Fra SALVADOR AL CASTELL DE RODONYÀ
Possiblement per apartar a fra Salvador de les seves pràctiques miraculoses que tan molestaven als seus superiors, fou enviat al castell de Rodonyà on vivien els nobles Cavallers de la nissaga Tamarit, els quals sentien admiració i devoció assabentats de la Santedat i Virtuts de fra Salvador, es van veure agraïts i complaents en tenir-lo allotjat junt amb un altre frare franciscà que l’acompanyava, donant mostres de la seva alegria.
Al matí del dia següent, en fer les primeres oracions a l’habitació on dormien, havent fet el llit i deixar en ordre l’estança, el frare acompanyant va dir a fra Salvador tirés per la finestra que donava al camp, el contingut de l’orinal de vidre en no saber on dipositar-ho. La mala sort o la casualitat, va fer que caigués al terra quedant esmicolat en centenars de trossos de vidre, què amb paciència fra Salvador va recollir, mentre el frare acompanyant no parava en recriminar el que havia fet. A mesura que fra Salvador anava recollint els bocins de vidre, s’anava recomponent aquell orinal trencat, fins tornar al seu estat original, causant la gran sorpresa del frare company. Aquest fet va arribar a coneixement dels Cavallers del castell, que varen conservar l’orinal i el llit on va dormir fra Salvador, convertint aquella habitació en un museu que només les posteriors guerres dels anys vinent varen destruir en ser cremat el castell.
Possiblement per apartar a fra Salvador de les seves pràctiques miraculoses que tan molestaven als seus superiors, fou enviat al castell de Rodonyà on vivien els nobles Cavallers de la nissaga Tamarit, els quals sentien admiració i devoció assabentats de la Santedat i Virtuts de fra Salvador, es van veure agraïts i complaents en tenir-lo allotjat junt amb un altre frare franciscà que l’acompanyava, donant mostres de la seva alegria.
Al matí del dia següent, en fer les primeres oracions a l’habitació on dormien, havent fet el llit i deixar en ordre l’estança, el frare acompanyant va dir a fra Salvador tirés per la finestra que donava al camp, el contingut de l’orinal de vidre en no saber on dipositar-ho. La mala sort o la casualitat, va fer que caigués al terra quedant esmicolat en centenars de trossos de vidre, què amb paciència fra Salvador va recollir, mentre el frare acompanyant no parava en recriminar el que havia fet. A mesura que fra Salvador anava recollint els bocins de vidre, s’anava recomponent aquell orinal trencat, fins tornar al seu estat original, causant la gran sorpresa del frare company. Aquest fet va arribar a coneixement dels Cavallers del castell, que varen conservar l’orinal i el llit on va dormir fra Salvador, convertint aquella habitació en un museu que només les posteriors guerres dels anys vinent varen destruir en ser cremat el castell.
Uns dels dies de la seva estada al castell de Rodonyà, sortint a recollir herbes pel camp, es va trobar fra Salvador amb un noiet que estava plorant; preguntat sobre el motiu de la seva ploranera, el noi va respondre que sense voler havia trencat la cama d’un cop de pedra al corderet més estimat que guardava, tement el càstig dels seus pares. Compadit fra Salvador, va agafar el corder al seus braços i en tornar-lo al noi li va dir; “Aquí el tens, ja està curat”. Agafant el corder el noi va marxar lliure de l’ensurt que havia passat.
En retornar al castell i veure els Cavallers l’alegria que manifestava el Sant, li va preguntar la causa i en explicar el que havia passat, esbrinant la certesa d’aquell fet i comprovant havia estat veritat, augmentaren l’admiració per fra Salvador. Arribat el dia de marxar del castell de Rodonyà, estant d'acomiadament per continuar el seu camí, en recompensa de la gran Caritat que li van fer, i feien a tots els religiosos dels seus germans continuant aquesta fins als temps presents, en els successors d'aquesta Noble Família), va lliurar fra Salvador al Senyor del castell un compte o desenari amb una petita creu, i com escriu en el seu manuscrit crònica el Reverend P. Fra Jaume Coll, li va dir; que mentre guardessin aquell compte, no faltaria successió viril en aquella casa. Aquest compte guarden i tenen els d'aquesta casa, com a gran Relíquia i joia de la seva major estima. Havent fet diverses diligències amb fusters i perits de coses de fusta, mai s'ha trobat oficial, que hagi conegut, de quina espècie de fusta siguin formats d'aquella Compte dels grans, el que fa créixer el tenir-la per més miraculosa.
L'any 1678, el Rev. P. Àngel Vidal, lector jubilat o Qualificador del Sant Ofici, tenint especial comissió, va prendre una deposició en el mateix Castell de Rodonyà, en la qual es refereix com a Senyor D. Hugo de Tamarit, espòs de la Senyora Alamanda, que va morir deixant a aquesta senyora en cinta de dos mesos, sense altra esperança de successió, que el que portava fins llavors. Tot va ser motiu del major sentiment de dita senyora; tant, que aquests sentiments la van posar dues vegades en perill d'avortar. Amb la viva fe que tenia en la promesa de Sant Salvador, que no faltaria successió a casa, cada vegada va recórrer al Compte o Desenari, i va experimentar el benefici, donant a llum, així al seu temps, un agraciat nen, a qui en el baptisme van posar el nom de Salvador, en obsequi al seu Sant Llibertador. Aquest va ser Don Salvador, Pare de Salvador, que al present encara viu (és refereix a la data de l'escrit).
Als quatre anys d’haver nascut Don Salvador de Tamarit, va tindre una malaltia, que a judici dels metges era de mort: La Mare afligida, i ansiosa de la successió de la casa, va fer la diligència per a una capella del Sant fra Salvador, que es guarda al convent de Sant Francesc de Tarragona, per no tindre ja a mà el referit Desenari, i aplicada dita capella al noi malalt, a l’instant es varen parar els mortals accidents, i convalescent en breu temps amb admiració dels seus metges (metges relinquits).
Don Joan de Tamarit, avi de l’esmenta’t Don Salvador, tenia certa enemistat amb un home, que en trobar-se enfront de Don Joan, li va disparar un tret per matar-lo. Essent portador Don Joan a sobre seu del Desenari referit, les bales varen donar a la petita creu del Desenari que escampant-la amb petits trossos , no van fer el més petit dany al Cavaller, atribuint el prodigi a Fra Salvador. Un petit tros de la Creu recobert de plata i posada de nou al Desenari, que encara és conserva.
En retornar al castell i veure els Cavallers l’alegria que manifestava el Sant, li va preguntar la causa i en explicar el que havia passat, esbrinant la certesa d’aquell fet i comprovant havia estat veritat, augmentaren l’admiració per fra Salvador. Arribat el dia de marxar del castell de Rodonyà, estant d'acomiadament per continuar el seu camí, en recompensa de la gran Caritat que li van fer, i feien a tots els religiosos dels seus germans continuant aquesta fins als temps presents, en els successors d'aquesta Noble Família), va lliurar fra Salvador al Senyor del castell un compte o desenari amb una petita creu, i com escriu en el seu manuscrit crònica el Reverend P. Fra Jaume Coll, li va dir; que mentre guardessin aquell compte, no faltaria successió viril en aquella casa. Aquest compte guarden i tenen els d'aquesta casa, com a gran Relíquia i joia de la seva major estima. Havent fet diverses diligències amb fusters i perits de coses de fusta, mai s'ha trobat oficial, que hagi conegut, de quina espècie de fusta siguin formats d'aquella Compte dels grans, el que fa créixer el tenir-la per més miraculosa.
L'any 1678, el Rev. P. Àngel Vidal, lector jubilat o Qualificador del Sant Ofici, tenint especial comissió, va prendre una deposició en el mateix Castell de Rodonyà, en la qual es refereix com a Senyor D. Hugo de Tamarit, espòs de la Senyora Alamanda, que va morir deixant a aquesta senyora en cinta de dos mesos, sense altra esperança de successió, que el que portava fins llavors. Tot va ser motiu del major sentiment de dita senyora; tant, que aquests sentiments la van posar dues vegades en perill d'avortar. Amb la viva fe que tenia en la promesa de Sant Salvador, que no faltaria successió a casa, cada vegada va recórrer al Compte o Desenari, i va experimentar el benefici, donant a llum, així al seu temps, un agraciat nen, a qui en el baptisme van posar el nom de Salvador, en obsequi al seu Sant Llibertador. Aquest va ser Don Salvador, Pare de Salvador, que al present encara viu (és refereix a la data de l'escrit).
Als quatre anys d’haver nascut Don Salvador de Tamarit, va tindre una malaltia, que a judici dels metges era de mort: La Mare afligida, i ansiosa de la successió de la casa, va fer la diligència per a una capella del Sant fra Salvador, que es guarda al convent de Sant Francesc de Tarragona, per no tindre ja a mà el referit Desenari, i aplicada dita capella al noi malalt, a l’instant es varen parar els mortals accidents, i convalescent en breu temps amb admiració dels seus metges (metges relinquits).
Don Joan de Tamarit, avi de l’esmenta’t Don Salvador, tenia certa enemistat amb un home, que en trobar-se enfront de Don Joan, li va disparar un tret per matar-lo. Essent portador Don Joan a sobre seu del Desenari referit, les bales varen donar a la petita creu del Desenari que escampant-la amb petits trossos , no van fer el més petit dany al Cavaller, atribuint el prodigi a Fra Salvador. Un petit tros de la Creu recobert de plata i posada de nou al Desenari, que encara és conserva.
No hay comentarios:
Publicar un comentario