Capitol 15

ORTA ES COL-LAPSA DE PELEGRINS.
Fent agenollar a tota aquella multitud de gent, donant la benedicció i dient “En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”, fra Salvador inicia la seva estada al convent d’Orta, la més llarga de totes d’estada en un convent, i per aquest motiu fou conegut com “Fra Salvador d’Orta”, en la seva època i a partir de la seva beatificació ja li van atribuir “Sant Salvador d’Orta” que és el que perdura pels segles dels segles.
Tal com havíem dit en el capítol anterior, ens situem a la primera arribada massiva de pelegrins a Orta que van directament al convent de Ntra. Sra. --------, a la trobada de fra Salvador moguts per aquesta fama que de boca en boca s’havia transmès, en haver-lo localitzat després de la sortida del convent de Lleida.
Com les cròniques ens parlen de quantitats de vegades massa exagerades, en aquesta ocasió en ser la primera, podem afirmar fou molt nombrosa, de manera que és parla d’un col•lapsa-me’n general, donat que si anaven tants carruatges de totes les mides i capacitats, certament cap explanada estava preparada per atendre aquesta gernació, que a ben segur no faltaren empentes per aconseguir un lloc de privilegi, i estar el més a prop possible del sant, per les ànsies de ser els primers en obtindre la curació pel malalt que portaven.
Prèviament a la seva aparició, es van obrir les portes del convent per confessar aquells que ho demanaven i cal suposar que per torns, també els fidels que volien fer les seves plegaries i oracions. En aquest punt, como no hi ha res escrit, podem suposar les dificultats d’organització. Fra Salvador tampoc havia vist mai cosa igual, i es va retirar a orar en silenci per demanar a Déu la seva voluntat per tota aquella gent, de la qual considerava que no tots estaven preparats en la fe cristiana i no eren mereixedors sense penediment dels seus pecats.

 En aquesta confiança i en el moment oportú aparegué fra Salvador al pòrtic del convent sobre l’escalinata, i havent fet la benedicció com s’ha dit en un principi, en el silenci més absolut i davant la mirada expectant de tots els presents, es va dedicar a passar entre mig de tota la gent concentrada, posant la mirada a sobre els malalts, que al moment de posar-los la ma al cap en senyal de complaença anaven sanant d’immediat de les seves afeccions o malaltia. No cal dir, com els crits d’alegria anaven sorgint a cada miracle efectuat, amb la corresponent admiració dels familiars de la persona curada, i la gent que tenia al costat.
De tot aquest sentiment, quedaven relegats aquells que no havien rebut tal benefici, els quals anaven al darrere de fra Salvador per pregar i suplicar la seva curació, als quals fra Salvador els deia que ell no feia miracles, que només actuava en nom del Senyor, i tots aquells que estaven en pecat o no tenien fe amb Ell, tenien temps per reconciliar-se, penedir-se i un cop la seva fe tingués el grau satisfactori, es podien presentar de nou.
D’aquella primera concentració se’n va fer tanta ressonància, que a partir d’aquell moment el convent d’Orta i l’acció miraculosa d’aquell jove frare de nom Salvador, va córrer la veu en totes les direccions de la rosa dels vents, i com veurem més endavant, foren gent de Navarra, País Basc, Castella com també de França i més enllà, que vingueren fent aquest grans trajectes per cercar la certesa miraculosa que fins i tot se’ls feia estrany.
Davant aquesta evidència, l’admiració de la resta dels frares del convent i de les autoritats d’Orta, estaven en una situació que no sabien per on tirar. Internament potser el pare prior del convent tenia el gran dilema entre reprimir al frare Salvador, amb lo qual potser era una ofensa també per al Creador davant aquella evidència, com per altra banda la justificació que podia donar als seus superiors de l’orde franciscana, que estaven atents sobre la evolució dels fets, a la vegada que tenien el dubte de l’acceptació per part de la Santa Inquisició.
Cal tindre en consideració que així com fins ara, la gent que acudia als convents anteriors era de la classes més humil, en el cas d’Orta venia gent benestant portadora de la seva bossa de diners, però que això no resta tinguessin plena fe cristiana, i la necessitat de curació era la mateixa. El fet és què els donatius afloraven al convent com mai havien estat, i també aquesta conseqüència era tinguda en compte, per la precarietat que sempre patien els franciscans per atendre les demandes pelegrines.
Per altra banda les Fondes i Hostals de la població d’Orta, no tenien prou capacitat per allotjar tanta gent, i no cal dir els beneficis que representava tindre sempre plena ocupació, que a més es feia extensiva a altres cases i les masies del camp. També a la plaça d’Orta on tenia lloc el mercat, es va arribar a l’abús dels preus, que fra Salvador sabedor d’aquest fet, va anar a reprimir al comerciant usurer, al qual li va dir que no tindria descendència i així va ser.
No tenim una informació complerta, però a ben segur que també les veïnes poblacions d’Arnes, Lledó, Queretes, Prat de Comte, Bot i fins i tot La Fontcalda eren llocs d’allotjament, malgrat ésser poblacions petites i pel que fa a La Fontcalda, només tenim constància que a la mateixa casa que ocupaven els pares Trinitaris, als baixos tenien la capella amb la Mare de Déu de Gràcia, com era coneguda arreu els santuaris marians, i en tot cas alguna habitació pels pelegrins i poca cosa més. Fra Salvador (en parlarem més endavant), tenia molta fe per la Mare de Déu de la Fontcalda i les aigües curatives de la seva font, a la qual enviava aquells que patien malalties internes i digestives.
A partir d’ara i durant els deu o dotze anys que fra Salvador va estar a Orta, en parlarem més abastament en els propers capítols.