Difícil resulta entendre, com un membre d’una comunitat religiosa i més d’una prestigiosa ordre com la franciscana, pogués tindre una actitud tan poc benvolent amb fra Salvador, precisament per la seva actitud d’obediència, humilitat, i senzillesa que va mostrar en tots els convents on fou traslladat. Moltes hipòtesis es poden obrir sobre la seva vida miraculosa que ell mai es va atribuir, i que per la seva època altres frares foren millor considerats. Possiblement el caràcter també influeix, com el fet de posseir uns estudis superiors que fra Salvador no va aconseguir a tal nivell, possiblement per la seva procedència de pobresa dels pares i el fet de quedar orfe a tan curta edat.
De les cròniques anteriors publicades, ha quedat prou demostrat per part dels seus superiors, el passar-lo de convent en convent, pel fet que els seus miracles alteraven la vida monàstica de recolliment i vida contemplativa dedicada al servei de la religió, tot i que per part dels fidels i autoritats locals, tenia la seva admiració per l’obra beneficiosa que efectuava en la curació de malalts, i les seves obres caritatives en les almoines que podia donar, i els consells espirituals pels necessitats de salut.
No cal dir, que l’estada més llarga fou a Orta al Convent a peus de la muntanya de Santa Bàrbara, on va donar a conèixer aquesta part allunyada del món, a tots indrets, i les autoritats d’Orta estaven joioses per aquesta afluència de gent, que reportava beneficis i prestigi per la població. Fou a partir d’aquí quant el Pare Provincial, a instància i queixa dels altres frares, va disposar el trasllat de fra Salvador a Reus i Barcelona amb espera del trasllat a Sardenya, la terra nadiua dels seus pares, que ell no coneixia, però sabent compliria en el seu deure d’obediència no posaria cap obstacle per aquest trasllat. Per aquella època del segle XVI la corona catalano-aragonesa encara mantenia els llaços de relació amb les illes del Mediterrani i sud d’Itàlia, si be ja eren sota domini d’Espanya, per tant, aquest trasllat es podia considerar dintre de casa.
En llegir la crònica oficial per la seva beatificació, ens diu que;
“No van sentir bé, els que en sobrada gosadia van dir haver passat el Sant Fra Salvador d'Orta, d'aquesta Província de Catalunya a la de Sardenya, uns dient haver estat amb el motiu de fugir la persecució que va patir; altres, per haver-li bandejat el seu Provincial. Els primers infamen al Sant, fent notar amb minves en la virtut de la seva paciència, i els segons recriminant al Prelat de indiscret i ignorant, desterrant a súbdit, en lloc fora de la seva jurisdicció. És cosa molt constant haver estat aquell trànsit, per disposició Divina, com molt abans al seu servent tenint el Senyor revelat; perquè volia magnificar la seva glòria amb les virtuts, i els miracles, no solament en la seva Pàtria, sinó també fora d'ella.
Aquest mateix va ser el mitjà que va prendre Déu per engrandir a Abraham, doncs li comanaven sortir de la seva Pàtria i parents. El motiu per sortir del seu Provincial el Beat Salvador, i passar a Sardenya, amb poques paraules explica l'il•lustríssima Gonzaga, dient va ser per fugir l'aire de la vanitat i aplaudiments amb els seus paisans els catalans li celebraven, ja que entre aquells, encara la major santedat viu malament segura... trobant-se habitant en el Convent de Santa Maria de Jesús de Barcelona, a aquest va arribar el Rvd P. Vicente Ferro, valencià, instituït Comissari Provincial per a la Sardenya, pel ministre general de l'Orde, amb facultat per portar amb si alguns religiosos de bon exemple, que bé li semblés. Va demanar a Fra. Salvador, si volia anar en la seva companyia, i com Baró Sant sàvia ser aquesta la seva voluntat de Déu, per haver-li revelat, com ja vam dir, va donar el seu consentiment.
Arribat el dia de marxar, que va ser l'any 1565, es van encaminar al moll de Barcelona per embarcar-se, sent gran el sentiment dels seus Germans religiosos, i no menys el desconsol dels seglars, perdent aquests en les seves necessitats el remei, i l'exemple de les virtuts i santedat aquells. Es van posar els navegants a la vela, sent molt favorable el temps, més tot just engolfats, es van commoure els vents, i en tan rebutja borrasca es encrespar de les aigües les onades, que es donaven per perduts els mariners. Va ser il•lustrat el servent de Déu, es allò estratagema del Dimoni, qui mai deixava de perseguir, i pujant a la popa de l'embarcació, va fer el senyal de la creu, i va manar al diable, s'anés submergit a l'abisme.
Va quedar tranquil el mar i favorable el vent, quan van arribar a un port de Sardenya, anomenat Pulla distant trenta milles de la ciutat de Càller, on feliçment van desembarcar. Li va passar a aquest sant Baró, el que al caminant quan va de cara el sol, que per més que camini, sempre va en el seu seguiment l'ombra: Fugit de les ombres dels aplaudiments, però com sempre camí directe al sol diví, per mes que hagués d'aquelles, al mateix compàs i amb la mateixa pressa li anaven seguint, perquè havent arribat a Càller, i destinat ja de l'Obediència per habitant del Convent de Santa Maria de Jesús d'aquella ciutat, els Pares observants, sense necessitar del que van publicar els mariners, fou tanta la commoció d'aquells ciutadans, i restant del Regne, que es donaven les enhorabones, per haver arribat el Sol amb ales de salut per al remei de les seves malalties. Van ser després els concursos de malalts, no menys que a Catalunya, consolant amb la mateixa claredat el Sant en els seus freqüents miracles, i altres meravelles, que per haver-ne ja referit moltes, no es repeteixen ara.
No hay comentarios:
Publicar un comentario