Capitol 29

Fra SALVADOR AL CASTELL DE RODONYÀ
Possiblement per apartar a fra Salvador de les seves pràctiques miraculoses que tan molestaven als seus superiors, fou enviat al castell de Rodonyà on vivien els nobles Cavallers de la nissaga Tamarit, els quals sentien admiració i devoció assabentats de la Santedat i Virtuts de fra Salvador, es van veure agraïts i complaents en tenir-lo allotjat junt amb un altre frare franciscà que l’acompanyava, donant mostres de la seva alegria.
Al matí del dia següent, en fer les primeres oracions a l’habitació on dormien, havent fet el llit i deixar en ordre l’estança, el frare acompanyant va dir a fra Salvador tirés per la finestra que donava al camp, el contingut de l’orinal de vidre en no saber on dipositar-ho. La mala sort o la casualitat, va fer que caigués al terra quedant esmicolat en centenars de trossos de vidre, què amb paciència fra Salvador va recollir, mentre el frare acompanyant no parava en recriminar el que havia fet. A mesura que fra Salvador anava recollint els bocins de vidre, s’anava recomponent aquell orinal trencat, fins tornar al seu estat original, causant la gran sorpresa del frare company. Aquest fet va arribar a coneixement dels Cavallers del castell, que varen conservar l’orinal i el llit on va dormir fra Salvador, convertint aquella habitació en un museu que només les posteriors guerres dels anys vinent varen destruir en ser cremat el castell.

Uns dels dies de la seva estada al castell de Rodonyà, sortint a recollir herbes pel camp, es va trobar fra Salvador amb un noiet que estava plorant; preguntat sobre el motiu de la seva ploranera, el noi va respondre que sense voler havia trencat la cama d’un cop de pedra al corderet més estimat que guardava, tement el càstig dels seus pares. Compadit fra Salvador, va agafar el corder al seus braços i en tornar-lo al noi li va dir; “Aquí el tens, ja està curat”. Agafant el corder el noi va marxar lliure de l’ensurt que havia passat.
En retornar al castell i veure els Cavallers l’alegria que manifestava el Sant, li va preguntar la causa i en explicar el que havia passat, esbrinant la certesa d’aquell fet i comprovant havia estat veritat, augmentaren l’admiració per fra Salvador. Arribat el dia de marxar del castell de Rodonyà, estant d'acomiadament per continuar el seu camí, en recompensa de la gran Caritat que li van fer, i feien a tots els religiosos dels seus germans continuant aquesta fins als temps presents, en els successors d'aquesta Noble Família), va lliurar fra Salvador al Senyor del castell un compte o desenari amb una petita creu, i com escriu en el seu manuscrit crònica el Reverend P. Fra Jaume Coll, li va dir; que mentre guardessin aquell compte, no faltaria successió viril en aquella casa. Aquest compte guarden i tenen els d'aquesta casa, com a gran Relíquia i joia de la seva major estima. Havent fet diverses diligències amb fusters i perits de coses de fusta, mai s'ha trobat oficial, que hagi conegut, de quina espècie de fusta siguin formats d'aquella Compte dels grans, el que fa créixer el tenir-la per més miraculosa.
L'any 1678, el Rev. P. Àngel Vidal, lector jubilat o Qualificador del Sant Ofici, tenint especial comissió, va prendre una deposició en el mateix Castell de Rodonyà, en la qual es refereix com a Senyor D. Hugo de Tamarit, espòs de la Senyora Alamanda, que va morir deixant a aquesta senyora en cinta de dos mesos, sense altra esperança de successió, que el que portava fins llavors. Tot va ser motiu del major sentiment de dita senyora; tant, que aquests sentiments la van posar dues vegades en perill d'avortar. Amb la viva fe que tenia en la promesa de Sant Salvador, que no faltaria successió a casa, cada vegada va recórrer al Compte o Desenari, i va experimentar el benefici, donant a llum, així al seu temps, un agraciat nen, a qui en el baptisme van posar el nom de Salvador, en obsequi al seu Sant Llibertador. Aquest va ser Don Salvador, Pare de Salvador, que al present encara viu (és refereix a la data de l'escrit).
Als quatre anys d’haver nascut Don Salvador de Tamarit, va tindre una malaltia, que a judici dels metges era de mort: La Mare afligida, i ansiosa de la successió de la casa, va fer la diligència per a una capella del Sant fra Salvador, que es guarda al convent de Sant Francesc de Tarragona, per no tindre ja a mà el referit Desenari, i aplicada dita capella al noi malalt, a l’instant es varen parar els mortals accidents, i convalescent en breu temps amb admiració dels seus metges (metges relinquits).
Don Joan de Tamarit, avi de l’esmenta’t Don Salvador, tenia certa enemistat amb un home, que en trobar-se enfront de Don Joan, li va disparar un tret per matar-lo. Essent portador Don Joan a sobre seu del Desenari referit, les bales varen donar a la petita creu del Desenari que escampant-la amb petits trossos , no van fer el més petit dany al Cavaller, atribuint el prodigi a Fra Salvador. Un petit tros de la Creu recobert de plata i posada de nou al Desenari, que encara és conserva.

Capitol 28

SANT SALVADOR DAVANT LA INQUISICIÓ.
Aquest és un capítol, que és tractat molt lleugerament en el procés de beatificació, si be en fa referència, però amb tanta limitació, que sorprèn en bona part en no donar tota mena de detalls, com fins aquest moment ha narrat tant detalladament fra Francesc Marca, tota la vida miraculosa del Sant. Fa esment que cridat pel Tribunal de la Santa Inquisició, el sotmeten a la proba de fer dos miracles que resolt com sempre havia fet, i queda absolt de tota culpabilitat. El convenciment que tenim mirat de la visió actual, i el canvi que han fet les coses, tot fa sospitar que de la modèstia de fra Salvador, i tenint en compte que el seu trasllat a Sardenya ja estava convingut, també per no tindre una resposta negativa per part dels seus seguidors que eren molts, decidiren no aplicar cap càstig como era costum, malgrat segons consta va tindre certa duresa l’ interrogatori, que certerament no coneixem.
De la versió escrita pel Pare Ernesto Zaragoza Pascual en traiem la seva versió sobre els fets, del seu llibre publicat el 1967 a Barcelona, on diu “Ja a Barcelona, el P Provincial va dur a Fra Salvador fins als tribunals de la Inquisició, per esbrinar si les curacions que realitzava eren fetes per intercessió de Déu o més aviat era obra del maligne.
No és d'estranyar la conducta del P. Provincial, ja que en aquells temps era menester vigilar molt per defensar la puresa i integritat de la nostra fe tan fortament combatuda llavors pel protestantisme, com també per la petjada deixada pels càtars amb la seva religió paral•lela, així com l’anulació de l’Orde del Temple, que a Catalunya va gaudir de gran prestigi, però fora les nostres fronteres fou objecte de persecució per odis i deliris del rei de França.

 A Fra Salvador no el van empresonar, només se’l retindria per fer-li les preguntes sobre els miracles. Quan davant del tribunal, els inquisidors li van preguntar amb quina virtut o poder feia els miracles, Fra Salvador va respondre amb un ingenuïtat colombina: "Jo no faig miracles, és Déu qui els fa. Jo no els faig, perquè sóc un home pecador".
Els inquisidors, per provar-ho, li van presentar a un cec i a un sord i li van dir "Faràs el senyal de la creu sobre aquests dos pobres malalts?". "jo faré el que vostès em manin" va contestar el Sant, "Doncs fes-ho". I al moment va fer el senyal de la creu i els dos malalts van quedar completament curats . Llavors, els inquisidors, davant aquest prodigi, es van agenollar als peus del sant i van besar llargament l'hàbit de l'humil frare franciscà.
En el quadre pintat per Murillo que il•lustra la foto del començament, la interpretació és a la inversa, és a dir, és fra Salvador que demana perdó a l’inquisidor d’Alcanyís, segons sembla fou el lloc on va acudir fra Salvador per fer la prova. 
Donat el resultat, els inquisidors, van ordenar al P. Provincial que deixés transitar lliurement a Fra Salvador per la ciutat, i així molts van poder beneficiar-se dels miracles que Déu feia pel seu compte.
Aquesta versió potser és massa suau d’altres que per més lògica, atribueixen als inquisidors major duresa, però en no estar contemplada en el procés de beatificació, aquí ho deixem.
----------- ---------------------- ---------------------------
Fra Salvador torna a Barcelona i visita el Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, de monges clarisses i estan en el locutori, una monja li demana que l’encomani en les seves oracions. Fra Salvador li va respondre: "Tingues confiança en el Senyor, perquè t'ha de fer grans gràcies, per un servei gran que tu has fet a la seva Divina Majestat". La monja, confusa, va replicar; "Jo sóc una pobra pecadora que cap servei especial he fet a Déu pel que hagi de fer-me grans gràcies, si no és per gràcia seva"
Llavors, Fra Salvador li va dir: "Recordeu-vos que el teu pare parlant amb tu en aquest mateix locutori, et donar d’amagat un Breu del Papa, per treure't del monestir i tornar-te a la família, i tu, prenent-lo, ho vas fer trossos, dient:" no permeti Déu ni Santa Clara que jo abandoni aquest monestir ni la meva santa religió, ni vulgui perdre la corona que espero per haver observat el que li tinc promès al Senyor. I també vas dir que tu mai diries una paraula sobre aquest Breu ".
La monja va quedar admirada del que li deia, doncs ella mai havia parlat de la dita Breu amb ningú. Més tard Déu li va concedir la gràcia de morir santament en aquell monestir, tal com li havia predit Fra Salvador.
En aquest mateix monestir, l'Abadessa Jerònima Cardona, testifica que va veure com el Sant donava la vista a un cec i que aquell mateix dia, estat al locutori, li va suplicar que pregués pel seu germà Joan i pel seu cosí Frederic, que havien anat a la guerra, El Sant li va contestar; "El teu cosí ja ha rebut el premi del Senyor i el teu germà està captiu a Constantinoble, però no passis pena per això, perquè aviat serà rescatat i en breu es veurà honrat del rei Felip II". "Llavors, el meu cosí Frederic, és mort?", Va replicar l'Abadessa. "Aquells que moren en servei de la Fe - va dir el Sant - no pot dir-se que estiguin morts".
En declarar tot això la dita Abadessa de Pedralbes, en el Primer Procés Informatiu, afirma que tot es va complir al peu de la lletra. Efectivament, el seu germà acabava de rebre el títol de Virrei de Navarra.

Capitol 27

FRA SALVADOR MARXA D’ORTA CAMÍ DE REUS.
Una vegada més fra Salvador és obligat a canviar de convent, havent estat més de deu anys a Orta, població que sempre va tindre bona acollida per part de les autoritats locals, no així dels superiors franciscans, què contràriament al que faria suposar, de la seva estada al Capítol Provincial de València, i la seva relació amb el Duc de Gandia, la decisió que van prendre sense ser consultat, fou aproximar-lo a Barcelona en destinació a Sardenya, lloc de procedència dels seus pares, que en estar allunyat seria oblidat.
Però fra Salvador, per Divina Providència, ja era sabedor del seu destí, que com sempre acceptava en resignació, donat que on el poguessin enviar sempre estava disposat a seguir la vida de sacrifici per afavorir als més necessitats, que malauradament en totes parts hi havia, malgrat l’Imperi Espanyol tenia la prepotència en dir que a Espanya mai és ponia el sol.
Com el seu equipatge era tan senzill, va estar en oració a l’església fins la mitja nit, hora assenyalada per partir, havent de passar entre mig de les persones malaltes que esperaven al nou dia, per ser rebuts al dia següent per frare Salvador, el qual encara estant tothom adormit igualment varen sanar, mentre descalç amb el rosari a la ma, anava repetint en caminar entre ells la seva jaculatòria “Jesús-Maria”.
Caminant tota la nit i acompanyat d'un altre frare com solia succeir, en despuntar el nou dia es van aturar en un paratge on hi havia molts arbres i allí van descansar una mica, mentre resaven l'oració del matí, els Laudes.
No havia passat molta estona, quan el frare company de fra Salvador, el va veure extasiat. A l'adonar-se'n, li va dir: "Fra Alfonso (així ho havia de nomenar per ordre del P. Provincial), el teu cas és d'estar boig, ja que sembla que no has sentit les paraules tan aspres del P. Provincial". Va contestar fra Salvador: "Si el P. Provincial m'hagués castigat tal com jo mereixo, pobre de mi! ¿No saps tu que el cor del rei està en les mans del Senyor? ¡Full no es mou si Déu no vol!
Amb aquestes poques paraules pronuncia un devessall de filosofia cristiana, que fra Salvador sense tenir els nivells de formació en llegir i escriure, podia expressar-se en parlar perfectament de les coses de l'esperit, gràcies a la seva vida d'oració i unió amb Déu.

Al vespre del segon dia de camí, van arribar al Convent de Sta. Maria de Jesús de Reus, amb molta alegria i goig, per ser la invocació de Fill i Mare, va presentar la seva obediència al Pare Guardià, al qual per informat per part del Provincial, va trobar molt poc afecte a les seves coses, aspre en el seu tracte, terrible en el seu aspecte, i de condició defabrida, rebent-lo amb poca claredat li va dir: "heu inquietat el convent d'Orta amb els vostres miracles, i ara veniu a inquietar-nos el nostre ; mes jo espero no succeirà així ". Va manar tocar a capítol, i congregar els seus frares, als quals va llegir la Carta de Sa Provincial, en què per Santa Obediència els manava, que aquell Frare recent vingut no ho cridés amb el seu propi nom de Salvador, sinó amb el de fra Alonso , i que s’ocuparia en l'obediència de la cuina, manant li lliuressin les claus, les que va prendre el servent de Déu amb molta alegria, acceptant molt gustós l'ofici que li donava en obediència.
El Guardià, acorant en donar gust al seu Provincial, segons el contingut en altres clàusules secretes de la Carta, com també per la seva natural inclinació, no es descuidava en observar a fra Salvador els passos, i així en un altre dia de la seva arribada a l'alba , va ser a la recerca de l'a la cuina on dormia, i no trobant-lo, se'n va anar amb alteració a l'Església, on el va trobar pregant, i manant anar a la cuina, amb mala manera veus i aspres paraules li va dir: allà, allà podreu Germà pregar, i resar després els tions, fregant els plats, i escudelles podreu fer el que en l'Església, ja que per semblant ocupació vas prendre l'hàbit, i per servir als frares en oficis d'humilitat, i no per estar de continu amb seglars. El beneït Cuiner ben trobat entre les penes, amb cara alegre es va entrar a la cuina, sense respondre paraula, seguint-lo el Pare Guardià que desfogava amb majors pesars el seu enuig. Tancant la cuina i emportant-se la clau, per assegurar no sortís.
Com envers el poder de Déu, que trenca les portes de bronze, no pugui haver-ne cap de tancada, per manifestar la més oculta virtut dels seus servents, a la poca estona havent arribat gran multitud de coixos, tolits, i altres malalts a la porta del convent, noticiosos els Jurats de la Vila de la novetat, acompanyats dels més dels seus habitants, van acudir al Convent, per veure, en què parava aquell concorri, i van trobar, que donant cops a la porta, amb grans crits i veus, deien als frares: "Doneu-nos l'home sant no ho amagueu; Pares tingueu pietat dels nostres treballs i dolences, i no vulgueu treure'ns el nostre únic remei, que el Senyor aquí ens envia.

Vist pel Guardià el que passava, desitjós de donar gust al seu Provincial, i satisfer al que tenia encarregat, va anar corrent a la cuina del convent, on poc abans l’havia tancat, i trobant-lo fregant les escudelles i olles, amb més alteració li va dir: Què és això ?. Com tan aviat heu esvalotat al poble i la comarca ?. Ahir a la nit vas arribar i tan primerenca ens heu introduït la inquietud a casa ?. A la cuina heu d'estar, no penseu us he de consentir caminar vagabund amb els vostres miracles, entre seglars, com fèieu al convent d'Orta. Per temperar amb la satisfacció l'enuig de la seva prelat, mes que per donar-la a la queixa, l'obedient servent de Déu amb gran humilitat li va respondre: Pare Guardià per amor de Nostre Senyor, li suplico que no s'enfadi, que jo no sortiré un punt de la seva Obediència; i postrat al terra amb molta devoció i humilitat li va besar els peus .. El Guardià res, o poc satisfet de l'humil obsequi del seu Sant súbdit, va tancar altre cop a la cuina i va marxar.
Els molts malalts, l’estaven esperant-lo, i veient que no sortia el seu Salvador, van colpejar amb més força la porta, i van multiplicar les seves veus, passant ja per llastimoses, a plors, instant els fes sortir a l'Home Sant, que tenien amagat al Convent. El Guardià encara que contra la seva voluntat, es va veure precisat a franquer al Servent de Déu la sortida, tement en cas d'executar el contrari, algun sinistre succés. Va sortir el Baró de Déu tan desitjat a l'Església; i feta breu pregària a la Capella major, va dir als malalts: Fills pregueu amb devoció un Pare Nostre, i l’Ave Maria a la reina del cel, i al seu Santíssim Fill, i fent la Senyal de la Creu sobre ells, donant-
donant-los la seva benedicció, va donar salut a tots, quedant en l'Església, una infinitat de crosses, braguers, pegats i altres instruments. 
El Guardià, que de pur enuig, no va voler veure, com el servent de Déu va guarir als malalts, quan va saber què havia passat, va dir: El Provincial va treure aquest frare del Convent d'Orta, perquè inquietava als frares; i si no ho treu d'aquest, aquí farà el mateix, i sortint a l'Església, veient-la feta un femer amb tant deixalla, va manar al seu Vicari, la fes netejar. Amb mes enuig que abans, va tornar a la cuina, on una altra vegada havia tancat al pacient fra Salvador, al qual va reprendre mes greument. Germà (li va dir), ja que per la vostra causa, els malalts que van venir a vós, van deixar tanta immundícia a l'Església, per què no vas fer que la netegessin, permetent tals indignitats en el Temple, la Casa de Déu ?. Greu cas és, que ni el Provincial ni Guardià puguin amb vós. Molt perseguit va ser en aquest Convent, i va tenir en ell grans treballs, els quals va patir amb rostre serè i alegre, que mai es va veure al senyal de tristesa, ni queixa del mal tractament, ni tampoc es va sentir de la seva boca una paraula vana, o supèrflua en totes aquestes ocasions.
Seguint aquesta persecució de fra Sant Salvador, una altra de molt gran, permetent així el Senyor, per purificar la seva paciència, i mes purificar la seva virtut; perquè es van aixecar contra ell èmuls envejosos de la seva Santedat i Miracles, que passaren en ser denunciat al Sant Tribunal de la Inquisició, amb el fingit motiu, d'obrar els seus miracles per males arts, del qual tractarem en al proper capítol.