Capitol 24

EL DUC DE GANDIA – SANT FRANCESC DE BORJA.
El Duc de Gandia va viure del 1510 al 1572, mentre fra Salvador d’Orta va ser del 1520 al 1567, per tant amb només deu anys de diferència en la data de naixement, és pot considerar tenien edat similar. De la documentació disposada per la beatificació, com s’ha dit a l’article anterior, només tenim referència que va estar a Gandia per resoldre el problema del Monestir de les monges clarisses, que a la bibliografia de Duc de Gandia només consta de l’encontre amb fra Salvador, per rebre consell i orientació per la seva intenció d’entrar en una ordre religiosa, per acabat sent Sant Francesc de Borja.
Era fill de Joan de Borja i Enríquez de Lluna, III duc de Gandia, i de Joana d'Aragó i Gurrea, filla natural d'Alonso d'Aragó, virrei d'Aragó, fill il•legítim del rei Ferran II d'Aragó, i d'Ana de Gurrea, vescomtessa de Evol. Per part del seu pare, era besnét del papa Alexandre VI, i amb els Luna i Gurrea emparentats amb els Barons de Purroi. Per tant no hi ha cap dubte de la noblesa del Duc i els lligams familiars amb les màximes autoritats de l’església per la qual cosa el seu catolicisme era molt arrelat. També una seva tia i una germana eren monges clarisses com ja s’ha explicat.
En una situació familiar molt lligada al reialme d’Espanya, alguns esdeveniments varen accelerar la seva vocació religiosa en atenció a la gent més humil, que sense recursos portaven una vida de misèria i penalitats, a la qual és resistia en només contemplar sense fer-hi res.
Llarga és la seva història que podeu trobar fàcilment en llibres i ara per Internet, per això anem a descriure el quadre de la foto, com un reflex a la seva determinació per entrar a la vida de sacrifici que portaven els frares, als quals admirava per la seva facilitat miraculosa, en curar malalts i donar felicitat a les persones més desfavorides, obrant per obra i gràcia de Déu i de la Verge Maria la seva mare.

Del quadre pintat a l’oli per José Moreno Carbonero el 1884, que està al Museu del Prado de Madrid, en tenim la següent narració: “El quadre presenta la renúncia al món de don Francisco de Borja, marquès de Lombay i duc de Gandia, després de contemplar el putrefacte cadàver de donya Isabel de Portugal, esposa de Carles V, morta a Toledo l'1 de maig de 1539. El seu cos va ser conduït a Granada per expressa ordre de la finada, succeint-ne en aquesta ciutat andalusa l'escena que Moreno representa. La bellesa de l'emperadriu va captivar tota la Cort, especialment al duc de Gandia, encarregat de traslladar el cadàver al seu lloc d'enterrament i lliurar-lo als monjos. Quan el fèretre va ser obert i el duc va contemplar el cos descompost de la seva senyora, va pronunciar la famosa frase "Mai més serviré un senyor que es em pugui morir", ingressant anys després a l'Ordre de Jesús, arribant a ser canonitzat. El marquès apareix representat en el centre del quadre, inclinant el seu cap sobre un gentil hombre al qual abraça. Després d'aquestes figures contemplem un canonge mentre diversos homes i dones es perden en la penombra. La zona dreta està ocupada per el fèretre, col•locat sobre un túmul que es cobreix amb un gruix drap decorat amb l'àguila imperial brodada. El fèretre és obert per un acompanyant que es tapa el nas per evitar la pudor, observant la cara encara bella de l'emperadriu, malgrat el seu avançat estat de descomposició. L'emperadriu porta les mans sobre el seu pit i un vel blanc i vaporós cobreix part del seu rostre. Un nen mira al cadàver amb espant i al seu costat, una dama es cobreix la cara amb les mans. Carbonero domina el dibuix i la reproducció fidel al tacte de les diferents superfícies, emprant una matèria pictòrica sucosa i solta que recorda als grans mestres del Barroc espanyol. També criden l'atenció els esplèndids retrats d'alguns personatges, així com la correcta il•luminació dramàtica que envolta la cripta, penetrant pel finestral visible a la banda esquerra i per un focus aliè a la composició. 
El Duc de Gandia comença a concentrar el seu pensament en les obres caritatives, i penetrant en el seu interior la llum de la clarividència divina, en anar més enllà de la vida que porta, per tindre total dedicació a la vida religiosa que tot li sembla està destinat a portar. En aquest sentit comença a tindre contactes amb diverses comunitats religioses, al temps que viatja per terres de Navarra i Aragó per arreglar el tema hereditari de les seves propietats, i estableix contacte entre altres amb Sant Ignasi de Loyola, amb el qual tindria una gran relació. 
La seva esposa Leonor de Castro va morir el 27 març 1546 i al juny d'aquest mateix any, Francesc va decidir entrar a la Companyia de Jesús. Va ajustar comptes amb els seus assumptes mundans, renunciant als seus títols en favor del seu primogènit, Carles, essent-li ofert el títol de Cardenal, al qual va renunciar d’immediat en no correspondre a la seva vocació de pobresa i sacrifici, i també com a predicador evangèlic itinerant. Pels seus dots intel•lectuals i experiència en la organització portada durant la vida civil, el 1554 es converteix en el Comissari General dels Jesuïtes a Espanya, i posteriorment a la mort del Pare Laínez passa a ser el Pare General de tota la Orde dels Jesuïtes. 
De la documentació obrant per la seva beatificació i canonització, podem observar tota la vida miraculosa en directa relació a la efectuada per fra Salvador d’Orta, en tindre diferents destinacions en la seva trajectòria final. Així com fra Salvador, encara que no agradi la paraula, fou desterrat a Sardenya, per la seva “conflictivitat” dintre l’organització franciscana, en el cas de Sant Francesc de Borja fou totalment al contrari en tindre la benedicció papal, pel seu parentesc familiar.
Sense treure mereixement a cap causa, tal com va passar en diferents etapes de l’església, en aquest segles de la edat mitjana, varen proliferar els frares que feien miracles, desafiant en certa manera la rigidesa i autoritat de la Santa Inquisició, controlada directament per la corona en benefici mutu d’a temperar les conductes desviades als seus interessos i tindre el seu regne en pau. També a l’antic regne de València temps abans havia estat Sant Vicenç, que com Sant Salvador d’Orta encara segueix essent venerat.