Capitol 33

LA MORT DE SANT SALVADOR
Res perdura per tota la vida sinó l’infinit de l’univers, i així en la plenitud de la seva vida amb només 47 anys d’edat, el frare Salvador, abandona aquesta terra per entrar a la glòria del cel etern. Mirat fredament i amb certa dosi d’egoisme, potser no era just que un el nostre Sant Salvador d’Orta, no hagués viscut uns anys més, ja que molta gent que necessitava segurament va veure truncat el seu desig, que per altra banda, potser va ser un descans no absent del pecat d’egoisme, pels seus superiors que consideraven un destorb la seva acció miraculosa, mai reconeguda.
Abans d’entrar en el detall dels seus darrers dies de la malaltia i agonia del cos, val la pena dedicar uns minuts en recordar, quan de beneficiosa va ser la seva trajectòria de la seva curta vida, i quina sort per a Orta tindre l’honor que un sant porti el seu nom. Si fem una reflexió sobre la seva vida. !!!Quina vida senyor¡¡¡. Va néixer de família humil, va quedar orfe a curta edat, va creure en una vida de sacrifici i així la va practicar. Va ser rebutjat pels seus superior, Va practicar obediència absoluta sense considerar-ho un càstig. Va ser qüestionat per la Santa Inquisició. Va ser traslladat de convent en convent, Va ser exiliat a Sardenya, però va portar felicitat a quantitat de malalts en retornar-los la vida, i aquesta acció si és mereixedora de la seva santificació.

 Anem a posar com es va descriure oficialment el moment de la seva mort, en un resum del dossier que va servir per la seva beatificació i santificació:
“Quaranta-set anys va viure el Sant Fra Salvador d'Orta, caminant pels estrets camins de la perfecció evangèlica i claredat mes perfecta, abraçat amb la pesada creu de la mortificació i penitència, i més que passos van ser vols els seus, per posar-se a les portes del Temple de la immortalitat, on acabant el termini de la seva atrafegada vida, arribés aconseguir la Corona, que van llaurar els seus alts mereixements.
Arribat ja la fi dels seus treballs i principi del seu descans, li va revelar el Senyor la joiosa i feliç mort, com es deixa veure en un de les testimonis, que van jurar en el seu procés, que tres dies abans d'estar malalt el Sant, li va dir que si volia perseverar en la gràcia del Senyor, freqüentés els Sagraments. Va demanar li encomanés a Déu, amb el motiu d’estar convidat per unes Bodes.
No entenent el testimoni, li va preguntar quan seria la seva partida, responent el servent de Déu, no vagis amb compte que aviat ho sabràs. Al cap de tres dies va emmalaltir de gravetat el Sant, de tal manera, que agreujant-se per moments la febre, el setè dia va morir. Va rebre els Sants Sagraments, amb la disposició i fervor, que és mes fàcil de creure, que de ponderar un cor tan generós en tot genero de virtut. La seva confessió, per a la jornada d'aquestes Noces, va ser general de tots els seus descuits, havent estat les particulars i sagrades comunions, tots els dies. Com era tan gran l'afició, i devoció que tots tenien, quan van tenir notícia de la seva malaltia, i que per moments se li iva agreujant, va acudir molta gent a visitar-lo, el Virrei, l'Arquebisbe, el clergat i la noblesa i molts altres, demanant amb singular devoció les seves oracions, i pregués a Déu per ells.
Encara que era gran i treballosa la malaltia que patia, sempre la seva va mostrar alegre, i conformat, i si alguna cosa li demanaven, consolava a tots amb singular gust, i amb la cara com d'Angel responia a tots amb el seu: Jesús Maria que jo ho Faré. Quan en arribar l'hora tan temuda per tots, i pel ell tan feliç i amb raó desitjada, es va abraçar amb un Crucifix, i posats els seus llavis a les nafres dels peus, deia mil regals i tendreses.
“Senyor meu, espòs regalat, dolç Jesús, vos sou tot el meu bé i consol, tot es vostre i res meu, digneu-vos Senyor rebrem entre els criats de vostra casa. Perdona’m per què no us he servit com era just, ni he agraït, ni estimat tants i tants grans beneficis. Com haveu fet a aquest indigne Servent vostre. En vostre mans, Senyor encomano la meva ànima”. Pronunciant el “Jesús Maria”, va entregar la seva ànima al Creador, la vigília de Sant Josep dia divuit de mars de mil cinc-cents seixanta set, als quaranta set anys d’edat.

Després de la seva mort, fra Salvador, lliure ja de l mar tempestuosa d’aquesta vida mortal, i entrant en bon port de l’etern descans, sense que diligències humanes fossin necessàries, per divulgar la seva mort, es va escampar la notícia per la ciutat i comarca, on acudiren totes les autoritats anteriorment esmentades, i molts veïns i malalts que amb total respecte i devoció li tocaven l’Hàbit i besaven els peus, alguns dels quals en mostra de la seva fe van aconseguir recuperar la seva delicada salut.

Per ordre de l’autoritat a petició d’altres personalitat, tres dies va estar exposat el cadàver abans de la sepultura. Fou solemníssim el seu enterrament amb la concurrència del Cabildo i clerecia, noblesa i plebs, confessant totes les seves heroiques virtuts i santedat, que manifestava Déu amb tots els seus miracles, i per fer més cerimonial el funeral, va celebrar de Pontifical el Senyor Arquebisbe, diu el Pare Serpi, i que en ell va predicar el reverent Pare Peña de la Companyia de Jesús.

Van col•locar després el miraculosos cos en l'enterrament comú dels religiosos, en terra ferma, on va estar alguns anys, i en ell semblava no haver tingut jurisdicció la mort, així per la seva incorruptibilitat miraculosa, com per la seva bellesa, flexibilitat i olor suavíssim, que en testimoniatge de la seva santedat exaltava. Fou molt reparable, que després que va expirar el Beneït Sant, es van regirar l'aire, formant tan gran tempesta, que semblava haver desplomat rabiosos l'Infern amb totes les seves fúries, mostrant supèrbia en sentiment li cabia, veient vençut i haver de la seva xusma triomfa’t un home simple i senzill, com llargament i amb molta energia va ponderar al Sermó funeral el gran Doctor Pare Penya. Deixés també fàcilment entendre, haver estat aquella tempesta estratagema de l'infernal enemic, a fi d'impedir, vinguessin devots els fidels a besar els peus al Sant, a venerar-lo, com la seva santa vida i grandíssims miracles mereixien, perquè havent els Dimonis fet el mateix en la mort de molts sants, va ponderar i va manifestar el mateix Orador.

Capitol 32

FRA SALVADOR CAMÍ DE SARDENYA.
Difícil resulta entendre, com un membre d’una comunitat religiosa i més d’una prestigiosa ordre com la franciscana, pogués tindre una actitud tan poc benvolent amb fra Salvador, precisament per la seva actitud d’obediència, humilitat, i senzillesa que va mostrar en tots els convents on fou traslladat. Moltes hipòtesis es poden obrir sobre la seva vida miraculosa que ell mai es va atribuir, i que per la seva època altres frares foren millor considerats. Possiblement el caràcter també influeix, com el fet de posseir uns estudis superiors que fra Salvador no va aconseguir a tal nivell, possiblement per la seva procedència de pobresa dels pares i el fet de quedar orfe a tan curta edat.
De les cròniques anteriors publicades, ha quedat prou demostrat per part dels seus superiors, el passar-lo de convent en convent, pel fet que els seus miracles alteraven la vida monàstica de recolliment i vida contemplativa dedicada al servei de la religió, tot i que per part dels fidels i autoritats locals, tenia la seva admiració per l’obra beneficiosa que efectuava en la curació de malalts, i les seves obres caritatives en les almoines que podia donar, i els consells espirituals pels necessitats de salut.

 No cal dir, que l’estada més llarga fou a Orta al Convent a peus de la muntanya de Santa Bàrbara, on va donar a conèixer aquesta part allunyada del món, a tots indrets, i les autoritats d’Orta estaven joioses per aquesta afluència de gent, que reportava beneficis i prestigi per la població. Fou a partir d’aquí quant el Pare Provincial, a instància i queixa dels altres frares, va disposar el trasllat de fra Salvador a Reus i Barcelona amb espera del trasllat a Sardenya, la terra nadiua dels seus pares, que ell no coneixia, però sabent compliria en el seu deure d’obediència no posaria cap obstacle per aquest trasllat. Per aquella època del segle XVI la corona catalano-aragonesa encara mantenia els llaços de relació amb les illes del Mediterrani i sud d’Itàlia, si be ja eren sota domini d’Espanya, per tant, aquest trasllat es podia considerar dintre de casa.
En llegir la crònica oficial per la seva beatificació, ens diu que;
“No van sentir bé, els que en sobrada gosadia van dir haver passat el Sant Fra Salvador d'Orta, d'aquesta Província de Catalunya a la de Sardenya, uns dient haver estat amb el motiu de fugir la persecució que va patir; altres, per haver-li bandejat el seu Provincial. Els primers infamen al Sant, fent notar amb minves en la virtut de la seva paciència, i els segons recriminant al Prelat de indiscret i ignorant, desterrant a súbdit, en lloc fora de la seva jurisdicció. És cosa molt constant haver estat aquell trànsit, per disposició Divina, com molt abans al seu servent tenint el Senyor revelat; perquè volia magnificar la seva glòria amb les virtuts, i els miracles, no solament en la seva Pàtria, sinó també fora d'ella.
Aquest mateix va ser el mitjà que va prendre Déu per engrandir a Abraham, doncs li comanaven sortir de la seva Pàtria i parents. El motiu per sortir del seu Provincial el Beat Salvador, i passar a Sardenya, amb poques paraules explica l'il•lustríssima Gonzaga, dient va ser per fugir l'aire de la vanitat i aplaudiments amb els seus paisans els catalans li celebraven, ja que entre aquells, encara la major santedat viu malament segura... trobant-se habitant en el Convent de Santa Maria de Jesús de Barcelona, a aquest va arribar el Rvd P. Vicente Ferro, valencià, instituït Comissari Provincial per a la Sardenya, pel ministre general de l'Orde, amb facultat per portar amb si alguns religiosos de bon exemple, que bé li semblés. Va demanar a Fra. Salvador, si volia anar en la seva companyia, i com Baró Sant sàvia ser aquesta la seva voluntat de Déu, per haver-li revelat, com ja vam dir, va donar el seu consentiment.
Arribat el dia de marxar, que va ser l'any 1565, es van encaminar al moll de Barcelona per embarcar-se, sent gran el sentiment dels seus Germans religiosos, i no menys el desconsol dels seglars, perdent aquests en les seves necessitats el remei, i l'exemple de les virtuts i santedat aquells. Es van posar els navegants a la vela, sent molt favorable el temps, més tot just engolfats, es van commoure els vents, i en tan rebutja borrasca es encrespar de les aigües les onades, que es donaven per perduts els mariners. Va ser il•lustrat el servent de Déu, es allò estratagema del Dimoni, qui mai deixava de perseguir, i pujant a la popa de l'embarcació, va fer el senyal de la creu, i va manar al diable, s'anés submergit a l'abisme.
Va quedar tranquil el mar i favorable el vent, quan van arribar a un port de Sardenya, anomenat Pulla distant trenta milles de la ciutat de Càller, on feliçment van desembarcar. Li va passar a aquest sant Baró, el que al caminant quan va de cara el sol, que per més que camini, sempre va en el seu seguiment l'ombra: Fugit de les ombres dels aplaudiments, però com sempre camí directe al sol diví, per mes que hagués d'aquelles, al mateix compàs i amb la mateixa pressa li anaven seguint, perquè havent arribat a Càller, i destinat ja de l'Obediència per habitant del Convent de Santa Maria de Jesús d'aquella ciutat, els Pares observants, sense necessitar del que van publicar els mariners, fou tanta la commoció d'aquells ciutadans, i restant del Regne, que es donaven les enhorabones, per haver arribat el Sol amb ales de salut per al remei de les seves malalties. Van ser després els concursos de malalts, no menys que a Catalunya, consolant amb la mateixa claredat el Sant en els seus freqüents miracles, i altres meravelles, que per haver-ne ja referit moltes, no es repeteixen ara.