Capitol 23

FRA SALVADOR A VALÈNCIA
Resulta difícil esbrinar el que va passar en aquella època final de l’estada de fra Salvador al convent d’Orta, tanmateix si realment va tornar-hi. El cert és que la fama aconseguida per la seva obra, amb tots els miracles atribuïts, era una gran preocupació per la comunitat religiosa franciscana, que per una part li resultava beneficiosa, però per l’altra molesta en trencar la serenor i tranquil•litat dels convents per on va estar, a més d’aclaparar l’atenció de la superioritat religiosa en aquella època sota domini de la Santa Inquisició, que anava seguint el passos amb infiltrats inclosos, que com s’ha dit fra Salvador anava descobrint. Per això resulta difícil en la mentalitat actual relacionar tots els fets en l’acció miraculosa, que ens han deixat testimonis i documentació més que suficients per anar desgranant tota la seva vida de santedat i miracles, que sens dubte és va produir.
L’anada a València fou motivada per celebrar en aquesta ciutat el Capítol Provincial franciscà, presidit pel pare general Fra Francisco Zamora, que segons està escrit tenia ganes de conèixer a fra Salvador, que tant n’havia sentit a parlar, i així conèixer en persona al frare dels miracles, que arrossegava tanta gent als convents on estava, amb coneixement de les atribucions que li havien arribat.
Potser un dels miracles no explicats, és el fet que la gent de València en quedar allunyada d’Orta, va tindre coneixement de l’estada de fra Salvador, i una vegada més l’església dels franciscans es va veure plena a vessar de creients que vingueren de totes parts, fins i tot el Virrei i Duc de Sogorb amb la seva esposa, que era Virrei de València, va anar per rebre la benedicció de fra Salvador. En això el P. General és va enutjar amb els peregrins, i va ordenar a fra Salvador retirar-se al convent per assistir als quatre dies del Capítol sense ser molestats. Lluny de marxar els que buscaven la recerca del sant, anaven seguint esglésies i convents per poder-lo localizar.
En acabar el Capítol o Congrés, i com acte final es va organitzar una processó fins la catedral, per donar gràcies per la nova elecció del P. Provincial recent anomenat, i fra Salvador anava com els altres frares fent les oracions i càntics de rigor amb total normalitat, fins que en ser descobert per part dels fidels, corrent fins on era, li besaren els peus, començant a emportar-se trossos del seu hàbit fins deixar-lo en la roba interior mínima, que en uns moments varen haver de portar un nou hàbit, per no quedar despullat. Com arreu havia passat durant uns quants dies, fra Salvador va continuar fent els miracles i curacions en total normalitat, essent causa d’admiració per part de P. Provincial en reconèixer a fra Salvador com un frare excepcional. A València va conèixer al Duc de Gandia, que va demanar autorització per emportar-se a frare Salvador, en tindre un problema d’ordre intern al monestir de les monges clarisses, i obtindre el consell personal davant les intencions del Duc de formar part una comunitat religiosa.

Al monestir de les religioses clarisses, on el Duc de Gandia tenia una germana i una tia, tenien el turment de sentir espantosos sorolls que impedien la quietud i assossec, de manera que estaven convençudes era obra del diable, que de vegades es presentava en forma de figures monstruoses. Com en aquells anys, la bruixeria, exhortisme i creences endimoniades eren freqüents amb la gent del poble, era inviable dintre un Monestir, tot i el misteri que sempre han causat les velles pedres dels claustres en la foscor de la nocturnitat, on les ombres del reflexes entrats per les escletxes, ulls de bou i finestrals eren motiu de temors estranys per on els dimonis podien campar per les seves. Amb tot això afegit als forts sorolls, que de vegades originava un vent, tot i estar calmada la nit serena, tenia a les monges prou preocupades, de manera que els seus resos eren insuficients per fer retornar la calma.
A punt d’arribar fra Salvador al monestir, llegim del text original, que el dimonis coneixedors del poder del frare i davant el perill de ser desallotjats d’aquell misteriós monestir, el dimonis, intensificaren els sorolls cada vegada més forts, en considerar les monges, que potser el millor que podien fer era abandonar i deixar solitari aquell convent.
En tan sols arribar fra Salvador al Monestir, les religioses ja respiraren alegries i consol per als seus cors, en la seguretat que fra Salvador faria marxar aquells temors, amb els quals vivien de manera constant. En entrar fra Salvador a la part del convent i monestir, va començar a fer la senyal de la creu a totes les estances, de manera que al seu pas s’anaven obrint les portes tancades, fins i tot les reservades per la més estricta clausura. Tan mateix, va seguir tota la muralla del monestir impartint el “In nomine Patris”, per assegurar l’allunyament d’aquells dimonis engrescats en distorsionar la vida religiosa de les monges, i d’aquesta manera, la crònica original fa una gran exhortació sobre les virtuts de la Creu, sobre la malignitat dels cuidadors de l’infern.
Avui dia cal interpretar-ho com una llegenda i no com un miracle, si be les circumstàncies del segle XVI eren ben diferents en aquest tipus de creences. El que si és cert, que fra Salvador en acabar el recorregut pel monestir, fou acompanyat per la mare abadessa al dormitori de les monges malaltes, algunes de certa gravetat per la edat que tenien. Davant la sorpresa, com no podia ser d’altra manera, és va produir al moment d’entrar fra Salvador, on les monges malaltes aixecant-se del llit, es posaren a resar amb fra Salvador, totalment agenollades en una pietosa actitud de fe sense precedents. Aquestes accions miraculoses, que fra Salvador sempre atribuïa a la Mare de Déu, o del propi Crist, foren molt comentades, i naturalment recollides en el dossier de preparació per la seva beatificació. Cal assenyalar per no quedar cap mena de dubtes que les monges malaltes també van sanar.
De l’estada a València i Gandia, es va allargar més del previst, donada la invitació de Duc, que li va oferir posada a casa seva. D’aquesta estada també en donarem part.