Capitol 11

FRA SALVADOR D’ORTA – DE TORTOSA A BELLPUIG
En el capítol anterior de l’estada de fra Salvador al convent de Jesús a prop de Tortosa, només vaig fer referència a la quantitat de miracles que se l’hi atribuïren, dels quals únicament en farem menció a cada lloc dels succeïts amb algunes particularitats que els fan diferents El fet que la majoria eren molt repetitius, perquè les malalties i necessitat de la època també eren coincidents en farem un resum en un article destinat exprofés. Dels llibres consultats, la majoria com he dit escrits per reverents personatges religiosos, un cop difunt fra Salvador i de vegades en recull massa distant a la vida real del Sant, és evident la generosa i abundant literatura de lloances i barreja teològica que en fa gent més formada en religió, què els modestos observadors com jo, tot i sentir i entendre la intensitat de la fe cristiana, estem lluny de poder assolir els alts nivells dels predicadors habituals dels passatges evangèlics, que dediquen la totalitat de la seva vida a la propagació de la fe pel compromís i vots que comporta la seva activitat clerical.
Una vegada més i això ho veurem repetir, l’estada de fra Salvador és incòmoda per la comunitat franciscana que li ha estat assignada. Tot semblaria hauria de ser a l’inrevés, és a dir, que l’haurien de rebre com una persona excepcional i aprofitar per treure’n partit dels seus miracles en què la gent confia, però precisament aquest recel en no tindre clar les facultats miraculoses, i la pertorbació que ocasionen els fidels a la vida monàstica de sacrifici intern de les regles assignades per la comunitat, fa que tot i la modèstia, obediència i fervor de fra Salvador, trenquen aquell silenci sepulcral que acostuma haver-hi als convents.
D’aquesta manera ens diuen que fra Salvador és obligat a fer el desplaçament de Tortosa a Bellpuig, per una sèrie de camins plens de pols, incomoditats de difícil suposar, acompanyat d’un altre frare com a companys de camí, què només son portadors d’alguns petits queviures lligats al pal d’un gran mocador penjat a l’espatlla i previstos d’un bastó per ajudar la caminada i en defensa per si els sortia algun animal pel camí que els pogués destorbar, preveient trobar pel camí els aliments del camp suficients fins arribar a destí. No cal dir, que els caminants religiosos eren abundants en aquells anys pel fet dels pelegrinatges, i les masies on passaven eren generoses en donar aigua fresca i algun aliment casolà.

Del convent franciscà de Sant Bartomeu de Bellpuig i la seva importància poc en parlen els llibres que fan referència a Sant Salvador, com tampoc de la seva estada, llevat d’un fet que per la seva transcendència en farem més ampla informació en el proper capítol que dediquem a la biografia abreujada del nostre estimat sant.
Fra Salvador va arribar al convent quan feia pocs anys havia estat construït per voluntat de la noble família dels Folc i Cardona (trobareu escrit Folch com passa amb Orta amb la “h”) de gran renom en la història catalana. Les regles internes potser encara eren més estrictes per aquet fet, i no volent complicacions el pare Superior, envia al nostre frare directament a la cuina per no tindre contacte amb la gent, i a més per l’activitat que tenia pels compromisos senyorials dels Folc, on feien actes i celebracions constantment. 
És per això, que agafo el compromís de visitar-lo ara que no hi ha frares franciscans i estar declarat del 1985 Bé Cultural d'Interès Nacional
Per anar-hi es pot agafar l’autopista A-2 i la nacional N-II, i en arribar a Bellpuig s'agafa la carretera local LP-2015 que va cap a Belianes, a pocs metres i a mà esquerra hi trobem el convent franciscà de Sant Bartomeu, una de les joies arquitectòniques de la vila.

Fra Salvador camí de Tortosa a Bellpuig. 

Diversos estils arquitectònics han anat bastint l'edifici des de l'any 1507 en què Ramon Folc l'ordenà construir el convent. Sembla que al començament es planejà una obra senzilla i austera, però el lloctinent des d'Itàlia (era Almirqall i Governador del regne de Nàpols) manà augmentar les dotacions. El resultat final és un edifici de planta rectangular organitzat a l'entorn de dos claustres centrals. El menor, situat prop l'entrada, és de dos pisos, d'estil gòtic, amb arcs apuntats a la planta baixa i una galeria d'arcs de mig punt al primer pis. El segon claustre, o pati de la cisterna, presenta una galeria baixa amb quatre arcs apuntats per banda, amb volta de creueria que descansa sobre contraforts desproporcionats que donen al pati. Dels contraforts broten pinacles eriçats de frondes, coronats amb floró, que defineixen el nivell de la segona galeria. Els quatre pinacles d'angle sobresurten fins a la cornisa que tancava inicialment l'alçada del pati. La tercera galeria, d'ordre toscà, amb arcs rebaixats sobre columnetes estriades i balustres, més un ràfec de gran voladís fou erigida el 1614. 

L'element més notable és sens dubte la segona galeria esmentada, que gairebé no té precedents a Catalunya, i a propòsit de la qual s'ha parlat d'influències castellanes o portugueses, tot i que podria haver estat obra d'un mestre de la Itàlia meridional. Les columnes helicoïdals continuen el moviment pels arcs, i els capitells, tots diferents, són esculpits amb motius vegetals, animals i figures humanes. L'església es va arruïnar amb l'exclaustració del convent, i el temple actual edificat el 1903-6 no té cap interès. La sala capitular conserva a la clau de volta l'efígie dels primers ducs de Somma. L'escala al campanar és de caragol sense eix (els graons formen un passamà de moviment helicoïdal).

A l'exterior hi ha alguns elements renaixentistes del final del segle XVI, com la llotja toscana de la façana de llevant, coneguda com el mirador del duc, com també algunes finestres. A la sagristia hi ha una notable porta de pedra de l'armariet dels calzes, ornada amb pinacles i un gran floró central, d'estil gòtic florit (segle XVI). Al refetor hi ha el lavabo o font dels lleons, d'estil plateresc, ornat amb pinacles i floró. El segon pis és obra del 1614, amb arcades de mig punt. El 1969, en fer obres per a la calefacció de la parròquia, es descobrí una sitja subterrània amb plats de ceràmica antics (uns 300 de més o menys sencers i nombrosos fragments), algunes casulles i peces litúrgiques de roba, petits crucifixos i un diari del 1915. La troballa fou valorada fins al 1972, quan hom recobrí la sitja, i actualment hi ha una mostra de ceràmica al museu de Sant Bartomeu. Aquests plats, catalans i aragonesos, dels segles XVI-XIX, responen al costum de no fer servir o llençar els plats utilitzats a les cases per a la unció dels malalts (es consideraven quelcom de sagrat que calia no profanar). 
Demà tractarem sobre com va anar una qüestió entre Ramon Folc i el rei d’Espanya Felip II.