Capitol 26

PACIÈNCIA I PERSECUCIONS DE FRA SALVADOR
La generosa virtut de la paciència va mostrar Fra, Salvador de singular triomf, sense que n'hi hagués prou a doblegar el pes dels molts treballs, i persecucions, més aviat com mística Palma, amb el major pes d'elles, s’aixecava mes ferma per a la tolerància, donant matèria a les altres virtuts, que es trobava adornat, perquè li llauressin d'invencible la Corona.
Amb aquesta virtut de la Paciència suavitzava les asprors d'alguns dels seus Prelats, assaboria les injúries i rendia les seves passions. En qualsevol calamitat, o personal contratemps, per astúcia del comú enemic, introduït per accidents domèstics, que solen ser per casolans, i freqüents els mes intolerables, o per particulars, i alts fins de la Divina Providència, es portava amb tanta magnificència, que sense permetre per al alleujament la queixa, la rebia amb tal resignació de la seva voluntat al Diví beneplàcit, que per això rendia a Déu les gràcies, trobant-se a un mateix temps, per altres més grans, avisat. Usant de les seves males arts el diable, amb la seva acostumada destresa, va intentar contrastar l'inexpugnable mur de la seva constància, ja amb temorosos espants, i furioses persecucions dels seus domèstics, ja amb inopinades, i peremptòries mudances d'un convent a un altre, ja amb aspres reprensions, sense suposar delicte, però sempre li va trobar amb tal enteresa, i constància d'ànim, que no va poder treure dels combats, més que el veure’s vergonyosament vençut.
Habitant per Obediència en el Convent d’Orta, i sent tan coneguda al món la seva santedat; pel que moltes Províncies, i Regnes, especialment de França, i de Castella venien a buscar-lo gran nombre de gent, per la salut, que els donava, ajuntant-se cada dia a la porta del convent, passant de dues mil persones, i dies de tres mil i de vegades de quatre mil entre homes, dones i nens, pel gran tropell i soroll, era ja indispensable el desassossec i molèstia als frares interrompent la seva quietud, singularment en l'oració i rés de l'Ofici Diví; pel que va ser d'ells molt perseguit. Cas semblant li va passar al Servent de Déu, estant Conventual en el de Tortosa, del que li va treure la Obediència, per al Convent d’Orta, Va arribar a aquest convent d'Orta el Pare Provincial; proposant i continuant la seva visita, que va resultar de ella contra el Sant Baró, en conformitat als queixosos, va ser demanar-li amb vives instàncies, mudés Fra Salvador a un altre convent, o bé els mudés a ells, perquè els inquietava amb la molta gent, li seguia, en perjudici de la disciplina regular en aquella casa.
Com la queixa dels frares, i experiència del Superior durant els dies que va estar visitant, havent vist dues mil persones a la porta del convent el dia de la seva arribada, sense comptar les moltes que va trobar en el camí, que anaven i tornaven, va ser fàcil en condescendir als precs, i petició dels frares. El Pare Provincial (disposant així Déu, per a encastar a la corona d'or de la caritat del seu servent, la preciosíssima pedra de l'experiència), va manar el tinguessin tancat en una cel•la, fins altra ordre seva. A la conclusió de la seva visita, com si fos molt culpat Fra Salvador, en el que el van acusar, manar dir la culpa davant tota la Comunitat, i en la correcció el va tractar asprament, dient era persona inquieta, ociosa, sense utilitat ni profit, abans bé, que ocasionava molt de mal al Convent i Religió, doncs pel seu respecte no es podia guardar la regular Observança.

Penseu amb aquestes vostres ocupacions piadoses caminar sempre entre Seglars, escandalitzant als vostres Germans amb inquietud seva ?. Jo desfaré les vostres traces i aquesta màquina de vent, que porteu al cap. Va manar llavors als Religiosos per Santa obediència, que d'ara endavant a Fra Salvador li cridessin Fra Alonso Català. Vegem va dir, si amb llevar-li el nom, deixant de ser conegut de la gent cessés el concurs de la molta que li segueix. Tornant al Servent de Déu, que amb molta humilitat i paciència estava postrat en terra als peus del Provincial, li va dir; a vós Germà, jo us mudaré d'aquest convent al de Reus, i escriuré al Guardià, tingui especial cura, en tenir-vos recollit i quiet. El pacient Fra Salvador, va besar els peus del seu Prelat, i es va aixecar d'ells molt consolat i content, donant a tots gran exemple de paciència.
Com a la virtut, per més que es procuri a enfosquir i esborrar la seva opinió, no li faltin pregoners, que la descobreixin on es trobi, va tenir tants la del Sant Fra Salvador per publicar (però de la prevenció de la mudança del seu nom ), totes les crosses, cames, braguers, pells dolorides i altres insígnies dels miracles obrats, van quedar inavertidament a l'església, sent com trompetes, amb què el Senyor, publicava la santedat del seu Servent, que ells tant procuraven encobrir. El dia següent de la conclusió de la visita, trobant-se encara el Sant en aquest convent, va arribar un gran concurs de gent, demanant pel seu remei al Sant Fra Salvador. Van dir els religiosos de com no era ja habitant d'aquell convent. Amb l'evident testimoni de les crosses, i demés insígnies havien quedat en l'Església, jutjant ser cautelosa la resposta, amb devota cridòria, tota aquella munió d'ens es va manifestar queixosa, notant als religiosos de necis, per impedir-los el remei de les seves malalties , sense atendre la seva sobrenatural, i deguda pietat als molts treballs del seu camí.
Per fer callar tan justificada queixa, va consentir el Pare Provincial, el que sortís el servent de Déu, i estant aquell present, va manar el Sant als malalts resar una Ave Maria, i pronunciant els dolcíssims noms de Jesús i Maria, en veu intel•ligible va donar la seva benedicció, i cada qual deixant l'instrument de la seva malaltia, tots es van tornar sans. Veient el Provincial frustrat el mitjà de la seva elecció, va enviar al Baró de Déu, sortir després de la mitjanit d'aquell convent, i dissimuladament partís per al de Reus, abans de practicar el precepte de l'Obediència, que va executar molt gustós i puntual , com a perfectíssim religiós, es va acomiadar de la sacratíssima Verge i Mare de Déu dels Àngels, la seva molt estimada Patrona i Advocada, amb la qual va emprar tot el antecedent de la nit, des de la intimació del mandat, fins el terme prefix de la seva partida. Va donar al Fill, i Mare les degudes gràcies per les mercès li havien dispensat en aquell seu convent, i Església, valent-se, per fer-les, de la seva inutilitat, i després amb molt consol i alegria va emprendre el seu camí.

Capotol 25

CÀNTICS I GOIGS EN HONOR DE FRA SALVADOR
De les lloances i reconeixement a la devoció manifesta per un Sant o Mare de Déu, i dintre les celebracions col•lectives, havent fet les oracions pertinents, i escoltades les homilies corresponents, son el càntics de poble que en forma de goigs, en música i lletra, composa un seguit de frases al•lusives al Sant o Mare de Déu, ja sigui dintre la capella o església, com en les solemnes processons que habitualment es fan com a colofó a cada celebració dintre la litúrgia de l’any, o per les romeries i rogatives que encara perduren, ja sigui per agrair o demanar la intervenció divina, per causes que no segueixen el ritme natural, com poden ser la meteorologia, de quina pluja necessiten els camps.
En el cas de fra Salvador els cants de lloança son en reconeixement a la seva obra miraculosa, que per boca seva i així és van reconèixer, sempre feia per la voluntat de Déu, de la Mare de Déu, o del Crist crucificat, en nom dels quals sempre feia les benediccions, just al moment de produir-se la curació dels malalts.
Fent un incís en la biografia de fra Salvador, i espigolant el text original preparat per la seva beatificació, l’any 1606 sota el Papa Pau V, no fou fins el 1711 amb el Papa Climent XI, que es va consolidar. Tenim en compte que tot està escrit en llengua castellana, (quan encara no era obligat pel Decret de Nova Planta), però en arribar als càntics i goigs el tenim en català antic, que no difereix gaire de l’actual.

Goigs de l'església de Santa Maria del Mar de Barcelona.

Goigs procedents del Poble Sec de Barcelona.

Goigs editats a Reus, on també va estar Sant Salvador

Capitol 24

EL DUC DE GANDIA – SANT FRANCESC DE BORJA.
El Duc de Gandia va viure del 1510 al 1572, mentre fra Salvador d’Orta va ser del 1520 al 1567, per tant amb només deu anys de diferència en la data de naixement, és pot considerar tenien edat similar. De la documentació disposada per la beatificació, com s’ha dit a l’article anterior, només tenim referència que va estar a Gandia per resoldre el problema del Monestir de les monges clarisses, que a la bibliografia de Duc de Gandia només consta de l’encontre amb fra Salvador, per rebre consell i orientació per la seva intenció d’entrar en una ordre religiosa, per acabat sent Sant Francesc de Borja.
Era fill de Joan de Borja i Enríquez de Lluna, III duc de Gandia, i de Joana d'Aragó i Gurrea, filla natural d'Alonso d'Aragó, virrei d'Aragó, fill il•legítim del rei Ferran II d'Aragó, i d'Ana de Gurrea, vescomtessa de Evol. Per part del seu pare, era besnét del papa Alexandre VI, i amb els Luna i Gurrea emparentats amb els Barons de Purroi. Per tant no hi ha cap dubte de la noblesa del Duc i els lligams familiars amb les màximes autoritats de l’església per la qual cosa el seu catolicisme era molt arrelat. També una seva tia i una germana eren monges clarisses com ja s’ha explicat.
En una situació familiar molt lligada al reialme d’Espanya, alguns esdeveniments varen accelerar la seva vocació religiosa en atenció a la gent més humil, que sense recursos portaven una vida de misèria i penalitats, a la qual és resistia en només contemplar sense fer-hi res.
Llarga és la seva història que podeu trobar fàcilment en llibres i ara per Internet, per això anem a descriure el quadre de la foto, com un reflex a la seva determinació per entrar a la vida de sacrifici que portaven els frares, als quals admirava per la seva facilitat miraculosa, en curar malalts i donar felicitat a les persones més desfavorides, obrant per obra i gràcia de Déu i de la Verge Maria la seva mare.

Del quadre pintat a l’oli per José Moreno Carbonero el 1884, que està al Museu del Prado de Madrid, en tenim la següent narració: “El quadre presenta la renúncia al món de don Francisco de Borja, marquès de Lombay i duc de Gandia, després de contemplar el putrefacte cadàver de donya Isabel de Portugal, esposa de Carles V, morta a Toledo l'1 de maig de 1539. El seu cos va ser conduït a Granada per expressa ordre de la finada, succeint-ne en aquesta ciutat andalusa l'escena que Moreno representa. La bellesa de l'emperadriu va captivar tota la Cort, especialment al duc de Gandia, encarregat de traslladar el cadàver al seu lloc d'enterrament i lliurar-lo als monjos. Quan el fèretre va ser obert i el duc va contemplar el cos descompost de la seva senyora, va pronunciar la famosa frase "Mai més serviré un senyor que es em pugui morir", ingressant anys després a l'Ordre de Jesús, arribant a ser canonitzat. El marquès apareix representat en el centre del quadre, inclinant el seu cap sobre un gentil hombre al qual abraça. Després d'aquestes figures contemplem un canonge mentre diversos homes i dones es perden en la penombra. La zona dreta està ocupada per el fèretre, col•locat sobre un túmul que es cobreix amb un gruix drap decorat amb l'àguila imperial brodada. El fèretre és obert per un acompanyant que es tapa el nas per evitar la pudor, observant la cara encara bella de l'emperadriu, malgrat el seu avançat estat de descomposició. L'emperadriu porta les mans sobre el seu pit i un vel blanc i vaporós cobreix part del seu rostre. Un nen mira al cadàver amb espant i al seu costat, una dama es cobreix la cara amb les mans. Carbonero domina el dibuix i la reproducció fidel al tacte de les diferents superfícies, emprant una matèria pictòrica sucosa i solta que recorda als grans mestres del Barroc espanyol. També criden l'atenció els esplèndids retrats d'alguns personatges, així com la correcta il•luminació dramàtica que envolta la cripta, penetrant pel finestral visible a la banda esquerra i per un focus aliè a la composició. 
El Duc de Gandia comença a concentrar el seu pensament en les obres caritatives, i penetrant en el seu interior la llum de la clarividència divina, en anar més enllà de la vida que porta, per tindre total dedicació a la vida religiosa que tot li sembla està destinat a portar. En aquest sentit comença a tindre contactes amb diverses comunitats religioses, al temps que viatja per terres de Navarra i Aragó per arreglar el tema hereditari de les seves propietats, i estableix contacte entre altres amb Sant Ignasi de Loyola, amb el qual tindria una gran relació. 
La seva esposa Leonor de Castro va morir el 27 març 1546 i al juny d'aquest mateix any, Francesc va decidir entrar a la Companyia de Jesús. Va ajustar comptes amb els seus assumptes mundans, renunciant als seus títols en favor del seu primogènit, Carles, essent-li ofert el títol de Cardenal, al qual va renunciar d’immediat en no correspondre a la seva vocació de pobresa i sacrifici, i també com a predicador evangèlic itinerant. Pels seus dots intel•lectuals i experiència en la organització portada durant la vida civil, el 1554 es converteix en el Comissari General dels Jesuïtes a Espanya, i posteriorment a la mort del Pare Laínez passa a ser el Pare General de tota la Orde dels Jesuïtes. 
De la documentació obrant per la seva beatificació i canonització, podem observar tota la vida miraculosa en directa relació a la efectuada per fra Salvador d’Orta, en tindre diferents destinacions en la seva trajectòria final. Així com fra Salvador, encara que no agradi la paraula, fou desterrat a Sardenya, per la seva “conflictivitat” dintre l’organització franciscana, en el cas de Sant Francesc de Borja fou totalment al contrari en tindre la benedicció papal, pel seu parentesc familiar.
Sense treure mereixement a cap causa, tal com va passar en diferents etapes de l’església, en aquest segles de la edat mitjana, varen proliferar els frares que feien miracles, desafiant en certa manera la rigidesa i autoritat de la Santa Inquisició, controlada directament per la corona en benefici mutu d’a temperar les conductes desviades als seus interessos i tindre el seu regne en pau. També a l’antic regne de València temps abans havia estat Sant Vicenç, que com Sant Salvador d’Orta encara segueix essent venerat.

Capitol 23

FRA SALVADOR A VALÈNCIA
Resulta difícil esbrinar el que va passar en aquella època final de l’estada de fra Salvador al convent d’Orta, tanmateix si realment va tornar-hi. El cert és que la fama aconseguida per la seva obra, amb tots els miracles atribuïts, era una gran preocupació per la comunitat religiosa franciscana, que per una part li resultava beneficiosa, però per l’altra molesta en trencar la serenor i tranquil•litat dels convents per on va estar, a més d’aclaparar l’atenció de la superioritat religiosa en aquella època sota domini de la Santa Inquisició, que anava seguint el passos amb infiltrats inclosos, que com s’ha dit fra Salvador anava descobrint. Per això resulta difícil en la mentalitat actual relacionar tots els fets en l’acció miraculosa, que ens han deixat testimonis i documentació més que suficients per anar desgranant tota la seva vida de santedat i miracles, que sens dubte és va produir.
L’anada a València fou motivada per celebrar en aquesta ciutat el Capítol Provincial franciscà, presidit pel pare general Fra Francisco Zamora, que segons està escrit tenia ganes de conèixer a fra Salvador, que tant n’havia sentit a parlar, i així conèixer en persona al frare dels miracles, que arrossegava tanta gent als convents on estava, amb coneixement de les atribucions que li havien arribat.
Potser un dels miracles no explicats, és el fet que la gent de València en quedar allunyada d’Orta, va tindre coneixement de l’estada de fra Salvador, i una vegada més l’església dels franciscans es va veure plena a vessar de creients que vingueren de totes parts, fins i tot el Virrei i Duc de Sogorb amb la seva esposa, que era Virrei de València, va anar per rebre la benedicció de fra Salvador. En això el P. General és va enutjar amb els peregrins, i va ordenar a fra Salvador retirar-se al convent per assistir als quatre dies del Capítol sense ser molestats. Lluny de marxar els que buscaven la recerca del sant, anaven seguint esglésies i convents per poder-lo localizar.
En acabar el Capítol o Congrés, i com acte final es va organitzar una processó fins la catedral, per donar gràcies per la nova elecció del P. Provincial recent anomenat, i fra Salvador anava com els altres frares fent les oracions i càntics de rigor amb total normalitat, fins que en ser descobert per part dels fidels, corrent fins on era, li besaren els peus, començant a emportar-se trossos del seu hàbit fins deixar-lo en la roba interior mínima, que en uns moments varen haver de portar un nou hàbit, per no quedar despullat. Com arreu havia passat durant uns quants dies, fra Salvador va continuar fent els miracles i curacions en total normalitat, essent causa d’admiració per part de P. Provincial en reconèixer a fra Salvador com un frare excepcional. A València va conèixer al Duc de Gandia, que va demanar autorització per emportar-se a frare Salvador, en tindre un problema d’ordre intern al monestir de les monges clarisses, i obtindre el consell personal davant les intencions del Duc de formar part una comunitat religiosa.

Al monestir de les religioses clarisses, on el Duc de Gandia tenia una germana i una tia, tenien el turment de sentir espantosos sorolls que impedien la quietud i assossec, de manera que estaven convençudes era obra del diable, que de vegades es presentava en forma de figures monstruoses. Com en aquells anys, la bruixeria, exhortisme i creences endimoniades eren freqüents amb la gent del poble, era inviable dintre un Monestir, tot i el misteri que sempre han causat les velles pedres dels claustres en la foscor de la nocturnitat, on les ombres del reflexes entrats per les escletxes, ulls de bou i finestrals eren motiu de temors estranys per on els dimonis podien campar per les seves. Amb tot això afegit als forts sorolls, que de vegades originava un vent, tot i estar calmada la nit serena, tenia a les monges prou preocupades, de manera que els seus resos eren insuficients per fer retornar la calma.
A punt d’arribar fra Salvador al monestir, llegim del text original, que el dimonis coneixedors del poder del frare i davant el perill de ser desallotjats d’aquell misteriós monestir, el dimonis, intensificaren els sorolls cada vegada més forts, en considerar les monges, que potser el millor que podien fer era abandonar i deixar solitari aquell convent.
En tan sols arribar fra Salvador al Monestir, les religioses ja respiraren alegries i consol per als seus cors, en la seguretat que fra Salvador faria marxar aquells temors, amb els quals vivien de manera constant. En entrar fra Salvador a la part del convent i monestir, va començar a fer la senyal de la creu a totes les estances, de manera que al seu pas s’anaven obrint les portes tancades, fins i tot les reservades per la més estricta clausura. Tan mateix, va seguir tota la muralla del monestir impartint el “In nomine Patris”, per assegurar l’allunyament d’aquells dimonis engrescats en distorsionar la vida religiosa de les monges, i d’aquesta manera, la crònica original fa una gran exhortació sobre les virtuts de la Creu, sobre la malignitat dels cuidadors de l’infern.
Avui dia cal interpretar-ho com una llegenda i no com un miracle, si be les circumstàncies del segle XVI eren ben diferents en aquest tipus de creences. El que si és cert, que fra Salvador en acabar el recorregut pel monestir, fou acompanyat per la mare abadessa al dormitori de les monges malaltes, algunes de certa gravetat per la edat que tenien. Davant la sorpresa, com no podia ser d’altra manera, és va produir al moment d’entrar fra Salvador, on les monges malaltes aixecant-se del llit, es posaren a resar amb fra Salvador, totalment agenollades en una pietosa actitud de fe sense precedents. Aquestes accions miraculoses, que fra Salvador sempre atribuïa a la Mare de Déu, o del propi Crist, foren molt comentades, i naturalment recollides en el dossier de preparació per la seva beatificació. Cal assenyalar per no quedar cap mena de dubtes que les monges malaltes també van sanar.
De l’estada a València i Gandia, es va allargar més del previst, donada la invitació de Duc, que li va oferir posada a casa seva. D’aquesta estada també en donarem part.

Capitol 22

En el dossier de beatificació, consten dos casos de resurrecció com a causa instrumental de la Omnipotència Divina, que transmeti’m literalment.
Mateo Ruiz, veí de la ciutat de València, i majordom del Duc de Maqueda, tenia un fill de dotze anys del seu propi nom, qui passejant un dia per la ciutat, va caure sobtadament mort al carrer. Dut a casa seva, i anomenats los metges tots van convenir estar mort el noi, la mare, amb aquest fet, va quedar tan inconsolable i plena d'aflicció, que va ser forçós portar al difunt nen en un altre estança per amortallar.
Vingut el dia següent, i aparellat tot per enterrar, va ser la mare, on era el cos del difunt fill, i revoltant-se en llàgrimes posades sobre el cadàver, va començar aquestes exclamacions: O fra Salvador, Home Sant, bé sabeu el cast afecte i devoció gran us tinc; estrany de la vostra pietat em tingueu en aquest desconsol tan oblidada. En aquesta mateixa casa, em vas dir moltes vegades, plegaries a Déu per mi; ara és temps d'ajudar a aquesta afligida mare, i us prometo d'enviar el fill a visitar en el vostre Convent d‘Orta. En repetir moltes vegades els seus laments i promeses, va experimentar que el noi cosit ja dins la mortalla movia els braços. Després amb grans crits va dir; el meu fill és viu, ajudar-me a tallar la mortalla, descobrint estava viu i curat.
En agraïment i complint la seva promesa, van enviar els pares al noi a Orta per visitar al Sant, que sense permetre l'informés el noi del succés, per estar enterrat per mitjà de sobrenatural llum, li va dir: Fill dóna gràcies a la Verge Santíssima, doncs a ella, i no al meu has benefici tan gran. Manar-li quedar per vuit dies al Convent, per donar les degudes gràcies a la Verge, autora de la seva nova vida, després dels quals li va donar llicència, per tornar a València, donant-li la seva benedicció, amb la qual va fer un altre miracle, perquè sent trencat el noi, va quedar curat amb aquella.

 Esperanza Fontanet de la ciutat de Tortosa, també com l’anterior tenia un fill de dotze anys, de nom Miquel, el qual inadvertidament va caure al riu Ebre on va ofegar-se. A curta estona va passar per la vora un pagès que anava al seu conreu, veient que sota d'un arbre a la mateixa riba, es descobria un bony, sense poder distingir el que fos. Mogut per la curiositat va tallar un pal del mateix arbre per tirar així l'embalum, i es va trobar que era d'un noi ofegat i per l'aspecte conèixer ser un nebot seu, fill d'una germana. El va treure com va poder, donant-li forces de sang, i ple de llàgrimes el va posar sobre una pedra gran, passant després a participar-ho a la mare del noi.
Va ser allà després amb el germà l'afligida mare, i veient mort al seu fill amb lamentables veus exclamà: O Sant fra Salvador, escolteu el meu dolor gran, ressusciteu a aquest meu fill, que prometo d'anar amb ell, a visitar al vostre Convent d 'Orta, on feu tants miracles, i ofereixo quedar-s'hi vuit dies per dóna a Déu les gràcies i a la Verge Santíssima, pel benefici espero de la vostra pietat. Cas meravellós !, només d'acabar la mare de pronunciar aquestes paraules, el noi va obrir la boca, per la qual va treure l'aigua, que tenia en el cos, i després va ressuscitar. Van ser després la Mare i el fill, si dilació al convent d'Orta, i veient el Sant a la mare, abans que ella parlés paraula, li va dir: O inadvertida dona, com vas guardar tan malament a aquest teu fill, que se't va negar a el riu !!. Sapigueu que va ser ressuscitat per la Verge Santíssima, i així a tots dos us pertany per obligació, donar les gràcies del Benefici a la seva Majestat. Va respondre al Servent de Déu la mare; ser veritat tot el que li havia dit i aconsellat, i que complirien en això. Li va dir més, que desprès de ressuscitat el fill, patia en el cor un esglai, que era forçós tenir estretament abraçat, que d'altra manera es mòria. El Sant llavors li va posar sobre el cap el seu rosari, i dient-ho; In nomine Patris ..... li va donar la seva benedicció, com que mai va patir la dita.
Molts es varen escapar de les gargamelles de la mort pel mig, y amb la benedicció de fra Salvador, com podem comprovar en la narració de la seva història.

Capitol 21

EL DIMONI I FRA SALVADOR
Cal situar-nos al segle XVI i tindre cura que per aquella època era freqüent la convivència amb el dimoni per part d’algunes persones, que pels seus actes i maneres de fer estaven “endimoniats”, motiu pel qual eren perseguits per la Inquisició i condemnats, no per curar la seva bogeria, sinó per no distorsionar la religió catòlica, pel conveni de l’Estat amb el Papa de Roma, i mantindre l’ordre dintre la comunitat. 
Així tenim a fra Salvador, que també li toca part d’aquesta lluita contra aquest suposat “dimoni”, que havia envaït els cors del seus fidels seguidor, i restava situat al redós del Convent d’Orta.
- Heus ací, que trobant-se el Cuiner fra Salvador al convent de Ntra. Sra. d'Orta, va pregar a un devot pagès d'aquella vila, anomenat Miquel Garau, fos per caritat amb el seu parell de mules per llaurar un tros de l'horta i sembrar algunes llavors. Va disposar el pagès seva junta, i fos al Convent, per a executar la llaurança encarregada. Volent posar les mules sota el jou, sense saber com, se li van esvalotar tant, que trencant amb violència el jou, es van anar corrent a la muntanya com portades pel mateix diable. Participant a fra Salvador la novetat del succés, el qual sortint de la cuina, va anar a veure-ho amb el pagès seu devot., I mirant amb atenció les mules, va veure al Dimoni que estava sobre el fallit jou, en què encara quedaven les mules unides ; i en el seu idioma va dir; "Com estàs tu aquí mal veí?". És cert que tenim una bona mercaderia en l'horta. Dit això, amb veu imperiosa manar al diable, no s'atrevís a tornar entra a l'horta. Vés, va dir al pagès, a prendre les teves mules, perquè els Vellassos dels Dimonis volien impedir, el que fessis aquesta Caritat als frares, i fent el Sant el senyal de la Creu, desaparegué el maligne Esperit. Fos el pagès a la muntanya, per portar les mules trobant-les tan manses com ovelles, de sort, que amb quietud va poder tornar a la feina de l'horta, quedant l'home, per aquest miraculosos succés mes confirmat en la Devoció pel fra Salvador.

- En una ocasió havien concorregut de diverses parts al convent d'Orta mes de mil persones, segons d'ordinari succeïa, i no cabent tanta multitud a l'Hospici, es van acomodar per la muntanya, a manera d'un exèrcit en la campanya. El Dimoni envejós de la Glòria de Déu al seu Servent, sobtadament va commoure els vents amb tanta fúria, i remor de trons i llampecs, que poruga i espantada la gent intentaven tornar-se a les seves cases, que era fora de perill del dimoni, per destorbar les meravelles del Senyor. Entesa del Sant, amb Superior Llum, la maliciosa cavil•lació de l'enemic, sortit de li Església, on estava pregant, anés a la gent, per consolar-los i els va dir; no tingueu por, agenolleu-vos tots, i amb mi dieu el Pater Noster, i l'Ave Maria, que amb aquestes poderoses armes farem fugir al maleït Enemic, que l'ha fet, per fer-vos temor, i acovardits i tornéssiu sense remei de les vostres docències, el que heu d'aconseguir de Déu, per la seva Mare Santíssima. Van resar tots amb el Sant, i abans d’acabar l'Ave Maria sent la Divina Senyora, per Estrella, la qual serena les tempestes, es calmar el cel, destruïda després la tempesta, i tots van tenir per cert que el servent de Déu va veure al maligne esperit, de qui els va lliurar d'aquella tempesta.
- Va ser tan terrible la presència de fra Salvador als Esperits malignes, que havent portat al mateix convent d'Orta, una dona mossa endimoniada a la presència del Sant, carregada de cadenes i lligams, els que la acompanyaven, no van tenir forces per fer-la entrar a l'Església, on estava el Sant el qual va ser pregat volgués sortir per conjurar-la, i treure-li els Dimonis del cos. Entès del Dimoni, que trobaven del Fra Salvador, va fer tanta violència, i força, que va trencar totes les cadenes, amb què anava la dona lligada, i tenint el cos els seus parents i amics, els Esperits malignes van usar de tal esforç, que les robes de la trista endimoniada van quedar en mans dels que la tenien lligada, i nua es va escapar d'ells, amb tanta violència, que va ser portada invisiblement per aquelles muntanyes, i no podent trobar on estava, van pregar al Sant es els descobrís. Aneu doncs -els va respondre- a aquest lloc de la muntanya, i alceu totes aquelles pedres, que estan allà, encara que molt grans i moltes, que sota d'elles la trobareu.
Van anar al lloc assenyalat i feta amb cura la diligència, la van trobar ignominiosament nua, sepultada sota les pedres, i van admirar com amb tant pes pogués viure, Deixant s'aixequés, ja que així ho manava fra Salvador, de part de la Verge Santíssima. Va llevar-se al punt i vestida amb les robes que li van portar, anés amb ells com una mansa ovella. Arribada a la presència del Sant que l'esperava, en veient-la va dir; Esperits malignes, sortiu d'aquesta Criatura, jo us ho mano en nom de la Santíssima Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant. Es resistien els dimonis, donant crits i horribles udols, dient, no volien sortir. Va repetir el Sant el mateix conjur, i l'instant van sortir, fent per l'aire espantós estrèpit, i va quedar la dona lliure, però com morta pel gran treball. Manar el Sant aixecar-se en peu, i donar-li de menjar, perquè el necessitava, donant-li la seva benedicció, i en acomiadar-li va dir a cau d'orella; "Ara bé Filla, d'ara endavant no cometis més tal pecat, i serveix a Déu, quan no, tingues per cert tornarà sobre tu l'Esperit maligne; dóna doncs les gràcies a Déu, i a la Verge Santíssima, que va obrar amb tu aquest portent. Va retornar sana, i molt alegre a casa,
De gent posseïda pel dimoni, en tenim molts més casos en l’historial de fra Salvador, conseqüència de la misèria que s’apoderava de molta gent per aquella època, que trastocava el seu cervell, en atacs epilèptics i de bogeria, la qual era perseguida implacablement per la Santa Inquisició, per treure de la circulació a les persones que desbarrant els seus actes, eren considerades endimoniades. Per això en recórrer a fra Salvador, buscaven en el sant el refugi de la seva curació. 
En un proper capítol tractarem de la resurrecció del morts, tal com els evangelis ens expliquen ho feu Jesús amb el seu amic Llàtzer. El cas més conegut és la resurrecció del fill del majordom del Duc de Maqueda de València.

Capitol 20

ELS ACTES MIRACULOSOS D’ORTA.
De les accions i miracles atribuïts realitzats a Orta, i que fra Salvador era conscient no era ell, sinó per obra del Senyor, en destaquem alguns copiats del dossier de la beatificació.
“Com va ser tan gran la llum, amb que li va enriquir el Cel, i per això tan bona la fama i reputació, de la veritat de les seves paraules, arribant una dia a cert Convent de Monges, amb ser totes elles religioses i devotes ,, no s'atrevien a sortir per veure’l. Sols una, tot i ser ordinàriament escrupolosa, en aquesta ocasió no ho va ser, obligant el desig que tenia per a la salvació de la seva Ànima. Sortint doncs de la grada per demanar el seu remei al Sant. No va esperar el Baró de Déu, al fet que l'informés, estant ja per endavant informat per superior notícia; i així en veure-la li va dir: Filla, gran treball pateixes, sense més motiu, que la teva por mal fundada, perquè sempre et sembla no estar ben confessada, motiu pel qual mai has tingut confessors al teu gust. El Senyor compadit de la teva feina, et donarà un de molt al teu gust i satisfacció; i amb ell viuràs contenta i lliure del turment que pateixes, i a les seves mans, i direcció acabaràs aquesta miserable vida. Passat poc temps es va complir tot el que va predir fra Salvador.
- En una ocasió li van demanar algunes persones devotes, amb l'encariment i eficàcia, que solen els amics, donés vista a un cec. Va respondre el Sant; Digueu a aquest cec que dejuni tres dies i procuri apartar-se, per mitjà de la confessió sacramental del pecat, en què es troba; fetes aquestes diligències, que vingui, i estigui amb la seguretat de quedar amb vista, però veureu amb evidència, com no ho voldrà fer de obstinat. Van notificar de la promesa, amb les referides condicions i circumstàncies, el cec el que pel, compassius havien intercedit, persuadint-li tot el que el Sant manava per a la seva curació. i remei; mes no van poder demanar de és confessés; i allà es va quedar cec tota la seva vida, complint tot el que va predir el servent de Déu.
- Un Clergue de la Ciutat de Girona, de nom Esteve Pasqual, cap a nou anys, que patia una malaltia molt penosa, tenint en la cara unes nafres, o úlceres tan enutjoses, que sobre tenir-la molt enlletgida, no podia sofrir els dolors que sentia, ni tolerar la fetor i corrupció en tanta escabrositat. Va ser al Convent de Girona, on de trànsit era el Sant fra Salvador, li pregar, que compadit de la seva feina, li demanés. Digué el servent de Déu; Fill tu estàs descombregat per aquest cas, i allà vés-te'n a Bisbe i Prelat i amb humilitat demana et absolgui, i després tindràs salut. Va posar-ho en execució el Clergue, i rebuda l'absolució del seu prelat, va quedar lliure d'aquella fastigosa i molesta malaltia.”

Per no fer-ho tant llarg, tot i ser de gran interès, en farem un resum d’altres atribucions miraculoses com:
- Un ric mercader anomenat Campoliers, el qual tenia una cama en molt mal estat, fou aconsellat per uns amics anar a Orta, donat que un cavaller d’aquella mateixa ciutat Miguel de Zarriera, de notable família havia curat. Sense cap confiança va dir al seu amics, que l’únic que faria seria gastar diners per a res. Va anar al Convent d’Orta i en veure tanta gent, es va sentir incòmode, i per observar el que passava va quedar-se entre la multitud per veure com anava la cosa. En aparèixer fra Salvador i fer la salutació i benedicció de rigor, com sempre anava passant pel mig dels malalts als quals en una sola mirada anava sanat. En arribar al ric mercader, i amb total sorpresa per aquest, li va dir: “no curaràs de la cama, però encara et faràs més ric, la teva manca de fe no et pot curar”. La reacció d’aquell home fou de ràbia desesperada dient; “aquest frare és un dimoni, com és possible que sàpiga el que penso si no em coneix de res”. Va fugir d’Orta renegant i fent burletes del frare Salvador, però en retornar al seu domicili, va veure com els seus negocis havien crescut durant la seva absència, però el seu pecat el va pagar en una mort sobtada, que els seus amics i familiars van recordar i atribuir al Sant.
- Antonio Massip de les seves afirmacions per al procés de beatificació, havia afirmant que essent seglar i gentilhome del Duc de Sogorb i de Cardona, volent conèixer a fra Salvador, es va desplaçar fins a Orta per besar la ma del Sant Baró servent de Déu i rebre la seva benedicció. Així fou i fra Salvador li va dir; “tu seràs sacerdot”, al qual li respongué que no és creia el que li deia. A més li va manifestar que ell no tenia un tan alt grau de preparació per ser-ho. Fra Salvador li respongué; “En la Casa de Déu, es guanya més amb la Consciència pura, que amb la gran Ciència. Al cap de poc mesos i no poden treure del pensament el que fra Salvador li havia dit, va complir la Profecia i es va fer sacerdot.
- Un cas més sorprenent és el viscut per Juan Ximenes de la vila de Falset, essent Arquebisbe de Tarragona, també fou aconsellat per anar a Orta i veure a fra Salvador, que podia sanar com feia amb els demés. La resposta fou que no creia en els miracles, que per aquella època altra gent feia pràctiques similars, amb total idolatria i falsedats. Finalment va cedir però dient als seus el següent; “Yo voy allá, y haré cuenta, si me vale, que me valga”. En arribar al Sant, respectuosament es va agenollar per rebre la benedicció, i en acabar “en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, fra Salvador li va dir; “si te vale, que te valga, y si no te vale, no te valga”. La sorpresa fou majúscula i la indignació també, però la resta de clergues que l’acompanyaven varen entendre perfectament, que fra Salvador només era el portador de la voluntat Divina, i l’arquebisbe no va sanar.
- Altres; Pere Sabater de Tortosa, como volia anar al rei de França per curar.
-Rafaela Peci de Girona, que demanà al Sant per tal tingués fills la seva germana.
- Sor Jerònima Camps, novícia que era paralítica.
- Donya Jerònima de Cardona, Abadessa del Monestir de Pedralbes, demanà a fra Salvador el retorn de la vista a un cec.
- També al Monestir de Pedralbes Donya Madalena de Torelles, la va curar dels turments que tenia,
Fins aquí una petita mostra, donat que fou tal la quantitat de miracles atribuïts, que foren necessàries moltes pàgines, i altres com el de la nena basca que no podia parlar, en ser curada davant la sorpresa dels pares, va fer-ho en català.

Capitol 19

SANT SALVADOR MÉS DE 10 ANYS A ORTA
Del capítol anterior sobre l’estat d’èxtasi que tenia tot sovint fra Salvador, no farem cap comentari que pugui ser contrari a l’acte de fe que comporta tota creença en religió, només afegir que si doneu una ullada a aquesta ciència, serà més comprensible la situació que es troba la persona que entra en aquest estat per la qual és observat per terceres persones, però el mateix interessat està temporalment aïllat , com si res hagués passat en retornar a l’estat habitual.
Així tenim a fra Salvador, en no poder ser acusat de cap mala conducta, i els seus moments d’èxtasi de no per observat haguéssim passat desapercebuts. Una cosa és ben evident, quan ja no és coincidència que en una mateixa persona li van recaient atribucions per fets sobrenaturals, que en la persona de fra Salvador es produeixen en tal freqüència que no es poden amagar, i aquest Do de Profecia, va lligat en la seva forma de ser i actuar en la creença en la fe catòlica que és l’ànima i la vida de la seva existència. Aquestes observacions no son més que per infondre respecte, a la quantitat de curacions i miracles atribuïts, del qual fra Salvador només és el portador. Per això, ell sap en plena consciència que no fa cap miracle, però sap perfectament que està destinat per fer-los i la pròpia gent ho acaba per reconèixer i així al seus goigs ho canta en sentit fervor les frases que diuen:
En Orta Verge i Senyora,
Mare de Nostre Senyor
Grans miracles fa tot hora
Déu per frare Salvador.

La seva estada a Orta, la poden seguir segons la documentació consultada, com la continuïtat del que va passar en la seva estada en diferents convents, per això fa llargues estades a la seva cova, és enviat pels pobles de la comarca a la recapta d’almoines, i de vegades el pare Guardià no autoritza la seva aparició davant aquella allau, que acampa com pot per Orta sense abandonar el lloc, esperant el miracle, que de vegades passen dies i setmanes aguantant les inclemències del temps, en un pelegrinatge que sacrifiquen potser de la mateixa manera que a dintre el convent ho fa fra Salvador, que li demana a Déu el compliment de les seves “promeses”, les quals li recorda en desconsol moltes vegades, en considerar no ha estat suficientment escoltat pel aquells Crist crucificat, al que demana clemència no per a ell, sinó per aquells malats que sense cap culpa la vida els ha fet injustament. 
D’aquí que a Orta també hi fan cap persones il•lustres, sacerdots, prelats i gen noble i adinerada, els quals volen ser testimonis directes de tot el que han sentit explicar. Com més endavant tractarem, aquestes informació arriben fins els mateixos tribunals de la Santa Inquisició, la qual comença a investigar i tenen els dubtes que tot aquest moviment que és produeix a Orta, sense tindre clara la funció d’aquest frare que diuen fa tants miracles, que la gent admira i els comença a preocupar.
Així del text original per la seva beatificació en trèiem el següent fragment:
“Entre els dons graciosos, i sobrenaturals que, com les visibles estrelles del firmament, bellesa que adornen al invisible Cel d'una Ànima Santa, té el primer lloc el Do de Profecia, llum, que amb immediatesa i avantatjosa preeminència es deriva de la primera llum de la Divinitat, de la qual participa efectes tan meravellosos com són, els que té reservats per si la Infinita Saviesa.
Entenguis aquesta Sobirana llum a il•luminar l'Entesa, amb vista a coses naturals i sobrenaturals, ocultes en l'abisme de la futurició i contingència; o ja passades i sepultades al sepulcre de l'oblit; o ja a les presents, per reservades i segellades a l'Arxiu impenetrable del cor, o retirades de la humana notícia, per la molta distància. En totes elles brilla aquesta Divina Llum, vencent amb la Majestat Poderosa dels seus raigs tanta varietat d’ombres, que oculten la veritat per al coneixement.
Aquest gran Senyor i Sobirana Llum que va gaudir fra Salvador en eminentíssim grau, ja que va conèixer els secrets més ocults dels cors, descobrint amb secret als delinqüents, els seus pecats, perquè amb les llàgrimes de penediment rentessin les seves taques, subjectar-los als claus de l'Església, per a la remissió. Prevenia així mateix els esdeveniments, i coses futures, que en els capítols antecedents s'ha donat alguna notícia. Referirem per ara alguns casos dels mes principals, i no és possible, per evitar la prolixitat, fer memòria de tots”.

capitol 18

ELS ÈXTASIS DE FRA SALVADOR.
De les observances que feien el pare Guardià i la resta de frares de la Comunitat franciscana d’Orta, sobre el comportament de fra Salvador en les seves hores d’èxtasi prolongades, que cridaven la curiositat aquell aïllament d’aquest món, i centrat de tal forma el seu esperit com qui està a la Glòria, on només feia que pregar per les seves ànsies insaciables de patir les penalitats i mortificacions terrenals, demanant perdó en rigorosa penitència en considerar que la seva inquietud i obra vers els altres, encara no era prou complerta, i el seu assossec era la constant de l’auto penitència que s’aplicava a si mateix. Mirant sense treure la vista del crucifix, començava la seva tanda d’oracions inacabable sense adonar-se que l’estaven observant. “En el nom de Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, amb el seu Jesús-Maria final, retornava a la vida monacal, a la seva cuina, com si res hagués passat.
En la lectura de moltes biografies de Sants i Santes, que feien els frares en les hores durant les hores dels àpats d’obligat silenci, no cal dir que existia molta similitud amb el comportament de fra Salvador, que per la seva part mai feia cap comentari al respecte, just al contrari quan era a ell el predicador de torn en feia tots els elogis d’aquelles santedats i la seva obra realitzada. Per altra part, el pare Guardià no tenia motiu de cap represàlia i càstig intern, perquè precisament el reconeixement de culpes i lloances en les seves hores de èxtasi complien tots els requisits del catolicisme, la seva doctrina i les regles de la mateixa ordre dels franciscans.
Del text presentat per la seva beatificació en traiem unes pinzellades, per veure com era el seu redactat, traduït del castellà antic.
“Tot el seu anhel era desbastar la carn, una que alleugerit el seu esperit de la molesta hecatombe del cos, esdenti-les lliures els vols a l'espera de la Divinitat, centre dels seus desitjos, i mòbil de les seves esperances com el Servei de Déu a força i activitats de les seves mortificacions i penitències estigués lliure de les penalitats carregoses del Cos, va estar mes apte per sobrenaturals raptes i meravellosos èxtasi, en què afavorit de Déu, va ser molt freqüent, Segon consta del Procés de la seva vida, fet per ordre del Senyor Bisbe de Tortosa. Com en les dolces conferències, que aconseguia en l'Oració, la seva Ànima es dilatava tant el seu Esperit, del seu goig es participava alens, i vigoroses forces de la Carn postrada, podent dir amb David: el meu cor, i el meu carn s'alegren en Déu viu. Com per referir tots els raptes que va tenir, seria necessari un gran volum, només per complir amb la història, i satisfer els devots del Sant, referiré aquí alguns.”

En la pregària fervent es va fer tan familiar amb el seu Diví Amo, que aquest li va obrir pas, par a demanar-li amb la major confiança la seva paraula. Estant una nit d'oració davant la imatge de Jesucrist Crucificat,” els frares que estaven al seu entorn, van sentir de Sant Salvador que amb eficaces veus deia; "Senyor vós m'ho heu promès, Vós ho heu de fer". Aquestes mateixes paraules, sense advertir la seva humilitat, les van escoltar altres, que va repetir per algunes vegades, augmentant el fervor en dir-les.
Van advertir els religiosos, que després es va posar de peu, i va dir: Com Senyor meu, el que vostra Majestat m'ha promès, no m'ho vol complir ara ?. En Vós Senyor no és possible, ni pot haver engany, quant m'heu dit, i ofert, sent com sou la primera Veritat: faci-ho la vostra Majestat per la seva Santíssima Mare, que l'hi prega, com jo, per la seva intercessió i mèrits s'ho suplico. Van estar alguna estona suspesos els religiosos, i sense sentir la resposta, van veure després, que apropant-se mes a la Santa Imatge de Crist, li va dir: O Déu meu! Vós m'ho heu promès i heu de fer-ho; i dit això va quedar arribat en un profund èxtasi.
No va ser aquesta menor confiança, però la seva encara mes encoratjada, que la de Moisès, demanant a Déu, per al seu poble el perdó del pecat de la Idolatria, en donar al desert adoracions a un vedell. Més qui no s'admira de veure un pobre i humil frare, molt distant de Déu per Criatura, amb un tracte, i comunicació tan íntima d'amic, quan l'amistat sempre es demana extrems, o persones iguals !.
En moltes ocasions encès el servent de Déu, penetrat del foc de l'Amor Sant, eren tan valents els impulsos de la seva Esperit que s’aixecaven el pes del cos a la regió de l'aire. Així moltes vegades estant habitant en el Convent de --------- de Orta, va ser vist elevat i aixecat del terra, quatre vares enlaire. Un dia estant davant de l'Altar Major, en què es venera la S Imatge de NS --------, cap pregària el Beneït Servent del Senyor; i contemplant la grandesa de Déu, va quedar el seu esperit tan elevat en el Senyor, que davant de tot el poble que es trobava en l'Església, va ser vist el seu cos aixecat del terra, mes d'una vara enlaire, per on tots van quedar plens d'admiració i van lloar Déu al seu sant. Moltes altres vegades, com grimpant l'aire, va ser vist anar pel, com podria per ferm, i sòlid paviment ja des del Claustre a l'Església, ja també des del Cor cap al Altar Major, en què adorava a la Verge, dolç afany de les seves afectes, i la seva molt estimada Senyora”.
Per no allargar massa el text original, cal afegir la gran quantitat de gent que demanant la curació de Sant Salvador es concentrava de tal manera, que tots els cronistes indiquen eren més de dos mil entre malalts i acompanyants, i foren testimonis del “Miracles de les tres Entorxes” , que il•luminaren l’entorn del convent amb grans resplendors en invocació al Misteri de la Santíssima Trinitat. Sobtadament la gent concentrada va començar a cridar !!!Miracle¡¡¡, !!!Miracle¡¡¡, i en gran feina es va poder evitar tots aquells que tallaven petits trossos del seu hàbit que impartint el “in nomine Patris....” tants malalts havien curat.
També s’ha pogut constatar, que havent la mateixa multitud davant el convent d’Orta com era habitual, i en arribar l’hora i no aparèixer fra Salvador, en anunciar la seva in disponibilitat va condir el pànic de tal manera, que entre llàgrimes i plegaries, la gent va envair l’església de tal manera, que estrenyent-se uns amb els altres, en aquella fe convertida en èxtasis col•lectiu, era impossible posar un ordre i serenitat. Sobtadament aparegué de la muntanya de Santa Bàrbara un petit núvol en forma allargassada de fosca negror, el qual es va parar just davant el convent on tenien efecte les curacions. En uns instants aquell núvol es va transformar en brillantor de plata, al moment que sanaven tots els malalts.
D’altres fets i vivències que relaten la documentació de beatificació en parlarem més endavant.

Capitol 17

ELS MIRACLES DE SANT SALVADOR S’ESCAMPEN.
Avui arribem als 150 articles publicats sobre Orta, el seu topònim, part de la seva història, i dels personatges que li han donat nom universal. Sant Salvador és un d’ells, continuant amb la seva biografia.
Sant Salvador (fra) arriba a Orta procedent d’altres convents per ordre dels seus superiors, que no saben on enviar-lo per tal no el segueixin aquella massa de gent, que li atribueixen els miracles, què malgrat la evidència manifesta, l’església no vol reconèixer i el propi frare Salvador, diu que ell no fa altra cosa que difondre els evangelis per tindre fe i portar una vida cristiana, estar al costat dels pobres i desfavorits, per alleujar el patiment de la seva existència sobre la terra. El cert és que a Orta, malgrat estar allunyada de les grans capitals, cava vegada anava més gent, i per tant augmentaven els problemes d’allotjament i provisions alimentàries com s’ha dit tantes vegades.
No era cap falta de previsió ni ganes per donar atenció a tots els nouvinguts a Orta, però ja era freqüent que en determinades èpoques, superava les dos mil persones i ja començava a ser normal, fins per setmana santa, què aquesta quantitat es duplicava. Per la meitat del segle XVI les illes del mediterrani i el regne de Nàpols, encara eren de la corona catalano-aragonesa, i per tant el trànsit de persones per via marítima era important i més ràpida que aquells que venien de Flandes, Alemanya i França, normalment gent adinerada.
Com eren temps d’heretgia i el cristianisme passava per moments difícils, els pares franciscans, tot i veient en fra Salvador un comportament impecable, no sabien com resoldre aquella situació, i per això el destinaven a la cuina en una obligada ocupació, evitant en lo possible el contacte extern, que com hem dit també, suposant no el reconeixerien era enviat pels camins plens de pols a recollir les almoines, on la seva acció curativa es produïa arreu.

De les virtuts que el P. Marca fa referència als seus escrits per la beatificació, en fem un resum, basat naturalment en la seva trajectòria religiosa, a la qual va dedicar la seva vida nostre Sant Salvador.
“El cúmul de les virtuts, és el suport fermíssim de la cristiana, i mística perfecció, en l'exercici i pràctica consisteix la solidesa de l'Esperit, que només en aquesta tasca té el seu descans i lliura la seva medra, no en inquietuds fantàstiques i perilloses, sinó en la continuació d'operacions santes.
En els diversos successos de la Vida d'aquest Varo Sant, es descobreix el cúmul de totes elles, sense que en ell trobi a faltar exercici de Virtut alguna, doncs totes, com el seu propi centre, van descansar en el seu cor pur. En tot va ser una cura de la gràcia, aconseguint amb ella les meravelles dels seus delicats pinzells, xifrant en el seu càndid pit, com en dilatat mapa, les perfeccions d'un Varo perfectíssim. Entre la bella varietat de les virtuts, per l'elevat del seu objecte, té la primacia les Theologales, sent d'aquestes la Fe, la qual té la preferència, perquè és el fonament de l'edifici cristià, i la ferma columna, sobre qui escrigui el pes de l’espiritual Palau.
En l'exercici de la virtut insulsa de la fe, va tenir singularíssim privilegi el Sant fra Salvador, trobant-se sempre el seu enteniment tan obsequiosament rendit a les veritats catòliques, que mai se li va oferir ni lleu ombra, que pogués atrevir-se a la valentia de les seves llums, sí que van ser tan esforçades, les que el Senyor li va comunicar, que van ser suficients per il•luminar a molts pecadors, postrats en el somni de la culpa, restituint a la vida de la Gràcia, com podem veure.
Va ser singularíssim el culte i devoció, que va tenir a la Sobirana Reina del Cel, venerant-la com amantíssima Mare, i afermant en ella tots els seus encerts, que en un altre lloc direm. Així mateix va ser devotíssim dels Sants Àngels, i demés Cortesans del Cel, Especialment de sant Pau, a qui venerava com a singular Patró, i tutor seu. Venerava també amb tendra devoció els Santíssims Noms, especialment els de JESÚS I MARIA, sent aquests el Nord, que el guiaven en les seves oracions. Aquesta admirable devoció a la Verge Santíssima, és argument d'una Fe heroica; perquè com va dir Clement Alexandrino, és la Mare de Déu el Ceptre i Corona de la Fe Santa. Te finalment la fe per afecte, l'obrar miracles, de sort, que segons Sant Mateu, al que té Fe, res els és impossible. Tan rars i admirables van ser, els que va obrar fra Salvador, amb la virtut, que li va comunicar l'Altíssim, que sembla res li resta impossible, contestant aquests la gran Fe, que es trobava adornat.
La seva Esperança insulsa va ser constant, intrèpida i valerosa, sense que mai retrocedissin els seus fervors, per mes àrdues que fossin les dificultats, perquè per esperar ferm l'assoliment de l'Eterna Benaurança, tenia fet el concepte de la seva fragilitat i altíssim concepte de la Divina Misericòrdia, àncores que li van constituir la major fermesa; aquella per mitjà de la humilitat profundíssima, i aquesta, amb una santa propensió d'imitar, per mitja d'una vida mortificada, aspra i penitent, el Salvador primer, en els mereixements afanava la seva salvació.
En totes les seves oracions tenia per objecte l'Eterna Glòria que esperava, en què segons Sant Joan Chrisostomo consisteix l'heroïcitat de l'Esperança, Aquesta com tan ferma i gran en fra Salvador li va obrir pas per a com la major familiaritat reconvenir a Déu de la seva promesa, doncs dispensant per aquesta ocasió a la seva modèstia, no excusant la seva humilitat el demanar dels seus meravellosos reptes. Com ferm i robust en aquesta virtut, amb intrepidesa animosa per les dificultats, ocasionades de l'obediència, així dins com fora del claustre, especialment en els viatges per a les almoines i repartició d'aquestes com a porter, encara que fossin escasses, tenia sempre la confiança en la Divina Providència, la qual entre les seves mans les augmentava, perquè als seus pobres no els faltés el socors.