Capitol 19

SANT SALVADOR MÉS DE 10 ANYS A ORTA
Del capítol anterior sobre l’estat d’èxtasi que tenia tot sovint fra Salvador, no farem cap comentari que pugui ser contrari a l’acte de fe que comporta tota creença en religió, només afegir que si doneu una ullada a aquesta ciència, serà més comprensible la situació que es troba la persona que entra en aquest estat per la qual és observat per terceres persones, però el mateix interessat està temporalment aïllat , com si res hagués passat en retornar a l’estat habitual.
Així tenim a fra Salvador, en no poder ser acusat de cap mala conducta, i els seus moments d’èxtasi de no per observat haguéssim passat desapercebuts. Una cosa és ben evident, quan ja no és coincidència que en una mateixa persona li van recaient atribucions per fets sobrenaturals, que en la persona de fra Salvador es produeixen en tal freqüència que no es poden amagar, i aquest Do de Profecia, va lligat en la seva forma de ser i actuar en la creença en la fe catòlica que és l’ànima i la vida de la seva existència. Aquestes observacions no son més que per infondre respecte, a la quantitat de curacions i miracles atribuïts, del qual fra Salvador només és el portador. Per això, ell sap en plena consciència que no fa cap miracle, però sap perfectament que està destinat per fer-los i la pròpia gent ho acaba per reconèixer i així al seus goigs ho canta en sentit fervor les frases que diuen:
En Orta Verge i Senyora,
Mare de Nostre Senyor
Grans miracles fa tot hora
Déu per frare Salvador.

La seva estada a Orta, la poden seguir segons la documentació consultada, com la continuïtat del que va passar en la seva estada en diferents convents, per això fa llargues estades a la seva cova, és enviat pels pobles de la comarca a la recapta d’almoines, i de vegades el pare Guardià no autoritza la seva aparició davant aquella allau, que acampa com pot per Orta sense abandonar el lloc, esperant el miracle, que de vegades passen dies i setmanes aguantant les inclemències del temps, en un pelegrinatge que sacrifiquen potser de la mateixa manera que a dintre el convent ho fa fra Salvador, que li demana a Déu el compliment de les seves “promeses”, les quals li recorda en desconsol moltes vegades, en considerar no ha estat suficientment escoltat pel aquells Crist crucificat, al que demana clemència no per a ell, sinó per aquells malats que sense cap culpa la vida els ha fet injustament. 
D’aquí que a Orta també hi fan cap persones il•lustres, sacerdots, prelats i gen noble i adinerada, els quals volen ser testimonis directes de tot el que han sentit explicar. Com més endavant tractarem, aquestes informació arriben fins els mateixos tribunals de la Santa Inquisició, la qual comença a investigar i tenen els dubtes que tot aquest moviment que és produeix a Orta, sense tindre clara la funció d’aquest frare que diuen fa tants miracles, que la gent admira i els comença a preocupar.
Així del text original per la seva beatificació en trèiem el següent fragment:
“Entre els dons graciosos, i sobrenaturals que, com les visibles estrelles del firmament, bellesa que adornen al invisible Cel d'una Ànima Santa, té el primer lloc el Do de Profecia, llum, que amb immediatesa i avantatjosa preeminència es deriva de la primera llum de la Divinitat, de la qual participa efectes tan meravellosos com són, els que té reservats per si la Infinita Saviesa.
Entenguis aquesta Sobirana llum a il•luminar l'Entesa, amb vista a coses naturals i sobrenaturals, ocultes en l'abisme de la futurició i contingència; o ja passades i sepultades al sepulcre de l'oblit; o ja a les presents, per reservades i segellades a l'Arxiu impenetrable del cor, o retirades de la humana notícia, per la molta distància. En totes elles brilla aquesta Divina Llum, vencent amb la Majestat Poderosa dels seus raigs tanta varietat d’ombres, que oculten la veritat per al coneixement.
Aquest gran Senyor i Sobirana Llum que va gaudir fra Salvador en eminentíssim grau, ja que va conèixer els secrets més ocults dels cors, descobrint amb secret als delinqüents, els seus pecats, perquè amb les llàgrimes de penediment rentessin les seves taques, subjectar-los als claus de l'Església, per a la remissió. Prevenia així mateix els esdeveniments, i coses futures, que en els capítols antecedents s'ha donat alguna notícia. Referirem per ara alguns casos dels mes principals, i no és possible, per evitar la prolixitat, fer memòria de tots”.

capitol 18

ELS ÈXTASIS DE FRA SALVADOR.
De les observances que feien el pare Guardià i la resta de frares de la Comunitat franciscana d’Orta, sobre el comportament de fra Salvador en les seves hores d’èxtasi prolongades, que cridaven la curiositat aquell aïllament d’aquest món, i centrat de tal forma el seu esperit com qui està a la Glòria, on només feia que pregar per les seves ànsies insaciables de patir les penalitats i mortificacions terrenals, demanant perdó en rigorosa penitència en considerar que la seva inquietud i obra vers els altres, encara no era prou complerta, i el seu assossec era la constant de l’auto penitència que s’aplicava a si mateix. Mirant sense treure la vista del crucifix, començava la seva tanda d’oracions inacabable sense adonar-se que l’estaven observant. “En el nom de Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, amb el seu Jesús-Maria final, retornava a la vida monacal, a la seva cuina, com si res hagués passat.
En la lectura de moltes biografies de Sants i Santes, que feien els frares en les hores durant les hores dels àpats d’obligat silenci, no cal dir que existia molta similitud amb el comportament de fra Salvador, que per la seva part mai feia cap comentari al respecte, just al contrari quan era a ell el predicador de torn en feia tots els elogis d’aquelles santedats i la seva obra realitzada. Per altra part, el pare Guardià no tenia motiu de cap represàlia i càstig intern, perquè precisament el reconeixement de culpes i lloances en les seves hores de èxtasi complien tots els requisits del catolicisme, la seva doctrina i les regles de la mateixa ordre dels franciscans.
Del text presentat per la seva beatificació en traiem unes pinzellades, per veure com era el seu redactat, traduït del castellà antic.
“Tot el seu anhel era desbastar la carn, una que alleugerit el seu esperit de la molesta hecatombe del cos, esdenti-les lliures els vols a l'espera de la Divinitat, centre dels seus desitjos, i mòbil de les seves esperances com el Servei de Déu a força i activitats de les seves mortificacions i penitències estigués lliure de les penalitats carregoses del Cos, va estar mes apte per sobrenaturals raptes i meravellosos èxtasi, en què afavorit de Déu, va ser molt freqüent, Segon consta del Procés de la seva vida, fet per ordre del Senyor Bisbe de Tortosa. Com en les dolces conferències, que aconseguia en l'Oració, la seva Ànima es dilatava tant el seu Esperit, del seu goig es participava alens, i vigoroses forces de la Carn postrada, podent dir amb David: el meu cor, i el meu carn s'alegren en Déu viu. Com per referir tots els raptes que va tenir, seria necessari un gran volum, només per complir amb la història, i satisfer els devots del Sant, referiré aquí alguns.”

En la pregària fervent es va fer tan familiar amb el seu Diví Amo, que aquest li va obrir pas, par a demanar-li amb la major confiança la seva paraula. Estant una nit d'oració davant la imatge de Jesucrist Crucificat,” els frares que estaven al seu entorn, van sentir de Sant Salvador que amb eficaces veus deia; "Senyor vós m'ho heu promès, Vós ho heu de fer". Aquestes mateixes paraules, sense advertir la seva humilitat, les van escoltar altres, que va repetir per algunes vegades, augmentant el fervor en dir-les.
Van advertir els religiosos, que després es va posar de peu, i va dir: Com Senyor meu, el que vostra Majestat m'ha promès, no m'ho vol complir ara ?. En Vós Senyor no és possible, ni pot haver engany, quant m'heu dit, i ofert, sent com sou la primera Veritat: faci-ho la vostra Majestat per la seva Santíssima Mare, que l'hi prega, com jo, per la seva intercessió i mèrits s'ho suplico. Van estar alguna estona suspesos els religiosos, i sense sentir la resposta, van veure després, que apropant-se mes a la Santa Imatge de Crist, li va dir: O Déu meu! Vós m'ho heu promès i heu de fer-ho; i dit això va quedar arribat en un profund èxtasi.
No va ser aquesta menor confiança, però la seva encara mes encoratjada, que la de Moisès, demanant a Déu, per al seu poble el perdó del pecat de la Idolatria, en donar al desert adoracions a un vedell. Més qui no s'admira de veure un pobre i humil frare, molt distant de Déu per Criatura, amb un tracte, i comunicació tan íntima d'amic, quan l'amistat sempre es demana extrems, o persones iguals !.
En moltes ocasions encès el servent de Déu, penetrat del foc de l'Amor Sant, eren tan valents els impulsos de la seva Esperit que s’aixecaven el pes del cos a la regió de l'aire. Així moltes vegades estant habitant en el Convent de --------- de Orta, va ser vist elevat i aixecat del terra, quatre vares enlaire. Un dia estant davant de l'Altar Major, en què es venera la S Imatge de NS --------, cap pregària el Beneït Servent del Senyor; i contemplant la grandesa de Déu, va quedar el seu esperit tan elevat en el Senyor, que davant de tot el poble que es trobava en l'Església, va ser vist el seu cos aixecat del terra, mes d'una vara enlaire, per on tots van quedar plens d'admiració i van lloar Déu al seu sant. Moltes altres vegades, com grimpant l'aire, va ser vist anar pel, com podria per ferm, i sòlid paviment ja des del Claustre a l'Església, ja també des del Cor cap al Altar Major, en què adorava a la Verge, dolç afany de les seves afectes, i la seva molt estimada Senyora”.
Per no allargar massa el text original, cal afegir la gran quantitat de gent que demanant la curació de Sant Salvador es concentrava de tal manera, que tots els cronistes indiquen eren més de dos mil entre malalts i acompanyants, i foren testimonis del “Miracles de les tres Entorxes” , que il•luminaren l’entorn del convent amb grans resplendors en invocació al Misteri de la Santíssima Trinitat. Sobtadament la gent concentrada va començar a cridar !!!Miracle¡¡¡, !!!Miracle¡¡¡, i en gran feina es va poder evitar tots aquells que tallaven petits trossos del seu hàbit que impartint el “in nomine Patris....” tants malalts havien curat.
També s’ha pogut constatar, que havent la mateixa multitud davant el convent d’Orta com era habitual, i en arribar l’hora i no aparèixer fra Salvador, en anunciar la seva in disponibilitat va condir el pànic de tal manera, que entre llàgrimes i plegaries, la gent va envair l’església de tal manera, que estrenyent-se uns amb els altres, en aquella fe convertida en èxtasis col•lectiu, era impossible posar un ordre i serenitat. Sobtadament aparegué de la muntanya de Santa Bàrbara un petit núvol en forma allargassada de fosca negror, el qual es va parar just davant el convent on tenien efecte les curacions. En uns instants aquell núvol es va transformar en brillantor de plata, al moment que sanaven tots els malalts.
D’altres fets i vivències que relaten la documentació de beatificació en parlarem més endavant.

Capitol 17

ELS MIRACLES DE SANT SALVADOR S’ESCAMPEN.
Avui arribem als 150 articles publicats sobre Orta, el seu topònim, part de la seva història, i dels personatges que li han donat nom universal. Sant Salvador és un d’ells, continuant amb la seva biografia.
Sant Salvador (fra) arriba a Orta procedent d’altres convents per ordre dels seus superiors, que no saben on enviar-lo per tal no el segueixin aquella massa de gent, que li atribueixen els miracles, què malgrat la evidència manifesta, l’església no vol reconèixer i el propi frare Salvador, diu que ell no fa altra cosa que difondre els evangelis per tindre fe i portar una vida cristiana, estar al costat dels pobres i desfavorits, per alleujar el patiment de la seva existència sobre la terra. El cert és que a Orta, malgrat estar allunyada de les grans capitals, cava vegada anava més gent, i per tant augmentaven els problemes d’allotjament i provisions alimentàries com s’ha dit tantes vegades.
No era cap falta de previsió ni ganes per donar atenció a tots els nouvinguts a Orta, però ja era freqüent que en determinades èpoques, superava les dos mil persones i ja començava a ser normal, fins per setmana santa, què aquesta quantitat es duplicava. Per la meitat del segle XVI les illes del mediterrani i el regne de Nàpols, encara eren de la corona catalano-aragonesa, i per tant el trànsit de persones per via marítima era important i més ràpida que aquells que venien de Flandes, Alemanya i França, normalment gent adinerada.
Com eren temps d’heretgia i el cristianisme passava per moments difícils, els pares franciscans, tot i veient en fra Salvador un comportament impecable, no sabien com resoldre aquella situació, i per això el destinaven a la cuina en una obligada ocupació, evitant en lo possible el contacte extern, que com hem dit també, suposant no el reconeixerien era enviat pels camins plens de pols a recollir les almoines, on la seva acció curativa es produïa arreu.

De les virtuts que el P. Marca fa referència als seus escrits per la beatificació, en fem un resum, basat naturalment en la seva trajectòria religiosa, a la qual va dedicar la seva vida nostre Sant Salvador.
“El cúmul de les virtuts, és el suport fermíssim de la cristiana, i mística perfecció, en l'exercici i pràctica consisteix la solidesa de l'Esperit, que només en aquesta tasca té el seu descans i lliura la seva medra, no en inquietuds fantàstiques i perilloses, sinó en la continuació d'operacions santes.
En els diversos successos de la Vida d'aquest Varo Sant, es descobreix el cúmul de totes elles, sense que en ell trobi a faltar exercici de Virtut alguna, doncs totes, com el seu propi centre, van descansar en el seu cor pur. En tot va ser una cura de la gràcia, aconseguint amb ella les meravelles dels seus delicats pinzells, xifrant en el seu càndid pit, com en dilatat mapa, les perfeccions d'un Varo perfectíssim. Entre la bella varietat de les virtuts, per l'elevat del seu objecte, té la primacia les Theologales, sent d'aquestes la Fe, la qual té la preferència, perquè és el fonament de l'edifici cristià, i la ferma columna, sobre qui escrigui el pes de l’espiritual Palau.
En l'exercici de la virtut insulsa de la fe, va tenir singularíssim privilegi el Sant fra Salvador, trobant-se sempre el seu enteniment tan obsequiosament rendit a les veritats catòliques, que mai se li va oferir ni lleu ombra, que pogués atrevir-se a la valentia de les seves llums, sí que van ser tan esforçades, les que el Senyor li va comunicar, que van ser suficients per il•luminar a molts pecadors, postrats en el somni de la culpa, restituint a la vida de la Gràcia, com podem veure.
Va ser singularíssim el culte i devoció, que va tenir a la Sobirana Reina del Cel, venerant-la com amantíssima Mare, i afermant en ella tots els seus encerts, que en un altre lloc direm. Així mateix va ser devotíssim dels Sants Àngels, i demés Cortesans del Cel, Especialment de sant Pau, a qui venerava com a singular Patró, i tutor seu. Venerava també amb tendra devoció els Santíssims Noms, especialment els de JESÚS I MARIA, sent aquests el Nord, que el guiaven en les seves oracions. Aquesta admirable devoció a la Verge Santíssima, és argument d'una Fe heroica; perquè com va dir Clement Alexandrino, és la Mare de Déu el Ceptre i Corona de la Fe Santa. Te finalment la fe per afecte, l'obrar miracles, de sort, que segons Sant Mateu, al que té Fe, res els és impossible. Tan rars i admirables van ser, els que va obrar fra Salvador, amb la virtut, que li va comunicar l'Altíssim, que sembla res li resta impossible, contestant aquests la gran Fe, que es trobava adornat.
La seva Esperança insulsa va ser constant, intrèpida i valerosa, sense que mai retrocedissin els seus fervors, per mes àrdues que fossin les dificultats, perquè per esperar ferm l'assoliment de l'Eterna Benaurança, tenia fet el concepte de la seva fragilitat i altíssim concepte de la Divina Misericòrdia, àncores que li van constituir la major fermesa; aquella per mitjà de la humilitat profundíssima, i aquesta, amb una santa propensió d'imitar, per mitja d'una vida mortificada, aspra i penitent, el Salvador primer, en els mereixements afanava la seva salvació.
En totes les seves oracions tenia per objecte l'Eterna Glòria que esperava, en què segons Sant Joan Chrisostomo consisteix l'heroïcitat de l'Esperança, Aquesta com tan ferma i gran en fra Salvador li va obrir pas per a com la major familiaritat reconvenir a Déu de la seva promesa, doncs dispensant per aquesta ocasió a la seva modèstia, no excusant la seva humilitat el demanar dels seus meravellosos reptes. Com ferm i robust en aquesta virtut, amb intrepidesa animosa per les dificultats, ocasionades de l'obediència, així dins com fora del claustre, especialment en els viatges per a les almoines i repartició d'aquestes com a porter, encara que fossin escasses, tenia sempre la confiança en la Divina Providència, la qual entre les seves mans les augmentava, perquè als seus pobres no els faltés el socors.

Capitol 16

ELS MIRACLES DE SANT SALVADOR S’ESCAMPEN.
Avui arribem als 150 articles publicats sobre Orta, el seu topònim, part de la seva història, i dels personatges que li han donat nom universal. Sant Salvador és un d’ells, continuant amb la seva biografia.
Sant Salvador (fra) arriba a Orta procedent d’altres convents per ordre dels seus superiors, que no saben on enviar-lo per tal no el segueixin aquella massa de gent, que li atribueixen els miracles, què malgrat la evidència manifesta, l’església no vol reconèixer i el propi frare Salvador, diu que ell no fa altra cosa que difondre els evangelis per tindre fe i portar una vida cristiana, estar al costat dels pobres i desfavorits, per alleujar el patiment de la seva existència sobre la terra. El cert és que a Orta, malgrat estar allunyada de les grans capitals, cava vegada anava més gent, i per tant augmentaven els problemes d’allotjament i provisions alimentàries com s’ha dit tantes vegades.
No era cap falta de previsió ni ganes per donar atenció a tots els nouvinguts a Orta, però ja era freqüent que en determinades èpoques, superava les dos mil persones i ja començava a ser normal, fins per setmana santa, què aquesta quantitat es duplicava. Per la meitat del segle XVI les illes del mediterrani i el regne de Nàpols, encara eren de la corona catalano-aragonesa, i per tant el trànsit de persones per via marítima era important i més ràpida que aquells que venien de Flandes, Alemanya i França, normalment gent adinerada.
Com eren temps d’heretgia i el cristianisme passava per moments difícils, els pares franciscans, tot i veient en fra Salvador un comportament impecable, no sabien com resoldre aquella situació, i per això el destinaven a la cuina en una obligada ocupació, evitant en lo possible el contacte extern, que com hem dit també, suposant no el reconeixerien era enviat pels camins plens de pols a recollir les almoines, on la seva acció curativa es produïa arreu.

De les virtuts que el P. Marca fa referència als seus escrits per la beatificació, en fem un resum, basat naturalment en la seva trajectòria religiosa, a la qual va dedicar la seva vida nostre Sant Salvador.
“El cúmul de les virtuts, és el suport fermíssim de la cristiana, i mística perfecció, en l'exercici i pràctica consisteix la solidesa de l'Esperit, que només en aquesta tasca té el seu descans i lliura la seva medra, no en inquietuds fantàstiques i perilloses, sinó en la continuació d'operacions santes.
En els diversos successos de la Vida d'aquest Varo Sant, es descobreix el cúmul de totes elles, sense que en ell trobi a faltar exercici de Virtut alguna, doncs totes, com el seu propi centre, van descansar en el seu cor pur. En tot va ser una cura de la gràcia, aconseguint amb ella les meravelles dels seus delicats pinzells, xifrant en el seu càndid pit, com en dilatat mapa, les perfeccions d'un Varo perfectíssim. Entre la bella varietat de les virtuts, per l'elevat del seu objecte, té la primacia les Theologales, sent d'aquestes la Fe, la qual té la preferència, perquè és el fonament de l'edifici cristià, i la ferma columna, sobre qui escrigui el pes de l’espiritual Palau.
En l'exercici de la virtut insulsa de la fe, va tenir singularíssim privilegi el Sant fra Salvador, trobant-se sempre el seu enteniment tan obsequiosament rendit a les veritats catòliques, que mai se li va oferir ni lleu ombra, que pogués atrevir-se a la valentia de les seves llums, sí que van ser tan esforçades, les que el Senyor li va comunicar, que van ser suficients per il•luminar a molts pecadors, postrats en el somni de la culpa, restituint a la vida de la Gràcia, com podem veure.
Va ser singularíssim el culte i devoció, que va tenir a la Sobirana Reina del Cel, venerant-la com amantíssima Mare, i afermant en ella tots els seus encerts, que en un altre lloc direm. Així mateix va ser devotíssim dels Sants Àngels, i demés Cortesans del Cel, Especialment de sant Pau, a qui venerava com a singular Patró, i tutor seu. Venerava també amb tendra devoció els Santíssims Noms, especialment els de JESÚS I MARIA, sent aquests el Nord, que el guiaven en les seves oracions. Aquesta admirable devoció a la Verge Santíssima, és argument d'una Fe heroica; perquè com va dir Clement Alexandrino, és la Mare de Déu el Ceptre i Corona de la Fe Santa. Te finalment la fe per afecte, l'obrar miracles, de sort, que segons Sant Mateu, al que té Fe, res els és impossible. Tan rars i admirables van ser, els que va obrar fra Salvador, amb la virtut, que li va comunicar l'Altíssim, que sembla res li resta impossible, contestant aquests la gran Fe, que es trobava adornat.
La seva Esperança insulsa va ser constant, intrèpida i valerosa, sense que mai retrocedissin els seus fervors, per mes àrdues que fossin les dificultats, perquè per esperar ferm l'assoliment de l'Eterna Benaurança, tenia fet el concepte de la seva fragilitat i altíssim concepte de la Divina Misericòrdia, àncores que li van constituir la major fermesa; aquella per mitjà de la humilitat profundíssima, i aquesta, amb una santa propensió d'imitar, per mitja d'una vida mortificada, aspra i penitent, el Salvador primer, en els mereixements afanava la seva salvació.
En totes les seves oracions tenia per objecte l'Eterna Glòria que esperava, en què segons Sant Joan Chrisostomo consisteix l'heroïcitat de l'Esperança, Aquesta com tan ferma i gran en fra Salvador li va obrir pas per a com la major familiaritat reconvenir a Déu de la seva promesa, doncs dispensant per aquesta ocasió a la seva modèstia, no excusant la seva humilitat el demanar dels seus meravellosos reptes. Com ferm i robust en aquesta virtut, amb intrepidesa animosa per les dificultats, ocasionades de l'obediència, així dins com fora del claustre, especialment en els viatges per a les almoines i repartició d'aquestes com a porter, encara que fossin escasses, tenia sempre la confiança en la Divina Providència, la qual entre les seves mans les augmentava, perquè als seus pobres no els faltés el socors.

Capitol 15

ORTA ES COL-LAPSA DE PELEGRINS.
Fent agenollar a tota aquella multitud de gent, donant la benedicció i dient “En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”, fra Salvador inicia la seva estada al convent d’Orta, la més llarga de totes d’estada en un convent, i per aquest motiu fou conegut com “Fra Salvador d’Orta”, en la seva època i a partir de la seva beatificació ja li van atribuir “Sant Salvador d’Orta” que és el que perdura pels segles dels segles.
Tal com havíem dit en el capítol anterior, ens situem a la primera arribada massiva de pelegrins a Orta que van directament al convent de Ntra. Sra. --------, a la trobada de fra Salvador moguts per aquesta fama que de boca en boca s’havia transmès, en haver-lo localitzat després de la sortida del convent de Lleida.
Com les cròniques ens parlen de quantitats de vegades massa exagerades, en aquesta ocasió en ser la primera, podem afirmar fou molt nombrosa, de manera que és parla d’un col•lapsa-me’n general, donat que si anaven tants carruatges de totes les mides i capacitats, certament cap explanada estava preparada per atendre aquesta gernació, que a ben segur no faltaren empentes per aconseguir un lloc de privilegi, i estar el més a prop possible del sant, per les ànsies de ser els primers en obtindre la curació pel malalt que portaven.
Prèviament a la seva aparició, es van obrir les portes del convent per confessar aquells que ho demanaven i cal suposar que per torns, també els fidels que volien fer les seves plegaries i oracions. En aquest punt, como no hi ha res escrit, podem suposar les dificultats d’organització. Fra Salvador tampoc havia vist mai cosa igual, i es va retirar a orar en silenci per demanar a Déu la seva voluntat per tota aquella gent, de la qual considerava que no tots estaven preparats en la fe cristiana i no eren mereixedors sense penediment dels seus pecats.

 En aquesta confiança i en el moment oportú aparegué fra Salvador al pòrtic del convent sobre l’escalinata, i havent fet la benedicció com s’ha dit en un principi, en el silenci més absolut i davant la mirada expectant de tots els presents, es va dedicar a passar entre mig de tota la gent concentrada, posant la mirada a sobre els malalts, que al moment de posar-los la ma al cap en senyal de complaença anaven sanant d’immediat de les seves afeccions o malaltia. No cal dir, com els crits d’alegria anaven sorgint a cada miracle efectuat, amb la corresponent admiració dels familiars de la persona curada, i la gent que tenia al costat.
De tot aquest sentiment, quedaven relegats aquells que no havien rebut tal benefici, els quals anaven al darrere de fra Salvador per pregar i suplicar la seva curació, als quals fra Salvador els deia que ell no feia miracles, que només actuava en nom del Senyor, i tots aquells que estaven en pecat o no tenien fe amb Ell, tenien temps per reconciliar-se, penedir-se i un cop la seva fe tingués el grau satisfactori, es podien presentar de nou.
D’aquella primera concentració se’n va fer tanta ressonància, que a partir d’aquell moment el convent d’Orta i l’acció miraculosa d’aquell jove frare de nom Salvador, va córrer la veu en totes les direccions de la rosa dels vents, i com veurem més endavant, foren gent de Navarra, País Basc, Castella com també de França i més enllà, que vingueren fent aquest grans trajectes per cercar la certesa miraculosa que fins i tot se’ls feia estrany.
Davant aquesta evidència, l’admiració de la resta dels frares del convent i de les autoritats d’Orta, estaven en una situació que no sabien per on tirar. Internament potser el pare prior del convent tenia el gran dilema entre reprimir al frare Salvador, amb lo qual potser era una ofensa també per al Creador davant aquella evidència, com per altra banda la justificació que podia donar als seus superiors de l’orde franciscana, que estaven atents sobre la evolució dels fets, a la vegada que tenien el dubte de l’acceptació per part de la Santa Inquisició.
Cal tindre en consideració que així com fins ara, la gent que acudia als convents anteriors era de la classes més humil, en el cas d’Orta venia gent benestant portadora de la seva bossa de diners, però que això no resta tinguessin plena fe cristiana, i la necessitat de curació era la mateixa. El fet és què els donatius afloraven al convent com mai havien estat, i també aquesta conseqüència era tinguda en compte, per la precarietat que sempre patien els franciscans per atendre les demandes pelegrines.
Per altra banda les Fondes i Hostals de la població d’Orta, no tenien prou capacitat per allotjar tanta gent, i no cal dir els beneficis que representava tindre sempre plena ocupació, que a més es feia extensiva a altres cases i les masies del camp. També a la plaça d’Orta on tenia lloc el mercat, es va arribar a l’abús dels preus, que fra Salvador sabedor d’aquest fet, va anar a reprimir al comerciant usurer, al qual li va dir que no tindria descendència i així va ser.
No tenim una informació complerta, però a ben segur que també les veïnes poblacions d’Arnes, Lledó, Queretes, Prat de Comte, Bot i fins i tot La Fontcalda eren llocs d’allotjament, malgrat ésser poblacions petites i pel que fa a La Fontcalda, només tenim constància que a la mateixa casa que ocupaven els pares Trinitaris, als baixos tenien la capella amb la Mare de Déu de Gràcia, com era coneguda arreu els santuaris marians, i en tot cas alguna habitació pels pelegrins i poca cosa més. Fra Salvador (en parlarem més endavant), tenia molta fe per la Mare de Déu de la Fontcalda i les aigües curatives de la seva font, a la qual enviava aquells que patien malalties internes i digestives.
A partir d’ara i durant els deu o dotze anys que fra Salvador va estar a Orta, en parlarem més abastament en els propers capítols.

Capitol 14

FRA SALVADOR AL CONVENT D’ORTA
Amb només 27 anys d’edat i portant a sobre una gran trajectòria com a frare franciscà, sempre obedient i convençut en la voluntat de Déu, fra Salvador arriba a Orta procedent de Lleida.
Les intencions de la superioritat franciscana és la mateixa; portar-lo a lloc allunyats per tal de persuadir al seus seguidors en desistir anar a la seva recerca, i així els convents per on passa, tinguin la vida monàstica més assossegada i concentrats en el compliment estricte de les regles internes, i dedicar-se a la oració i atenció a la pobresa que truca a les seves portes, en la mesura que els és possible, tal com els va marcar el seu creador Sant Francesc.
Fra Salvador, arriba minvat del nivell cultural que altres han aconseguit per la dedicació que han disposat a l’estudi, mentre el nostre benvolgut frare s’ha fet un fart d’estar a la cuina i de recollir almoines a la gent del camp, a la qual ha prestat tota la seva atenció, i per això gaudeix de gran fama, que els propis superiors, n’hi ho poden entendre, com tampoc els agrada.
Fra Salvador però, és persona de gran voluntat i les seves conviccions religioses com hem vist en capítols anteriors, el porten a una situació d’èxtasi que viu en un altre món, i d’aquesta ajuda divina en treu profit per agafar experiència i tindre una visió de l’ambient que el rodeja i li toca viure, per tal de ser per mitjà de la seva persona, el que pot ajudar als altres necessitats què de comú és disposa a tindre en compte, sense distinció de cap mena.
Les autoritats d’Orta, tot i les comunicacions son força precàries tenen coneixement de l’arribada del futur Sant, i convençuts serà beneficiosa la seva estada, al poc d’arribar anaren fins el convent per saludar-lo i demanar a la vegada els tingués en compte en les seves oracions. Fra Salvador, amb la seva serietat i serenor del moment, els va dir, que propera la collita del blat fessin provisions de blat, palla i altres aliments per atendre la molta gent que visitaria Orta, població escollida per realitzar grans meravelles, per mostrar la seva omnipotència y exaltar la glòria de la Mare de Déu.
D’aquest advertiment, sembla que van prendre algunes mesures, en incentivar a la població tindre llits disponibles per atendre temporalment aquest pelegrinatge que fra Salvador els havia informat, malgrat això tot lo previst fou insuficient, veient-se desbordats en vindre a Orta més de dos mil pelegrins, i per la setmana Santa es va duplicar la xifra.

A Orta, la situació del convent de Ntra Sra. dels Àngels és encomiable en estar a peu de la muntanya de Santa Bàrbara i tindre al seu davant el casc urbà de la vila d’Orta que la separen uns dos quilòmetres, entre mig dels quals, s’escampa una gran plana plena d’ametllers i oliveres, molt significatives en la litúrgia, i que fra Salvador contempla en els pocs moments que disposa durant el dia. 
Malgrat la lectura d’alguns autors, que presenten a Orta com una població desèrtica, de geografia hostil en voler considerar com un desterro al desert l’estada de fra Salvador, possiblement per voler donar a entendre com un càstig el destí que donaren el frares franciscans a la persona de fra Salvador, cal dir, que la pròpia muntanya de Santa Bàrbara on està ubicat el convent, te llocs molt bonics, on els frares construïren petites capelletes per orar individualment en fer-hi estada per un recolliment interior de sacrifici, penediment i oració,
Els que coneixem Orta i així ho donem a conèixer als que no hi han estat, al davant del convent mateix existeixen algunes hortes, pous o sínies heretades dels àrabs, que permetien als frares treballar la terra per al sosteniment propi i de pelegrins transeünts que de les Terres de l’Ebre feien les rutes jacobines en direcció a l’Aragó. Passaren uns dies sense cap novetat i la tranquil•litat del lloc semblava haver deixat a l’oblit aquell moviment de gent que en les poblacions anteriors de l’estada de fra Salvador, havien alterat el funcionament intern. No per això, fra Salvador va fer cap canvi en el seu comportament, que va seguir fent oració a qualsevol moment lliure que li quedava, de tal manera que en retirar-se a la muntanya va escollir una balma pel seu recolliment, la qual ara és coneguda com la Cova de Sant Salvador.
Les autoritats d’Orta també tenien la seva preocupació en veure que de les promeses fetes a l’arribada no hi havia cap novetat, i els que de bon principi dubtaren ja estaven considerar com una cortina de fum les paraules del frare miracler, que s’havia aposentat al convent sense donar senyals de vida com s’acostuma a dir. En aquest impàs d’espera, com era costum al convent, fra Salvador acompanyat d’un altre frare, va sortir a demanar almoina, i en passar pels carrers d’Orta entre els portals d’algunes cases, ja va escoltar paraules de poca credibilitat i menyspreu a la seva persona, i que va replicar dient; “Vosaltres no esteu fent cas dels que us vaig anunciar i us torno a repetir que dintre de poc veureu com es compleixen les meves prediccions”
Efectivament als pocs dies, com una onada que venia de totes procedències, per tots els camins que arribaven a Orta, anaven plens de gent procedents de València, Aragó i de la pròpia Catalunya, amb els carruatges corresponents, animals de càrrega i de a peu, oferint un aspecte de fatiga impregnats de la pols dels camins que el vent característic de la zona els havia omplert els cabells, les cares i les robes, essent portadors de tota mena de malalts, cecs, muts, paralítics, i tota la varietat de malalties conegudes, que com estrella d’orient totes es dirigien al convent en busca del frare Salvador, que d’arreu els havia arribat la notícia de la seva estada a Orta. 
De les informacions recollides i que molta gent d’Orta ha sentit explicar dels seus avantpassats, d’aquesta invasió dantesca en tenen el record d’una situació apocalíptica que encara avui en dia els costa d’explicar.
Per la meva part serà al pròxim capítol que anirem desgranant aquesta estada a Orta, on de forma permanent a partir d’aleshores el frare nouvingut és conegut com “Sant Salvador d’Orta”, naturalment sense la lletra “h” que mai havia existit per aquells temps.

Capitol 13

DE BELLPUIG A LLEIDA
Anem seguint el passos de fra Salvador, i altre cop ens trobem del seu trasllat a la ciutat de Lleida, sobre l’any 1542, on també el convent estava a fora extramurs, el qual desaparegut posteriorment possiblement per les guerres o també per la desamortització de Mendizábal, cosa que no he pogut trobar. El cert, és que darrerament en la expansió de la ciutat, sembla que han trobat vestigis del mateix que encara estan per esbrinar si son realment les seves runes.
Així malauradament no podem mostrar cap fotografia, ni poder-lo visitar com hauria estat per la nostra part, en aquest seguiment de la seva biografia. Ens queden les narracions escrites i algun mapa de l’època, per les quals sabem que fou ben rebut pel Guardià, però directament el va enviar a la cuina, que cal suposar en seria un gran expert, sobre tot en les sopes d’herbes, que tant habitualment eren l’aliment dels frares.
Per la necessitat de fer d’almoiner una vegada més, fra Salvador amb aquest destí que no podem dubtar de la seva fe tan arrelada, va tindre contacte amb la gent i per una vegada més va curar malalts i els miracles que tradicionalment li eren atribuïts i difosos amb tanta rapidesa, amb els seus resultats, que els fidels esperant col•lapsaven les portes del convent, per fer-lo sortir en aquesta acció benefactora, que així en deixen els testimonis de les seves benediccions i actuacions en nom de Déu.

Amb més detall podem oferir l’acte profètic que va ocórrer cert dia, quan el jove Joan Ornós natural de Girona, es va graduar Doctor en Lleis per la Universitat de Lleida. Aquest jove abans de retornar a casa va voler donar les gràcies a fra Salvador, per la fe dipositada en obtindre aquesta graduació tan preuada, al qual el nostre frare miracler veient l’alegria en que va manifestar el jove Joan li va dir; “Vés a bona hora, fill meu i sé molt devot de la Santíssima Verge Maria, i Ella et afavorirà. Quan hagis arribat a Girona, recordeu-vos d'alçar els ulls cap a les finestres dels edificis. En una d'elles veuràs una donzella vestida de gris. Aquesta serà la teva esposa”.
Admirat el jove recent doctorat, havent escoltat atentament a fra Salvador, no esperava aquesta missiva tan sorprenent, a la vegada que naturalment durant el viatge a Girona, possiblement en diligència como era en aquells temps, tenia temps de pensar en aquella profecia, mig seriosament, mig en broma, perquè de fet estava prou content i agraït amb fra Salvador per l’ajuda en treure bona nota en la seva carrera.
En arribar a Girona i rebre les felicitacions pertinents dels pares, familiars i amics, poc pensava ja en allò que va pronosticar fra Salvador, però un dia que per cert era molt ventós, i les finestres eren tancades, en passar per la plaça de les Cols, va aixecar la vista mirant totes les finestres dels edificis que seguien tancades. Estrepitosament i per la força de vent va veure com una s’obria i al moment aparegué una noia vestida de color gris, que li va retornar la salutació que en Joan li havia fet.
No va dubtar un moment que aquella noia havia estat la escollida, la qual va resultar ser la filla d’un ric mercader de nom Narcís Terra, i a partir d’aquí va començar el festeig que va acabar en matrimoni el qual va ser molt feliç, i sempre van recordar era obra de fra Salvador.
Fets com aquest passarien desapercebuts, més aviat com una faula o conte de fades, però venint de fra Salvador, potser en cal tindre una altra consideració.
L’estada de fra Salvador a Lleida fou curta, possiblement perquè el superior dels franciscans no sabia que fer amb un frare, que amb la més ferma convicció practicava la fe cristiana i feia augmentar el nombre de creients i confessor per on passava, però seguia el gran dubte, que en traspassar els límits del propi convent on estava, el risc era molt elevat tenint en compte les notícies de l’expansió de la religió luterana, els vestigis encara dels càtars, i no cal dir la quantitat de saltimbanquis, trobadors, malabaristes i altra mena de gent, que pogués confondre la serietat franciscana, basada únicament en la oració i la pràctica de la pobresa.
Com sigui que a la població d’Orta havien demanat fer-se càrrec del convent els pares franciscans, que va fracassar en un primer intent, de nou i condicionat el convent de Nostra Senyora de Gràcia, convertit en Nostra Senyora dels Àngels, van pensar que en estar en terres allunyades entre les muntanyes del Port, seria el lloc ideal per enviar a fra Salvador, suposant erròniament la gent no estaria disposada a fer aquestes llargues caminades, precisament per terres poc conegudes i en certa manera abruptes, tot i que de l’estada a Tortosa ja li eren familiars.
El pròxim capítol ja tindrem a fra Salvador a Orta, població de la qual li fou atribuït com a cognom, el qual encara perdura, perquè els fets miraculosos d’Orta foren molt significatius i nombrosos.

On està el número 15 era la ubicació del convent dels franciscans.