Capitol 5

Santa Coloma de Farners, recorda Sant Salvador com a fill que és del poble, tot portar i ser conegut com Sant Salvador d’Orta, a resultes de la llarga estada que va fer a la població de la Terra Alta (en aquella època Castellania d’Amposta), però resulta que Santa Coloma de Farners, és terra de sants, començant pel nom del poble, i també de Sant Dalmau Moner (dominic 1291-1341), que junt amb Sant Salvador (1520-1567) figuren lesimatges de l’altar major de l’església parroquial.
De Sant Dalmau Moner, és recorda una llegenda de la pedra negra ara dita Dalmaua que era situada a meitat camí de Girona, lloc on feia parada per menjar i continuar. Però la seva història esdevé en ser frare dominic, dedicat a la predicació, conversió i preparació de joves nois que serien futurs dominics. La pedra era tocada en tindre poders sobrenaturals en protegir els camps, bonança i propietats curatives.
Això ens dona a entendre que Santa Coloma comparteix ambdós sants, si be és per Sant Sebastià a la seva ermita, quan es celebra major festa. Pel que fa a Sant Salvador en el capítol anterior ja s’ha fet esment al gran parc que te dedicat, on també hi ha la font dintre la pedra que raja actualment per tres punts diferents, si be anteriorment en una placeta hi havia l’antiga font amb ceràmica de Sant Salvador en una petita majòlica, i darrerament a l’entrada del parc hi ha un gran monument, que recorda a Sant Salvador i la gent que prega salvació i curació de les seves malalties obra de l’artista Glòria Morera i Font erigit el 1989. (Portada de “Orta sempre al cor” d’ahir)

 Retornant als anys de la naixença fins que va marxar Sant Salvador de Santa Coloma, recollim algunes dades que ens ha deixat el Pare Fra Dimas Serpi, Provincial de Sardenya i Comissari Apostòlic per la informació, beatificació i canonització de fra Salvador, de les quals poca cosa sabem dels seus germans amb els quals va conviure. Fent un extracte o resum de la llarga dissertació que fa el pare Dimas, amb la finalitat de revestir al màxim el seu informe sobre la vida a Santa Coloma, podem deduir que els pares no podien donar abast en atendre els serveis de l’Hospital, que per altra banda pocs recursos el deuria proporcionar, ja que pel que sembla donaven tot el que tenien a la gent necessitada que estaven atenent, i no consta cap salari per la seva feina, que potser quedava limitada a l’alimentació que el centre repartia en general per a tots els acollits. De la seva germana gran, cap la possibilitat també ajudava als pares i el germà petit per la seva curta edat poca cosa podia fer. Així fra Salvador ha de compartir varies activitats a la vegada com era, anar a l’escola, les tasques auxiliars de l’Hospital (anar a buscar llenya i aigua), i a més coneixem que també tenia unes cabres i ovelles per pasturar. En aquestes hores més assossegades en cuidar el petit ramat, anava sorgint dintre el seu cos, l’estima per les coses de l’església que en veure les calamitats de l’Hospital van fer despertar les ànsies caritatives i les creences religioses, en dedicar hores a la oració dintre del temple, de les poques que disposava.

De la mort prematura dels pares també poca informació en tenim, però tot fa suposar fou per contagi agafat al mateix hospital, que per aquella època la pesta negra i altres malalties infeccioses eren molt freqüents, i ens trobem que fra Salvador ja te la edat de catorze anys, i la germana Blaia contrau matrimoni i és desplaça a Barcelona. Tot fa suposar no tindrien altres parents o familiars a Santa Coloma de Farners, que s’emporten al seu germà Salvador, però del petit Antonio, no en tenim més referència, i sense que sigui afirmatiu i donat que la mortalitat infantil era molt freqüent ho deixem aquí.
No abandonem Santa Coloma, sense fer esment fou bressol d’altres il•lustres personalitats com el bisbe de Girona Narcís Jubany (1913 -1996), l’escriptor i poeta Salvador Espriu (1913-1985), el catedràtic d’hebreu i llengua àrab en Josep M. Millàs i Vallicrosa (1897-1970), l’escultor Josep Martí i Sabé (1915 -2006), el paisatgista Josep Beulas i Recasens (1921) , i entre altres també; Artur Prat Chacón (Capità de l’Armada 1879), Simó Isidre Brun i Arana (Infermer, beat i màrtir del 1936) i el jugador del CF Barcelona en Esteve Fradera Serrat 1980/1990).
De la visita efectuada a Santa Coloma de Farners, cal dir que presenta un bon aspecte en la seva entrada principal, on està ubicada la zona industrial i comercial i en entrar a la població disposem de places i espais a tocar el casc antic per poder aparcar sense problema, cosa important avui en dia. Del passeig pels carrers de la ciutat van apareixen una gran quantitat de façanes notables de cases modernistes, la més visible per estar en una cruïlla de carrers, és on estan ubicades les oficina de “la Caixa”, i en paral•lel dos carrers que ens porten a l’església parroquial, on abunden les pastisseries, amb la fabricació de la coneguda marca Trias fundada el 1894. La plaça de Farners, presidida per l’església parroquial, té un sector cobert dit les Mesures, on se celebra el mercat del dilluns. A la plaça del Firal se celebraven antigament les fires de bestiar. Davant la capella de Sant Sebastià hi ha una petita plaça. Del parc ja hem fet referència i a les afores tenim el castell de Farners a dalt la muntanya a uns cinc km, i un seguit d’ermites que cal fer una ruta exprés per visitar-les

Pintura a l'església de Santa Coloma, que representa a Sant Dalmau Moner

La placa que te a la Font del parc de Sant Salvador d'Orta.

Capitol 4

SANT SALVADOR INFANT – Capítol 4
Sant Salvador va néixer al mateix hospital on prestaven servei el seus pares, i com acostuma a passar, ja sigui per haver desaparegut la documentació, o per la inexistència d’aquesta com passa en aquelles persones que no tenen un renom per la seva trajectòria i resten en l’anonimat, fins que es comença a esbrinar, com va succeir per la seva beatificació, no han aparegut els noms del pares, tenint en compte que la recerca per la beatificació es va fer dos-cents anys més tard, i de l’hospital de Santa Coloma de Farners no en quedava res en haver construït al mateix lloc l’actual església, què agafava els terrenys de l’antiga incloent el cementiri adossat, com era costum en la edat mitjana. No obstant sabem que fra Salvador tenia una germana major de nom Blasia o Blasa, i un germà més petit anomenat Antonio, dels quals poca cosa en parlen de les consultes realitzades.
Així la infància de fra Salvador, va transcorre a dintre l’hospital i com encara es costum posar un diminutiu al nom dels infants, era conegut com el “Salvadoret de l’Hospital”. En aquest ambient entre malalts i pelegrins d’acollida com eren els hospitals de l’època també convertits en casa de beneficència, per a ell no era una llar normal, i així va veure patir a la gent en les seves agonies de la mort, i en les pràctiques religioses que possiblement atenien monges voluntàries, que en la fe cristiana impregnaven al malalt la medicina, que per part de la ciència mèdica en un estat precari pel que feia a les medicacions, eren el bàlsam per alleujar els patiments de la seva malaltia.
Naturalment que “Salvadoret”, va anar a l’escola aprendre de lletra com és solia dir, i també a jugar amb els amics de classe, on precisament al redós de l’Hospital hi havia terreny suficient, però la seva llar de l’hospital era l’altra escola de la vida, i a mesura és feia gran, també li tocava col•laborar en les tasques d’aquella institució que no era tan sols un hospital com ara coneixem en exclusiva pels malalts, sinó que el pelegrinatge, atenció als pobres desnodrits requeria la seva participació, i així sabem que amb una burreta anava al camp a la recerca de llenya, com també de l’aigua necessària per veure i les atencions que requeria l’hospital per desinfecció de les persones que acudien en precàries condicions higièniques.
Amb aquesta informació molt valuosa per tal anem fent les nostres valoracions sobre la modèstia i primer passos de fra Salvador, què com a infant no presenten característiques especials, però ens dóna a entendre va forjar el camí cal al seu futur, que anava amb el seu caràcter encaminat a la caritat i el servei al pròxim, en detriment del benefici propi que per lògica tothom procura per guanyar-se la vida en un ofici o professió. També podem fer-nos la idea que la seva formació cultural, va quedar limitada a les ensenyances de la escola sense cursar estudis superiors o especialitzats com podien fer els fills de les classes benestants.

Si agafem els textos antics que parlen o expressament escriuen la història de fra Salvador, ens trobem que ja des de la seva infantesa, interposen la religió als més alts nivells, amb al•legories i comparances que actualment ens resulten massa enfarfegades de contingut, per efecte de la evolució que la pròpia vida comporta en el transcurs dels temps.
De tota manera no passarem de llarg, fets, llegendes i contalles que succeïren en la infància de fra Salvador durant la seva estada a Santa Coloma de Farners, fins que va tindre catorze anys en marxar a Barcelona com explicarem més endavant. Hem dic, que anava a buscar llenya i aigua a les rodalies de la població, i efectivament ara convertit en un parc de lleure molt bonic que porta el seu nom, també tenim una gran pedra per on ragen contínuament tres petits sortidors d’aigua clara i fresca, que encara avui en dia van a buscar molta gent per les seves qualitats digestives i també per curar el mal de gola, de vegades es fan llargues cues per agafar aquesta aigua. Dita font que actualment és una gran pedra, s’anomena també la Font de Sant Salvador, pel fet que ni en la més forta sequera ha deixat mai de rajar. Any enrere, quan les aigües medicinals i curatives tenien una recerca molt especial, hi havia una paret a cada costat de la font amb bancs per prendre aquesta aigua, de la gent més humil a la més poderosa, per la creença curativa que significava. També a sobre la font hi havia una majòlica de ceràmica amb una estampa de Sant Salvador.

Una altra llegenda o contalla que encara perdura i és digna de saber, és el fet del petit accident patit per fra Salvador en relliscar i caure al riu abundant en aigües segons sembla, on l’esperava la serp maligna dintre l’aigua torrencial. La salvació miraculosa fins fa poc encara era explicada als nens, quan la televisió i els jocs electrònics eren desconeguts i les contalles a la vora del foc s’han acabat. Ara només queden els llibres per conservar aquells fets, en altres temps considerats de més importància i miraculosos.

Sota els plàtans del parc de Sant Salvador hi ha un grup escultòric de l'artista local Glòria Morera i Font, erigit l'any 1989 per commemorar el cinquantenari de la canonització de Sant Salvador d'Orta.

Capitol 3

SANT SALVADOR D’ORTA – Capítol 3
Naixement de frare Salvador. Aquest apartat és molt important en donar a conèixer l’entorn del naixement d’aquest nadó que arribaria a ser Sant, donades les circumstàncies i entrebancs que van anar sorgir al llarg de la seva vida. És gratificant perquè el Sants els podem classificar en categories ben diferents, tot i que la seva santedat no ha de tindre diferències a l’hora de posar-lo als altars, però be sabem que la categoria dels modestos,sempre és la més interessant en ser major les dificultats.
Abans de començar, i com sigui que la vida de Sant Salvador va transcorre de l’any 1520 al 1567, el topònim ORTA era aquest i no cap altre en la seva època. Avui en dia, i per les males costums adquirides encara a la majoria de les edicions apareix amb la lletra “h”, que varen imposar els Borbons cent anys més tard, i que no s’ha tingut el coratge de canviar, malgrat entre altres, és una falta ortogràfica per la llengua catalana, que no podem tolerar. Si la meva persistència és tan forta, no tinc altre motiu que aferrar-me a no acceptar imposicions, i més tenint en compte que són de caràcter polític com va ser per ocupació militar del territori, que una vegada més ens cal considerar.
En veure escrit “Sant Salvador d’Horta”, fa mal ulls a més de la falta gramatical també en castellà, que en tot cas seria “San Salvador de Horta”. Recomano a tots els escriptors siguin curosos en mantindre el topònim original, si és que no volen adaptar-se al topònim real, ja que queden en evidència. Una vegada més he de dir que fins a Itàlia on està el sepulcre, fins no fa massa anys era posat “d’Orta”, i ara també han afegit la lletra “h” pel vici de copiar sense esbrinar.

Vaig tindre una gran alegria quan un veí d’Orta va proporcionar-me el llibre escrit l’any 1716 per Fra Pacifico Guifo Pirella i publicat l’any 1732, però la decepció ve quan veus fou afectat pel Decret de Nova Planta, i per tant en estar traduït al castellà també afegiren la lletra “H” a Orta. Un altre llibre que passa el mateix és el publicat el 1774 per fra Francisco Marca que tracta de Sant Salvador en la “Chronica Seraphica de la Santa Provincia de Cataluña”. Curiós també com la annexió de Catalunya la consideren una “província” però això ho deixarem aquí, el que importa és el que varen escriure sobre pare Salvador. Si seguim en altres publicacions entrem al 1967, quan Ernesto Zaragoza Pascual també publica en castellà i no cal dir que la “h”, a Orta està a tot arreu. També el mateix any publica Francesc Gamissans, que en plena dictadura franquista ho fa en català amb un pròleg presentació a carrer del Bisbe de Girona. Monsenyor Narcís Jubany, però el topònim Orta segueix amb la versió borbònica, és a dir amb la “h”. Del mateix autor l’any 2006 publica un llibret resum posant el mateix topònim invariable, és a dir, el que no s’ha de posar.
Totes aquestes publicacions i altres llibres d’autors diversos, que fan referència a Sant Salvador, així com articles, fulls parroquials i altres informacions obtingudes, crec seran suficients per poder explicar amb més fidelitat els passatges principals de la vida de Sant Salvador i fer-nos una idea més aproximada, mirant de suavitzar certs criteris que en estar escrits per servidors de Déu, de vegades tenen una tendència religiosa massa accentuada, que costa fer entendre a la gent poc feta en religió que cal respectar. Per suposat que per la meva part Orta mai portarà la “h” al davant.
Tota la bibliografia consultada, coincideix que el pares de fra Salvador vingueren a establir-se a Santa Coloma de Farners, procedents de la illa de Sardenya, aleshores sota domini de la corona catalano-aragonesa, i de parla sarda, si be pel que sembla a la Catalunya d’aquells anys hi havia altra gent de la mateixa procedència, i possiblement per això fou un reclam, cosa que no sabem amb certesa. 
La majoria dels autors consultats ens diuen que els pares anaren directament a l’hospital en la major part de versions, ja com ajudants, porters o beneficiats, però esbrinant altres informacions hem trobat que també diuen que son “modestos labradores”, i arriben a Santa Coloma de Farners i van a jornal possiblement perquè a l’illa de Sardenya la situació encara estava pitjor, i son els marquesos de Rupit els que els donen feina per les tasques del camp, com a senyors de la contrada. Altra versió ens diu que anaren a treballar a la Granja dita de Masdevall, de la qual avui en dia només en queden restes de les seves ruïnes.
Sigui per una malaltia que agafen i també pel temor a que fos las pesta negra, per aquells anys molt arrelada, els porten a l’hospital on troben feina i habitatge, per ajudar a les tasques auxiliars de l’hospital i tindre cura de la porteria, que aleshores ja tenen una nena, que seria la germana gran de Salvador. D’aquesta estada sense concretar dia sabem que el mes de desembre del 1520 te lloc el naixement del nadó que li posem per nom Salvador, possiblement en coincidir en les festes de Nadal, i tindre en compte el concepte religiós del naixement del Salvador, i és el nom que troben com més adequat.

Capitol 2

SANT SALVADOR D’ORTA – EL RESPECTE.
És evident que en tractar temes de religió cada persona te el seu concepte, ja sigui parcial o totalment sobre la credibilitat de cert aspectes, i fins i tot, i això no és nou, que el seu allunyament de qualsevol religió és total. Com no entrarem en aquesta polèmica que pot derivar en comentaris molt particulars, si que demanem una mica de respecte, per si en algun passatge i fets dels propers capítols no s’està d’acord. Com es va dir ahir, com a preàmbul, la vida de Sant Salvador ha estat explicada de diverses maneres, de les quals algunes ofereixen un sentit més planer sobre els fets miraculosos, i altres alteren més el seu significat, tot depenent de qui ha escrit la seva història. També podem caure en el mateix error, tot i que procuraré no fer-ho, però és evident que tota història s’ha de consultar de totes les fonts possibles per cercar la màxima proximitat i imparcialitat.
També cal tindre molt en compte la època que va viure Sant Salvador, és molt diferent a l’actual, i encara que només han passat 468 anys, d’aquell 1547 que va arribar al convent d’Orta, la evolució de la vida ha canviat, inclús pel que fa al seguiment religiós d’algunes persones. És notori saber, que la mateixa església no va tindre en compte els fets miraculosos, ni en vida de fra Salvador, ni en ser beatificat, però si cal tindre present les atribucions que van donar testimonis directes, de curacions i miracles que així ho van considerar i ningú els pot negar per la seva evidència i veracitat d’una realitat que varen viure en persona.
D’aquest recull d’informació caldrà tindre en compte la biografia que consta en el primer Procés de Beatificació i les aportacions del llibre editat el 1732 per Fray Pacifico Guifo i Pirella, tot i la seva complicada versió en explicar els fets. D’altres autors més moderns anirem espigolant la part literària, què, a parer propi, pugui estar més propera a la veracitat històrica, més que a llegendes que de vegades pretenen influenciar en derivacions de dubtosa procedència, fins i tot imaginatives.

 Com al llarg de la història veiem que les èpoques “difícils” és succeeixen una darrera l’altra, també en aquest segle XVI que li va tocar viure a fra Salvador no era camí de roses. La política i la religió des què el món és món, van agafades de bracet i una amb l’altra és complementen, quan en realitat la seva funció és ben diferent en el sí dels seus propòsits. En aquella època, recent expulsats el àrabs de la península pel “Reis Catòlics”, les lleis per mantindre l’ordre intern, van enfocades en potenciar oficialment el cristianisme per part de l’Estat, no tan sols com a creença en la fe, i a imitació d’altres nacions del continent, amb el vist i plau del Papa, es crea la Santa Inquisició, per acabar amb la quantitat d’actes de bruixeria i superstició que pregonen gent de vagància, captaires i vividors, que distorsionen la fe catòlica predicada pels seus apòstols, fins i tot portant a la foguera a persones que més tard foren santificades, però que al seu moment no eren de bon grat dels inquisidors, per un excés de cel religiós. Sense entrar en més detalls, dels quals se’n poden escriure pàgines, el dilema que tenen els frares franciscans amb fra Salvador, consisteix precisament en controlar i en part apartar de la vida pública al frare miraculós, per evitar conflictes innecessaris. Però és dóna el cas, que l’actitud piadosa i el total compliment de les estrictes regles franciscanes, el jove frare les porta en obediència absoluta, dedicant el poc temps lliure que li permeten les seves obligacions, a passar hores i hores en oració i súplica, la qual és observada rigorosament sense trobar cap falta. No obstant, i ho veurem al llarg dels capítols següents, fra Salvador rep reprimendes dels seus superiors que mai protesta, ans al contrari la seva resposta sempre és amb una altra oració feta amb tota la humilitat que el caracteritza, en penediment propi, i perdonant als que li apliquen les reprimendes, deixant sempre en oració a la voluntat de Déu el bon afer celestial, del qual confia havent omplert la seva vida.
Així doncs, no podem considerar llegenda, quant son tants els fets i seguiment de tota la seva biografia de la seva vida, de la qual han estat tants i tants els testimonis que així ho han manifestat i transmès vers les generacions.
En la confiança mereixi el vostre seguiment, durant els pròxims dies anirem fent esment a la trajectòria de frare Salvador, fins que va arribar als altars el 1938 en plena guerra civil, quan precisament la nostra terra estava passant per moments ben difícils pels seus habitants.

Capitol 1

ORTA SANT SALVADOR – UN SANT NOSTRE.
Iniciem a partir d’avui un seguit d’articles destinats a donar a conèixer en més profunditat, la figura de Sant Salvador d’Orta com així és conegut sense haver nascut en aquesta localitat, ni tampoc haver-hi mort, però de vegades i en aquest cas així és, la petjada de la seva estada ha fet mèrits més que suficients per considerar-lo un Sant de casa.
Per no alterar la finalitat de “Orta sempre al cor”, destinat a la recuperació del topònim, també seguirem incloent els articles, que son mereixedors de publicar per tal els lectors tinguin ple coneixement de la falta de respecte que s’ha tingut i es manté, en anomenar el nom de la població com encara es fa en l’actualitat.
Sense cap pretensió es pugui considerar un altre llibre dels publicats fins ara, de la vida i miracles de Sant Salvador, procurarem de tots ells i d’altres publicacions, agafar amb el màxim rigor totes les parts més interessants per conèixer millor com va ser la seva vida i en particular de la seva llarga estada a Orta, de la qual en queden records vius i sentits de persones que per contalles dels seus avantpassats no queden en l’oblit.
El frare Salvador, fra Salvador per abreujar i tal com se’l anomena freqüentment, forçosament va lligat amb la religió que va sentir intensament, però el més essencial va estar la seva humilitat i ganes de servei llargament demostrades durant tota la seva vida. Si mirem el Santoral de l’església podem veure com han passat a la glorificació dels altars personatges de més considerada vàlua, en especial per ocupar càrrecs de responsabilitat clerical que van des de bisbes fins als papes, però si ho permeteu, el senzill “salvadoret”, mai va tindre aquesta categoria ni pretensió, però és evident, que els seus mèrits també l’han portat als altars amb el mateix mereixement o potser més que altres que comparteixen el santoral catòlic.

 El poble d’Orta és sent orgullós del seu pas pel convent de Ntra. Sra. dels Àngels, dit per l’època de Nostra senyora de Gràcia d’Orta, que comparteix actualment amb nom de Sant Salvador d’Orta per pronunciament popular, donat que l’estima que manifesta en el seu honor, potser és més per la seva persona, que no per la trajectòria miraculosa, de la qual se’n ha fet per part d’escriptors i historiadors un gra massa, com s’acostuma a dir. Ara bé, es evident i així testimonialment és transmet de generació en generació, que durant els més de deu anys d’estada, i la gran quantitat de gent que va acudir a Orta durant aquells anys, perdura en el record, molts dels fets ocorreguts encara que en versions moltes vegades dispars.
El que és evident i en això hi ha plena coincidència, és la senzillesa del seu comportament, en sentir la religió en grau tan elevat, que possiblement en aquest pensament perpetu, la seva potestat divina era reforçada per aquest ànim de servir als més desfavorits, que ell volia impregnar als seus peticionaris, per fer-los partícips actius en una fe que encomanava amb la més pura senzillesa del món. 
Dit així pot semblar com una ideologia sectària, però lluny d’aquest aspecte, només caldrà veure al llarg dels propers articles, que fra Salvador no era un predicador com a tal, sinó què, en sortir a dalt dels 33 esglaons que porten a l’entrada del convent, el seguit de malalts, acompanyants, curiosos i observadors es veien impregnats d’aquest èxtasis col•lectiu que la seva persona impregnava pel sol fet d’aparèixer. No cal dir, que baixant les escales d’una en una, i prenent atenció als seus pelegrins, en una sola mirada o posant la ma a sobre el cap de l’afortunat que rebia aquest privilegi, era més que suficient per expandir la seva humanitat a la resta de gent que diàriament acudia per les seves supliques. Era Sant Salvador realment l’home miraculós?, més endavant en parlarem. 
Sense aprofundir més en aquest capítol, i donat que no tothom comparteix els mateixos sentiments en religió, el sol fet que fra Salvador hagi passat a la consideració de Sant, no resta encara que sigui per respecte, donar el reconeixement que mereix i per suposat el renom que aporta a Orta amb la qual va estar vinculat i ho serà al llarg dels segles.