció religiosa, sacrificant a Déu les penalitats de tan llarg viatge que de la seva professió li havia fet sacrifici, de la mes noble porció de l'ànima, en la negació de la seva voluntat pròpia. Rebuda l'ordre del seu prelat General es posa en camí sense prevenció alguna per al seu viàtic, deixant la cura de les seus assistències a la Divina Providència, de la era creditor seva la pobresa santa.
Arribat a la Cort, havent la seva humilitat i obligació pres la benedicció del seu Superior, manà aquest conduir a Palau, on amb l’avís de la seva arribada, li estaven amb devota impaciència, esperant les dues Majestats, assistides de la major Grandesa de la seua Cort. L'humil servent del Senyor, ja en aquella Reial presència, amb extraordinària senzillesa, si natiu i natural idioma català, els va dir aquestes formals paraules. "Déu que us ha criat, Vós beneficia Jesús Maria, perquè em haveu fet venir? Què en traureu de veure un pobre cuiner del Pare Sant Francesc ?. Les Majestats per traductor, van quedar enteses de les seves senzilles paraules i humils queixes, plens d'admiració , edificades per la seva gran senzillesa, i no menor humilitat, i en res queixosos del estrany estil de la seva santa senzillesa, perquè a ningú deixen amb queixa els tractes del virtuós i humil, per ser virtut la que arrossega efectes, sense encepar-se la sobirania per la queixa en els estranys estils, del qual profecia la virtut
Li va dir llavors el Rei: He sentit les meravelles i prodigis, que per vós l'Altíssim ha fet i fa, i en atenció a la pública veu, i fama de vostra virtut, perfecció o Santedat, desitjava veure-us i demanar-vos, com us demano, tingueu de la meva Real Persona, Família i Monarquia en les vostres oracions especial memòria, suplicant a la Divina Majestat, guardi i prosperes aquests meus Regnes, amb fermesa en la sinceritat de la Santa Fe Catòlica Romana, i concedeixi la seva pietat a la meva Reial Persona l'encert , que desitjo i necessito, per a servir-la en totes les meves operacions i resolucions.

Va respondre fra Salvador al sa Majestat: Senyor, és Déu tan bo, que coses tan de la seva agrada les farà, per intercessió de la seva Mare Santíssima, la devoció us encarrego, i per la liberal mà vam rebre totes les mercès, favors, i les gràcies ens fa; i les que el Senyor obra per aquest vil instrument, és perquè fa, el que Vós feu, que us serviu de vegades d'un mal criat en coses grans, i d'utilitat per a la vostra Monarquia. Compassiu el Rei, atenent estaria el Sant atropellat per la fatiga del seu llarg viatge i amb els ja nus indispensablement llotosos, doncs eren molts els llots pel temps d'hivern, va manar portar un coixí, en què el Sant s'assegués. Refusant l'humil Pare honra tan superior, que no es concedeix a la grandesa, i sense menysprear tan sublim favor, amb la seva acostumada senzillesa, i no menys impuls superior, va pujar de peus sobre el coixí, deixant en ella impreses, sense horror a la vista, les seves dues plantes.
Va manar la seva Majestat després retirar el coixí amb les estimacions de Tron, i setial a la Grandesa de la Virtut del Servent de Déu. Passat algun temps, va emmalaltir la Reina de fortes febres, que li anaven en augment la malaltia, sense trobar remei en els humans. Amb superior acord manar la portessin el coixí, sobre la qual Fra Salvador havia posat els seus peus, que encara contenien impreses les seves plantes, amb gran confiança va posar sobre ella el cap, i encomanant-se molt de debò al Sant, després va cobrar salut, amb gran admiració i alegria de tots.
Observació: Fins aquí la versió oficial, de la qual es desprèn el posar a proba Felip II a fra Salvador, en assegurar-se el seu regnat, a la seva manera de fer, i la resposta “diplomàtica” de Fra Salvador en respondre que és Déu qui fa les coses i demanant tingui fe en la Verge Maria. Per altra banda la anècdota del coixí, per aquella època només el reis i alts dignataris, incloent els cardenals, disposaven en posar els peus a sobre d’un coixí, honor que va dispensar a fra Salvador en veure el cansament derivat del seu llarg viatge. Respecte a la seva política i regnat, ha estat per Espanya el que va tindre territoris a tots els continents, derivant la frase que; “a Espanya mai és ponia el sol”.
Pel que fa a la política espanyola, era nét de Ferran el Catòlic el qual va tornar al Regne d’Aragó conservant els furs i independència, cosa que no va tolerar Felip II i va declarar la guerra per annexionar Aragó a la Corona espanyola. Donada la crisi política a la resta dels països catalans, derivada del Compromís de Casp, va fer una ruta de pau per tots els territoris, per una propera conquesta que varen culminar els seus successors, amb la batalla d’Almansa i la caiguda de Barcelona el 1714, per part dels seus néts. En visitar el monestir de Poblet i veure com estaven els sepulcres dels monarques catalans-aragonesos, per enveja va fer construir el Monestir de El Escorial, de mides colossals.
La anècdota de Sant Salvador, la podem considerar com una tafaneria per conèixer realment el poder del frare, del qual en deien coses de difícil credibilitat, i d’aquesta manera, el tindre’l en persona va poder quedar tranquil, per la seva dedicació i humilitat. De fet, els Superiors franciscans ja havien decidit enviar-lo a Sardenya.

Capitol 30

De Barcelona estant, ens recorda el pare Francesc Gamissans que al Santuari de Sant Antonio dels Pares Franciscans del carrer Santaló 80, és conserva una relíquia de Sant Salvador consistent en el dit índez de la mà dreta, amb la qual beneïa els malats, guarint-los de llurs nafres. Vingué a Catalunya, mercès al Cardenal, Dr. Salvador d’Orta Cassanyes, bisbe que fou de la Seu d’Urgell primer i després Cardenal-bisbe de Barcelona, gran devot com era ell i tota la seva família del nostre Sant.
Havia demanat la relíquia per la devoció que sentia per Sant Salvador, i també pels molts favors que obtingué en uns moments difícils, que el país travessava. Per malaltia greu va morir el Cardenal i encara en cos present va arribar al Palau Episcopal, una caixeta dirigida al seu nom, què meticulosament va obrir el seu germà canonge Cassanyes, causant l’admiració de tots els presents en veure contenia aquella caixeta la relíquia més anhelada perl Cardenal. En fer-se càrrec el canonge dels bens personals del seu germà, va recollir i conservar durant tota la vida la relíquia a l’Oratori particular de la família.
A la mort del canonge, el dit de Sant Salvador va passar a un germà seu casat a Barcelona, i tot estimar la relíquia va considerar un perill tenir-la a casa per ser robada o profanada, decidint fer-ne donació als Franciscans de la capital. Això era l’any 1823, quan el Superior va acceptar amb gran goig aquella ofrena, i de llavor la relíquia de Sant Salvador fou venerada en un artístic reliquiari.
També a Barcelona, al seu llibre del 1967, el Pare Gamissans ens diu que l’any 1941, essent necessària la creació de noves parròquies pel creixement de la ciutat, a la barriada del Poble Ses, es creà aquesta parròquia que, interinament radica en l’església i col•legi de les Mares Franciscanes Missioneres de la Immaculada Concepció. La idea de dedicar-la al Sant, nasqué del primer Rector, Mn. Rafel Anglada, devotíssim de Sant Salvador. Ell mateix va transmetre la seva idea a l’escultor que va encarregar la imatge a l’escultor, dient la volia tal com s’imaginava mostrant el seu bon gust artístic, ja que la imatge és molt digna, austera i humil. En aquella època en celebrar la festa patronal el 18 de març amb gran solemnitat, venint un grup de fidels de Santa Coloma de Farnés.
A la part alta de Barcelona, concretament a la barriada de Vallcarca, hi ha un raconet amb una font dedicada al Sant, abundosa en aigua clara de la qual es servien els veïns. Una artística majòlica presideix la font de Sant Salvador.
CONVENT DE JESÚS DE BARCELONA - Es tracta d’un convent de franciscans observants fundat a iniciativa de Beltran Nicolau, que va testar a favor de l’orde franciscà amb aquesta finalitat. En el moment de la fundació també hi va participar la ciutat i la mateixa corona; Alfons el Magnànim hi va fer una aportació econòmica i el 1427 va posar la primera pedra del nou convent. Estava situat extramurs, aproximadament, a la cruïlla de l’actual Passeig de Gràcia i Aragó.

Va aconseguir una gran vitalitat i importància, entre els seus murs s’hi van celebrar diversos capítols generals i va arribar a tenir una vuitantena de membres en la seva comunitat.

Degut a la seva situació, va patir notablement els efectes del setge de 1714, que el va arruïnar. Es va poder aixecar de nou poc després, el 1722, però amb unes dimensions molt més reduïdes. Amb la Guerra del Francès, va tornar a patir els efectes bèl•lics; va quedar destruït el 1813. Es va tornar a refer (1817-18) i destruir de nou (1823), per acabar reedificant-lo a Gràcia: el convent de Jesús de Gràcia, ara parròquia de Jesús.

CONVENT DE JESÚS DE BARCELONA - Es tracta d’un convent de franciscans observants fundat a iniciativa de Beltran Nicolau, que va testar a favor de l’orde franciscà amb aquesta finalitat. En el moment de la fundació també hi va participar la ciutat i la mateixa corona; Alfons el Magnànim hi va fer una aportació econòmica i el 1427 va posar la primera pedra del nou convent. Estava situat extramurs, aproximadament, a la cruïlla de l’actual Passeig de Gràcia i Aragó.

Va aconseguir una gran vitalitat i importància, entre els seus murs s’hi van celebrar diversos capítols generals i va arribar a tenir una vuitantena de membres en la seva comunitat.

Degut a la seva situació, va patir notablement els efectes del setge de 1714, que el va arruïnar. Es va poder aixecar de nou poc després, el 1722, però amb unes dimensions molt més reduïdes. Amb la Guerra del Francès, va tornar a patir els efectes bèl•lics; va quedar destruït el 1813. Es va tornar a refer (1817-18) i destruir de nou (1823), per acabar reedificant-lo a Gràcia: el convent de Jesús de Gràcia, ara parròquia de Jesús.

Capitol 29

Fra SALVADOR AL CASTELL DE RODONYÀ
Possiblement per apartar a fra Salvador de les seves pràctiques miraculoses que tan molestaven als seus superiors, fou enviat al castell de Rodonyà on vivien els nobles Cavallers de la nissaga Tamarit, els quals sentien admiració i devoció assabentats de la Santedat i Virtuts de fra Salvador, es van veure agraïts i complaents en tenir-lo allotjat junt amb un altre frare franciscà que l’acompanyava, donant mostres de la seva alegria.
Al matí del dia següent, en fer les primeres oracions a l’habitació on dormien, havent fet el llit i deixar en ordre l’estança, el frare acompanyant va dir a fra Salvador tirés per la finestra que donava al camp, el contingut de l’orinal de vidre en no saber on dipositar-ho. La mala sort o la casualitat, va fer que caigués al terra quedant esmicolat en centenars de trossos de vidre, què amb paciència fra Salvador va recollir, mentre el frare acompanyant no parava en recriminar el que havia fet. A mesura que fra Salvador anava recollint els bocins de vidre, s’anava recomponent aquell orinal trencat, fins tornar al seu estat original, causant la gran sorpresa del frare company. Aquest fet va arribar a coneixement dels Cavallers del castell, que varen conservar l’orinal i el llit on va dormir fra Salvador, convertint aquella habitació en un museu que només les posteriors guerres dels anys vinent varen destruir en ser cremat el castell.

Uns dels dies de la seva estada al castell de Rodonyà, sortint a recollir herbes pel camp, es va trobar fra Salvador amb un noiet que estava plorant; preguntat sobre el motiu de la seva ploranera, el noi va respondre que sense voler havia trencat la cama d’un cop de pedra al corderet més estimat que guardava, tement el càstig dels seus pares. Compadit fra Salvador, va agafar el corder al seus braços i en tornar-lo al noi li va dir; “Aquí el tens, ja està curat”. Agafant el corder el noi va marxar lliure de l’ensurt que havia passat.
En retornar al castell i veure els Cavallers l’alegria que manifestava el Sant, li va preguntar la causa i en explicar el que havia passat, esbrinant la certesa d’aquell fet i comprovant havia estat veritat, augmentaren l’admiració per fra Salvador. Arribat el dia de marxar del castell de Rodonyà, estant d'acomiadament per continuar el seu camí, en recompensa de la gran Caritat que li van fer, i feien a tots els religiosos dels seus germans continuant aquesta fins als temps presents, en els successors d'aquesta Noble Família), va lliurar fra Salvador al Senyor del castell un compte o desenari amb una petita creu, i com escriu en el seu manuscrit crònica el Reverend P. Fra Jaume Coll, li va dir; que mentre guardessin aquell compte, no faltaria successió viril en aquella casa. Aquest compte guarden i tenen els d'aquesta casa, com a gran Relíquia i joia de la seva major estima. Havent fet diverses diligències amb fusters i perits de coses de fusta, mai s'ha trobat oficial, que hagi conegut, de quina espècie de fusta siguin formats d'aquella Compte dels grans, el que fa créixer el tenir-la per més miraculosa.
L'any 1678, el Rev. P. Àngel Vidal, lector jubilat o Qualificador del Sant Ofici, tenint especial comissió, va prendre una deposició en el mateix Castell de Rodonyà, en la qual es refereix com a Senyor D. Hugo de Tamarit, espòs de la Senyora Alamanda, que va morir deixant a aquesta senyora en cinta de dos mesos, sense altra esperança de successió, que el que portava fins llavors. Tot va ser motiu del major sentiment de dita senyora; tant, que aquests sentiments la van posar dues vegades en perill d'avortar. Amb la viva fe que tenia en la promesa de Sant Salvador, que no faltaria successió a casa, cada vegada va recórrer al Compte o Desenari, i va experimentar el benefici, donant a llum, així al seu temps, un agraciat nen, a qui en el baptisme van posar el nom de Salvador, en obsequi al seu Sant Llibertador. Aquest va ser Don Salvador, Pare de Salvador, que al present encara viu (és refereix a la data de l'escrit).
Als quatre anys d’haver nascut Don Salvador de Tamarit, va tindre una malaltia, que a judici dels metges era de mort: La Mare afligida, i ansiosa de la successió de la casa, va fer la diligència per a una capella del Sant fra Salvador, que es guarda al convent de Sant Francesc de Tarragona, per no tindre ja a mà el referit Desenari, i aplicada dita capella al noi malalt, a l’instant es varen parar els mortals accidents, i convalescent en breu temps amb admiració dels seus metges (metges relinquits).
Don Joan de Tamarit, avi de l’esmenta’t Don Salvador, tenia certa enemistat amb un home, que en trobar-se enfront de Don Joan, li va disparar un tret per matar-lo. Essent portador Don Joan a sobre seu del Desenari referit, les bales varen donar a la petita creu del Desenari que escampant-la amb petits trossos , no van fer el més petit dany al Cavaller, atribuint el prodigi a Fra Salvador. Un petit tros de la Creu recobert de plata i posada de nou al Desenari, que encara és conserva.

Capitol 28

SANT SALVADOR DAVANT LA INQUISICIÓ.
Aquest és un capítol, que és tractat molt lleugerament en el procés de beatificació, si be en fa referència, però amb tanta limitació, que sorprèn en bona part en no donar tota mena de detalls, com fins aquest moment ha narrat tant detalladament fra Francesc Marca, tota la vida miraculosa del Sant. Fa esment que cridat pel Tribunal de la Santa Inquisició, el sotmeten a la proba de fer dos miracles que resolt com sempre havia fet, i queda absolt de tota culpabilitat. El convenciment que tenim mirat de la visió actual, i el canvi que han fet les coses, tot fa sospitar que de la modèstia de fra Salvador, i tenint en compte que el seu trasllat a Sardenya ja estava convingut, també per no tindre una resposta negativa per part dels seus seguidors que eren molts, decidiren no aplicar cap càstig como era costum, malgrat segons consta va tindre certa duresa l’ interrogatori, que certerament no coneixem.
De la versió escrita pel Pare Ernesto Zaragoza Pascual en traiem la seva versió sobre els fets, del seu llibre publicat el 1967 a Barcelona, on diu “Ja a Barcelona, el P Provincial va dur a Fra Salvador fins als tribunals de la Inquisició, per esbrinar si les curacions que realitzava eren fetes per intercessió de Déu o més aviat era obra del maligne.
No és d'estranyar la conducta del P. Provincial, ja que en aquells temps era menester vigilar molt per defensar la puresa i integritat de la nostra fe tan fortament combatuda llavors pel protestantisme, com també per la petjada deixada pels càtars amb la seva religió paral•lela, així com l’anulació de l’Orde del Temple, que a Catalunya va gaudir de gran prestigi, però fora les nostres fronteres fou objecte de persecució per odis i deliris del rei de França.

 A Fra Salvador no el van empresonar, només se’l retindria per fer-li les preguntes sobre els miracles. Quan davant del tribunal, els inquisidors li van preguntar amb quina virtut o poder feia els miracles, Fra Salvador va respondre amb un ingenuïtat colombina: "Jo no faig miracles, és Déu qui els fa. Jo no els faig, perquè sóc un home pecador".
Els inquisidors, per provar-ho, li van presentar a un cec i a un sord i li van dir "Faràs el senyal de la creu sobre aquests dos pobres malalts?". "jo faré el que vostès em manin" va contestar el Sant, "Doncs fes-ho". I al moment va fer el senyal de la creu i els dos malalts van quedar completament curats . Llavors, els inquisidors, davant aquest prodigi, es van agenollar als peus del sant i van besar llargament l'hàbit de l'humil frare franciscà.
En el quadre pintat per Murillo que il•lustra la foto del començament, la interpretació és a la inversa, és a dir, és fra Salvador que demana perdó a l’inquisidor d’Alcanyís, segons sembla fou el lloc on va acudir fra Salvador per fer la prova. 
Donat el resultat, els inquisidors, van ordenar al P. Provincial que deixés transitar lliurement a Fra Salvador per la ciutat, i així molts van poder beneficiar-se dels miracles que Déu feia pel seu compte.
Aquesta versió potser és massa suau d’altres que per més lògica, atribueixen als inquisidors major duresa, però en no estar contemplada en el procés de beatificació, aquí ho deixem.
----------- ---------------------- ---------------------------
Fra Salvador torna a Barcelona i visita el Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, de monges clarisses i estan en el locutori, una monja li demana que l’encomani en les seves oracions. Fra Salvador li va respondre: "Tingues confiança en el Senyor, perquè t'ha de fer grans gràcies, per un servei gran que tu has fet a la seva Divina Majestat". La monja, confusa, va replicar; "Jo sóc una pobra pecadora que cap servei especial he fet a Déu pel que hagi de fer-me grans gràcies, si no és per gràcia seva"
Llavors, Fra Salvador li va dir: "Recordeu-vos que el teu pare parlant amb tu en aquest mateix locutori, et donar d’amagat un Breu del Papa, per treure't del monestir i tornar-te a la família, i tu, prenent-lo, ho vas fer trossos, dient:" no permeti Déu ni Santa Clara que jo abandoni aquest monestir ni la meva santa religió, ni vulgui perdre la corona que espero per haver observat el que li tinc promès al Senyor. I també vas dir que tu mai diries una paraula sobre aquest Breu ".
La monja va quedar admirada del que li deia, doncs ella mai havia parlat de la dita Breu amb ningú. Més tard Déu li va concedir la gràcia de morir santament en aquell monestir, tal com li havia predit Fra Salvador.
En aquest mateix monestir, l'Abadessa Jerònima Cardona, testifica que va veure com el Sant donava la vista a un cec i que aquell mateix dia, estat al locutori, li va suplicar que pregués pel seu germà Joan i pel seu cosí Frederic, que havien anat a la guerra, El Sant li va contestar; "El teu cosí ja ha rebut el premi del Senyor i el teu germà està captiu a Constantinoble, però no passis pena per això, perquè aviat serà rescatat i en breu es veurà honrat del rei Felip II". "Llavors, el meu cosí Frederic, és mort?", Va replicar l'Abadessa. "Aquells que moren en servei de la Fe - va dir el Sant - no pot dir-se que estiguin morts".
En declarar tot això la dita Abadessa de Pedralbes, en el Primer Procés Informatiu, afirma que tot es va complir al peu de la lletra. Efectivament, el seu germà acabava de rebre el títol de Virrei de Navarra.

Capitol 27

FRA SALVADOR MARXA D’ORTA CAMÍ DE REUS.
Una vegada més fra Salvador és obligat a canviar de convent, havent estat més de deu anys a Orta, població que sempre va tindre bona acollida per part de les autoritats locals, no així dels superiors franciscans, què contràriament al que faria suposar, de la seva estada al Capítol Provincial de València, i la seva relació amb el Duc de Gandia, la decisió que van prendre sense ser consultat, fou aproximar-lo a Barcelona en destinació a Sardenya, lloc de procedència dels seus pares, que en estar allunyat seria oblidat.
Però fra Salvador, per Divina Providència, ja era sabedor del seu destí, que com sempre acceptava en resignació, donat que on el poguessin enviar sempre estava disposat a seguir la vida de sacrifici per afavorir als més necessitats, que malauradament en totes parts hi havia, malgrat l’Imperi Espanyol tenia la prepotència en dir que a Espanya mai és ponia el sol.
Com el seu equipatge era tan senzill, va estar en oració a l’església fins la mitja nit, hora assenyalada per partir, havent de passar entre mig de les persones malaltes que esperaven al nou dia, per ser rebuts al dia següent per frare Salvador, el qual encara estant tothom adormit igualment varen sanar, mentre descalç amb el rosari a la ma, anava repetint en caminar entre ells la seva jaculatòria “Jesús-Maria”.
Caminant tota la nit i acompanyat d'un altre frare com solia succeir, en despuntar el nou dia es van aturar en un paratge on hi havia molts arbres i allí van descansar una mica, mentre resaven l'oració del matí, els Laudes.
No havia passat molta estona, quan el frare company de fra Salvador, el va veure extasiat. A l'adonar-se'n, li va dir: "Fra Alfonso (així ho havia de nomenar per ordre del P. Provincial), el teu cas és d'estar boig, ja que sembla que no has sentit les paraules tan aspres del P. Provincial". Va contestar fra Salvador: "Si el P. Provincial m'hagués castigat tal com jo mereixo, pobre de mi! ¿No saps tu que el cor del rei està en les mans del Senyor? ¡Full no es mou si Déu no vol!
Amb aquestes poques paraules pronuncia un devessall de filosofia cristiana, que fra Salvador sense tenir els nivells de formació en llegir i escriure, podia expressar-se en parlar perfectament de les coses de l'esperit, gràcies a la seva vida d'oració i unió amb Déu.

Al vespre del segon dia de camí, van arribar al Convent de Sta. Maria de Jesús de Reus, amb molta alegria i goig, per ser la invocació de Fill i Mare, va presentar la seva obediència al Pare Guardià, al qual per informat per part del Provincial, va trobar molt poc afecte a les seves coses, aspre en el seu tracte, terrible en el seu aspecte, i de condició defabrida, rebent-lo amb poca claredat li va dir: "heu inquietat el convent d'Orta amb els vostres miracles, i ara veniu a inquietar-nos el nostre ; mes jo espero no succeirà així ". Va manar tocar a capítol, i congregar els seus frares, als quals va llegir la Carta de Sa Provincial, en què per Santa Obediència els manava, que aquell Frare recent vingut no ho cridés amb el seu propi nom de Salvador, sinó amb el de fra Alonso , i que s’ocuparia en l'obediència de la cuina, manant li lliuressin les claus, les que va prendre el servent de Déu amb molta alegria, acceptant molt gustós l'ofici que li donava en obediència.
El Guardià, acorant en donar gust al seu Provincial, segons el contingut en altres clàusules secretes de la Carta, com també per la seva natural inclinació, no es descuidava en observar a fra Salvador els passos, i així en un altre dia de la seva arribada a l'alba , va ser a la recerca de l'a la cuina on dormia, i no trobant-lo, se'n va anar amb alteració a l'Església, on el va trobar pregant, i manant anar a la cuina, amb mala manera veus i aspres paraules li va dir: allà, allà podreu Germà pregar, i resar després els tions, fregant els plats, i escudelles podreu fer el que en l'Església, ja que per semblant ocupació vas prendre l'hàbit, i per servir als frares en oficis d'humilitat, i no per estar de continu amb seglars. El beneït Cuiner ben trobat entre les penes, amb cara alegre es va entrar a la cuina, sense respondre paraula, seguint-lo el Pare Guardià que desfogava amb majors pesars el seu enuig. Tancant la cuina i emportant-se la clau, per assegurar no sortís.
Com envers el poder de Déu, que trenca les portes de bronze, no pugui haver-ne cap de tancada, per manifestar la més oculta virtut dels seus servents, a la poca estona havent arribat gran multitud de coixos, tolits, i altres malalts a la porta del convent, noticiosos els Jurats de la Vila de la novetat, acompanyats dels més dels seus habitants, van acudir al Convent, per veure, en què parava aquell concorri, i van trobar, que donant cops a la porta, amb grans crits i veus, deien als frares: "Doneu-nos l'home sant no ho amagueu; Pares tingueu pietat dels nostres treballs i dolences, i no vulgueu treure'ns el nostre únic remei, que el Senyor aquí ens envia.

Vist pel Guardià el que passava, desitjós de donar gust al seu Provincial, i satisfer al que tenia encarregat, va anar corrent a la cuina del convent, on poc abans l’havia tancat, i trobant-lo fregant les escudelles i olles, amb més alteració li va dir: Què és això ?. Com tan aviat heu esvalotat al poble i la comarca ?. Ahir a la nit vas arribar i tan primerenca ens heu introduït la inquietud a casa ?. A la cuina heu d'estar, no penseu us he de consentir caminar vagabund amb els vostres miracles, entre seglars, com fèieu al convent d'Orta. Per temperar amb la satisfacció l'enuig de la seva prelat, mes que per donar-la a la queixa, l'obedient servent de Déu amb gran humilitat li va respondre: Pare Guardià per amor de Nostre Senyor, li suplico que no s'enfadi, que jo no sortiré un punt de la seva Obediència; i postrat al terra amb molta devoció i humilitat li va besar els peus .. El Guardià res, o poc satisfet de l'humil obsequi del seu Sant súbdit, va tancar altre cop a la cuina i va marxar.
Els molts malalts, l’estaven esperant-lo, i veient que no sortia el seu Salvador, van colpejar amb més força la porta, i van multiplicar les seves veus, passant ja per llastimoses, a plors, instant els fes sortir a l'Home Sant, que tenien amagat al Convent. El Guardià encara que contra la seva voluntat, es va veure precisat a franquer al Servent de Déu la sortida, tement en cas d'executar el contrari, algun sinistre succés. Va sortir el Baró de Déu tan desitjat a l'Església; i feta breu pregària a la Capella major, va dir als malalts: Fills pregueu amb devoció un Pare Nostre, i l’Ave Maria a la reina del cel, i al seu Santíssim Fill, i fent la Senyal de la Creu sobre ells, donant-
donant-los la seva benedicció, va donar salut a tots, quedant en l'Església, una infinitat de crosses, braguers, pegats i altres instruments. 
El Guardià, que de pur enuig, no va voler veure, com el servent de Déu va guarir als malalts, quan va saber què havia passat, va dir: El Provincial va treure aquest frare del Convent d'Orta, perquè inquietava als frares; i si no ho treu d'aquest, aquí farà el mateix, i sortint a l'Església, veient-la feta un femer amb tant deixalla, va manar al seu Vicari, la fes netejar. Amb mes enuig que abans, va tornar a la cuina, on una altra vegada havia tancat al pacient fra Salvador, al qual va reprendre mes greument. Germà (li va dir), ja que per la vostra causa, els malalts que van venir a vós, van deixar tanta immundícia a l'Església, per què no vas fer que la netegessin, permetent tals indignitats en el Temple, la Casa de Déu ?. Greu cas és, que ni el Provincial ni Guardià puguin amb vós. Molt perseguit va ser en aquest Convent, i va tenir en ell grans treballs, els quals va patir amb rostre serè i alegre, que mai es va veure al senyal de tristesa, ni queixa del mal tractament, ni tampoc es va sentir de la seva boca una paraula vana, o supèrflua en totes aquestes ocasions.
Seguint aquesta persecució de fra Sant Salvador, una altra de molt gran, permetent així el Senyor, per purificar la seva paciència, i mes purificar la seva virtut; perquè es van aixecar contra ell èmuls envejosos de la seva Santedat i Miracles, que passaren en ser denunciat al Sant Tribunal de la Inquisició, amb el fingit motiu, d'obrar els seus miracles per males arts, del qual tractarem en al proper capítol.

Capitol 26

PACIÈNCIA I PERSECUCIONS DE FRA SALVADOR
La generosa virtut de la paciència va mostrar Fra, Salvador de singular triomf, sense que n'hi hagués prou a doblegar el pes dels molts treballs, i persecucions, més aviat com mística Palma, amb el major pes d'elles, s’aixecava mes ferma per a la tolerància, donant matèria a les altres virtuts, que es trobava adornat, perquè li llauressin d'invencible la Corona.
Amb aquesta virtut de la Paciència suavitzava les asprors d'alguns dels seus Prelats, assaboria les injúries i rendia les seves passions. En qualsevol calamitat, o personal contratemps, per astúcia del comú enemic, introduït per accidents domèstics, que solen ser per casolans, i freqüents els mes intolerables, o per particulars, i alts fins de la Divina Providència, es portava amb tanta magnificència, que sense permetre per al alleujament la queixa, la rebia amb tal resignació de la seva voluntat al Diví beneplàcit, que per això rendia a Déu les gràcies, trobant-se a un mateix temps, per altres més grans, avisat. Usant de les seves males arts el diable, amb la seva acostumada destresa, va intentar contrastar l'inexpugnable mur de la seva constància, ja amb temorosos espants, i furioses persecucions dels seus domèstics, ja amb inopinades, i peremptòries mudances d'un convent a un altre, ja amb aspres reprensions, sense suposar delicte, però sempre li va trobar amb tal enteresa, i constància d'ànim, que no va poder treure dels combats, més que el veure’s vergonyosament vençut.
Habitant per Obediència en el Convent d’Orta, i sent tan coneguda al món la seva santedat; pel que moltes Províncies, i Regnes, especialment de França, i de Castella venien a buscar-lo gran nombre de gent, per la salut, que els donava, ajuntant-se cada dia a la porta del convent, passant de dues mil persones, i dies de tres mil i de vegades de quatre mil entre homes, dones i nens, pel gran tropell i soroll, era ja indispensable el desassossec i molèstia als frares interrompent la seva quietud, singularment en l'oració i rés de l'Ofici Diví; pel que va ser d'ells molt perseguit. Cas semblant li va passar al Servent de Déu, estant Conventual en el de Tortosa, del que li va treure la Obediència, per al Convent d’Orta, Va arribar a aquest convent d'Orta el Pare Provincial; proposant i continuant la seva visita, que va resultar de ella contra el Sant Baró, en conformitat als queixosos, va ser demanar-li amb vives instàncies, mudés Fra Salvador a un altre convent, o bé els mudés a ells, perquè els inquietava amb la molta gent, li seguia, en perjudici de la disciplina regular en aquella casa.
Com la queixa dels frares, i experiència del Superior durant els dies que va estar visitant, havent vist dues mil persones a la porta del convent el dia de la seva arribada, sense comptar les moltes que va trobar en el camí, que anaven i tornaven, va ser fàcil en condescendir als precs, i petició dels frares. El Pare Provincial (disposant així Déu, per a encastar a la corona d'or de la caritat del seu servent, la preciosíssima pedra de l'experiència), va manar el tinguessin tancat en una cel•la, fins altra ordre seva. A la conclusió de la seva visita, com si fos molt culpat Fra Salvador, en el que el van acusar, manar dir la culpa davant tota la Comunitat, i en la correcció el va tractar asprament, dient era persona inquieta, ociosa, sense utilitat ni profit, abans bé, que ocasionava molt de mal al Convent i Religió, doncs pel seu respecte no es podia guardar la regular Observança.

Penseu amb aquestes vostres ocupacions piadoses caminar sempre entre Seglars, escandalitzant als vostres Germans amb inquietud seva ?. Jo desfaré les vostres traces i aquesta màquina de vent, que porteu al cap. Va manar llavors als Religiosos per Santa obediència, que d'ara endavant a Fra Salvador li cridessin Fra Alonso Català. Vegem va dir, si amb llevar-li el nom, deixant de ser conegut de la gent cessés el concurs de la molta que li segueix. Tornant al Servent de Déu, que amb molta humilitat i paciència estava postrat en terra als peus del Provincial, li va dir; a vós Germà, jo us mudaré d'aquest convent al de Reus, i escriuré al Guardià, tingui especial cura, en tenir-vos recollit i quiet. El pacient Fra Salvador, va besar els peus del seu Prelat, i es va aixecar d'ells molt consolat i content, donant a tots gran exemple de paciència.
Com a la virtut, per més que es procuri a enfosquir i esborrar la seva opinió, no li faltin pregoners, que la descobreixin on es trobi, va tenir tants la del Sant Fra Salvador per publicar (però de la prevenció de la mudança del seu nom ), totes les crosses, cames, braguers, pells dolorides i altres insígnies dels miracles obrats, van quedar inavertidament a l'església, sent com trompetes, amb què el Senyor, publicava la santedat del seu Servent, que ells tant procuraven encobrir. El dia següent de la conclusió de la visita, trobant-se encara el Sant en aquest convent, va arribar un gran concurs de gent, demanant pel seu remei al Sant Fra Salvador. Van dir els religiosos de com no era ja habitant d'aquell convent. Amb l'evident testimoni de les crosses, i demés insígnies havien quedat en l'Església, jutjant ser cautelosa la resposta, amb devota cridòria, tota aquella munió d'ens es va manifestar queixosa, notant als religiosos de necis, per impedir-los el remei de les seves malalties , sense atendre la seva sobrenatural, i deguda pietat als molts treballs del seu camí.
Per fer callar tan justificada queixa, va consentir el Pare Provincial, el que sortís el servent de Déu, i estant aquell present, va manar el Sant als malalts resar una Ave Maria, i pronunciant els dolcíssims noms de Jesús i Maria, en veu intel•ligible va donar la seva benedicció, i cada qual deixant l'instrument de la seva malaltia, tots es van tornar sans. Veient el Provincial frustrat el mitjà de la seva elecció, va enviar al Baró de Déu, sortir després de la mitjanit d'aquell convent, i dissimuladament partís per al de Reus, abans de practicar el precepte de l'Obediència, que va executar molt gustós i puntual , com a perfectíssim religiós, es va acomiadar de la sacratíssima Verge i Mare de Déu dels Àngels, la seva molt estimada Patrona i Advocada, amb la qual va emprar tot el antecedent de la nit, des de la intimació del mandat, fins el terme prefix de la seva partida. Va donar al Fill, i Mare les degudes gràcies per les mercès li havien dispensat en aquell seu convent, i Església, valent-se, per fer-les, de la seva inutilitat, i després amb molt consol i alegria va emprendre el seu camí.

Capotol 25

CÀNTICS I GOIGS EN HONOR DE FRA SALVADOR
De les lloances i reconeixement a la devoció manifesta per un Sant o Mare de Déu, i dintre les celebracions col•lectives, havent fet les oracions pertinents, i escoltades les homilies corresponents, son el càntics de poble que en forma de goigs, en música i lletra, composa un seguit de frases al•lusives al Sant o Mare de Déu, ja sigui dintre la capella o església, com en les solemnes processons que habitualment es fan com a colofó a cada celebració dintre la litúrgia de l’any, o per les romeries i rogatives que encara perduren, ja sigui per agrair o demanar la intervenció divina, per causes que no segueixen el ritme natural, com poden ser la meteorologia, de quina pluja necessiten els camps.
En el cas de fra Salvador els cants de lloança son en reconeixement a la seva obra miraculosa, que per boca seva i així és van reconèixer, sempre feia per la voluntat de Déu, de la Mare de Déu, o del Crist crucificat, en nom dels quals sempre feia les benediccions, just al moment de produir-se la curació dels malalts.
Fent un incís en la biografia de fra Salvador, i espigolant el text original preparat per la seva beatificació, l’any 1606 sota el Papa Pau V, no fou fins el 1711 amb el Papa Climent XI, que es va consolidar. Tenim en compte que tot està escrit en llengua castellana, (quan encara no era obligat pel Decret de Nova Planta), però en arribar als càntics i goigs el tenim en català antic, que no difereix gaire de l’actual.

Goigs de l'església de Santa Maria del Mar de Barcelona.

Goigs procedents del Poble Sec de Barcelona.

Goigs editats a Reus, on també va estar Sant Salvador