Avui arribem als 150 articles publicats sobre Orta, el seu topònim, part de la seva història, i dels personatges que li han donat nom universal. Sant Salvador és un d’ells, continuant amb la seva biografia.
Sant Salvador (fra) arriba a Orta procedent d’altres convents per ordre dels seus superiors, que no saben on enviar-lo per tal no el segueixin aquella massa de gent, que li atribueixen els miracles, què malgrat la evidència manifesta, l’església no vol reconèixer i el propi frare Salvador, diu que ell no fa altra cosa que difondre els evangelis per tindre fe i portar una vida cristiana, estar al costat dels pobres i desfavorits, per alleujar el patiment de la seva existència sobre la terra. El cert és que a Orta, malgrat estar allunyada de les grans capitals, cava vegada anava més gent, i per tant augmentaven els problemes d’allotjament i provisions alimentàries com s’ha dit tantes vegades.
No era cap falta de previsió ni ganes per donar atenció a tots els nouvinguts a Orta, però ja era freqüent que en determinades èpoques, superava les dos mil persones i ja començava a ser normal, fins per setmana santa, què aquesta quantitat es duplicava. Per la meitat del segle XVI les illes del mediterrani i el regne de Nàpols, encara eren de la corona catalano-aragonesa, i per tant el trànsit de persones per via marítima era important i més ràpida que aquells que venien de Flandes, Alemanya i França, normalment gent adinerada.
Com eren temps d’heretgia i el cristianisme passava per moments difícils, els pares franciscans, tot i veient en fra Salvador un comportament impecable, no sabien com resoldre aquella situació, i per això el destinaven a la cuina en una obligada ocupació, evitant en lo possible el contacte extern, que com hem dit també, suposant no el reconeixerien era enviat pels camins plens de pols a recollir les almoines, on la seva acció curativa es produïa arreu.
“El cúmul de les virtuts, és el suport fermíssim de la cristiana, i mística perfecció, en l'exercici i pràctica consisteix la solidesa de l'Esperit, que només en aquesta tasca té el seu descans i lliura la seva medra, no en inquietuds fantàstiques i perilloses, sinó en la continuació d'operacions santes.
En els diversos successos de la Vida d'aquest Varo Sant, es descobreix el cúmul de totes elles, sense que en ell trobi a faltar exercici de Virtut alguna, doncs totes, com el seu propi centre, van descansar en el seu cor pur. En tot va ser una cura de la gràcia, aconseguint amb ella les meravelles dels seus delicats pinzells, xifrant en el seu càndid pit, com en dilatat mapa, les perfeccions d'un Varo perfectíssim. Entre la bella varietat de les virtuts, per l'elevat del seu objecte, té la primacia les Theologales, sent d'aquestes la Fe, la qual té la preferència, perquè és el fonament de l'edifici cristià, i la ferma columna, sobre qui escrigui el pes de l’espiritual Palau.
En l'exercici de la virtut insulsa de la fe, va tenir singularíssim privilegi el Sant fra Salvador, trobant-se sempre el seu enteniment tan obsequiosament rendit a les veritats catòliques, que mai se li va oferir ni lleu ombra, que pogués atrevir-se a la valentia de les seves llums, sí que van ser tan esforçades, les que el Senyor li va comunicar, que van ser suficients per il•luminar a molts pecadors, postrats en el somni de la culpa, restituint a la vida de la Gràcia, com podem veure.
Va ser singularíssim el culte i devoció, que va tenir a la Sobirana Reina del Cel, venerant-la com amantíssima Mare, i afermant en ella tots els seus encerts, que en un altre lloc direm. Així mateix va ser devotíssim dels Sants Àngels, i demés Cortesans del Cel, Especialment de sant Pau, a qui venerava com a singular Patró, i tutor seu. Venerava també amb tendra devoció els Santíssims Noms, especialment els de JESÚS I MARIA, sent aquests el Nord, que el guiaven en les seves oracions. Aquesta admirable devoció a la Verge Santíssima, és argument d'una Fe heroica; perquè com va dir Clement Alexandrino, és la Mare de Déu el Ceptre i Corona de la Fe Santa. Te finalment la fe per afecte, l'obrar miracles, de sort, que segons Sant Mateu, al que té Fe, res els és impossible. Tan rars i admirables van ser, els que va obrar fra Salvador, amb la virtut, que li va comunicar l'Altíssim, que sembla res li resta impossible, contestant aquests la gran Fe, que es trobava adornat.
La seva Esperança insulsa va ser constant, intrèpida i valerosa, sense que mai retrocedissin els seus fervors, per mes àrdues que fossin les dificultats, perquè per esperar ferm l'assoliment de l'Eterna Benaurança, tenia fet el concepte de la seva fragilitat i altíssim concepte de la Divina Misericòrdia, àncores que li van constituir la major fermesa; aquella per mitjà de la humilitat profundíssima, i aquesta, amb una santa propensió d'imitar, per mitja d'una vida mortificada, aspra i penitent, el Salvador primer, en els mereixements afanava la seva salvació.
En totes les seves oracions tenia per objecte l'Eterna Glòria que esperava, en què segons Sant Joan Chrisostomo consisteix l'heroïcitat de l'Esperança, Aquesta com tan ferma i gran en fra Salvador li va obrir pas per a com la major familiaritat reconvenir a Déu de la seva promesa, doncs dispensant per aquesta ocasió a la seva modèstia, no excusant la seva humilitat el demanar dels seus meravellosos reptes. Com ferm i robust en aquesta virtut, amb intrepidesa animosa per les dificultats, ocasionades de l'obediència, així dins com fora del claustre, especialment en els viatges per a les almoines i repartició d'aquestes com a porter, encara que fossin escasses, tenia sempre la confiança en la Divina Providència, la qual entre les seves mans les augmentava, perquè als seus pobres no els faltés el socors.
No hay comentarios:
Publicar un comentario